Perquè un dia torni la cançó a Sinera

Avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. La
sort que tenen els bons poetes és que quan callen la seva obra continua
parlant. I encara més quan algú decideix posar-hi música i elevar la poesia a
la categoria de cançó. Espriu va tenir el goig de poder veure en vida
com els seus versos eren musicats i escampats als quatre vents per algunes
de les veus més potents de la cançó catalana. Són ben conegudes les Cançons
de la roda del temps
(1966) i altres textos musicats per Raimon.
Però a banda del cantant de Xàtiva, hi ha més músics i cantants que s’han
apropat a l’obra d’Espriu, ja sigui abans o després de la mort del poeta. És el
cas, entre d’altres, de Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Celdoni
Fonoll, Marina Rosell, Dolors Laffitte, Xavier Ribalta o, més recentment, de Túrnez
i Sesé o La Locomotora Negra. Podria il·lustrar-ho amb molts exemples, però ho
faré amb el poema ‘Perquè un dia torni la cançó a Sinera’ (Les hores,
1952), un text que, al meu entendre, resumeix la voluntat d’Espriu a l’hora
de bastir la seva obra. És una mena de testament literari avançat que es manifesta
amb força lamentativa en versos com “Ningú no ha comprès / el que jo volia /
que de mi es salvés”. I he triat l’excel·lent interpretació que en va fer Ramon
Muntaner
en el disc Cançó de carrer, publicat el 1975 (molts any abans
de passar a dirigir la secció mediterrània de l’SGAE i deixar la cançó catalana
orfe d’una de les seves veus més singulars). I és que, parafrasejant Espriu, perquè
un dia torni la cançó a Sinera cal reviure una vegada i una altra els nostres poetes,
així com la veu d’aquells que els han popularitzat.

‘Perquè un dia torni la cançó a Sinera’ (Salvador Espriu / Ramon Muntaner). Podeu escoltar-la aquí. I llegir el poema aquí.

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l’hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d’on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l’altiva monja
i de l’embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l’ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D’un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.


Salvador Espriu (Les Hores, 1952)

 

Més: 25 sense Espriu. Campanya de la catosfera

Afegeix un comentari

Respon a ERMABROWNING32 Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *