Cultura vol dir conreu

Entre les múltiples aproximacions al concepte de cultura, m’agrada especialment aquella que entén el sistema cultural d’una societat com la continuació del seu sistema educatiu. Dit d’una altra manera: quan s’acaba l’escola, la cultura –en un sentit ampli- acompanya les persones en el seu procés de maduració i formació permanent. Vist així, és fàcil entendre que un país amb una educació forta i un sistema cultural dinàmic té molts números per crear ciutadans més lliures i responsables, és a dir, amb coneixements, sentit crític, capacitat d’adaptació a l’entorn i possibilitats de progressar de forma individual i col·lectiva.

Però ja ho sabem, vivim en un estat que no es qüestiona les despeses de la monarquia, els recursos destinats a l’exèrcit ni les primes milionàries als jugadors d’una selecció de futbol, però, en canvi, escatima cada cop més les inversions en educació i cultura. La decisió de gravar l’activitat cultural amb un 21% d’IVA és una mostra del poc interès que suscita l’enriquiment intel·lectual dels ciutadans. Mentrestant, i malgrat les polítiques d’austeritat, estats com França o Alemanya mantenen l’IVA cultural per sota del 7%, conscients que es tracta d’un sector estratègic per a qualsevol societat avançada. Europa encara queda lluny.

I en tot això, quin paper hi juga l’associacionisme educatiu? D’entrada, com a àmbit informal que es desenvolupa en el temps de lleure, fa de pont en aquesta continuïtat entre el sistema educatiu i el sistema cultural. Esplais i agrupaments funcionen com una comunitat d’aprenentatge, on infants, joves, educadors i entorn familiar comparteixen coneixements, valors i actituds que es transmeten de forma multidireccional mitjançant les activitats o la gestió compartida del projecte associatiu. Són, doncs, una xarxa de transmissió cultural.

I és que la cultura (que en llatí vol dir ‘cultiu, conreu’) no es sembra només anant al teatre i al cinema, llegint llibres o escoltant música. També es fa créixer en contacte directe amb la natura, convivint en petit i gran grup en condicions extremes (campaments, rutes), trepitjant el territori i relacionant-se amb persones de diferents indrets, programant centres d’interès i eixos d’animació basats en la història i el patrimoni i, és clar, participant en estructures associatives de base, tot assajant el funcionament d’un sistema de democràcia directa. Un conreu amb moltes opcions de fructificar.

                     Publicat a la revista Estris núm. 186 (setembre-octubre de 2012)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *