Núvol vermell

El blog d'Oriol Soler

The (Catalan) Social Dilemma

Si no ho heu fet, mireu The Social Dilemma. Un dels documentals més vistos aquests mesos a Netflix on directius penedits de les grans companyies tecnològiques americanes expliquen que han parit, quasi sense voler, un monstre extraordinari, una espècie de supercomputadora gegant que apunta cada segon als nostres cervells i que acabarà amb la nostra civilització. Des de Google fins a Twitter, des de Facebook -bé, sobretot Facebook- fins a Apple i Amazon. En parlava la sociòloga Liliana Arroyo al diari Ara fa unes setmanes i per tant no m’estendré en tot el que ella ja comentava molt encertadament.

Sí que m’agradaria aprofundir en la idea de la destrucció de la civilització, la destrucció de la democràcia i la destrucció de la pluralitat. Mirar-ho des d’aquest punt de vista ens posa sobre la taula un tema que era fonamental pels catalans del segle passat i que quasi hem oblidat aquests darrers anys: la importància de tenir i defensar el model vertebrador de la societat propi del catalanisme i unes empreses culturals potents, ambicioses i modernes que dibuixin camí, cohesionin la societat i amplifiquin la nostra manera de veure el món.

A grans trets, el documental explica que el negoci publicitari i de venda de dades de les grans tecnològiques americanes permet tenir un grau de coneixement tan gran del que pensem i del que pensarem que, combinat amb la capacitat d’“obligar-nos” a estar cada vegada més hores davant la pantalla, fa que la manipulació, d’un en un, sigui ja un fet que condiciona greument la civilització i la democràcia. Ho explica a The Social Dilemma Tristan Harris, exdirectiu de Google: “La societat es basa en la veritat i en la confiança. Si fem tremolar la veritat, la realitat implosiona en mil trossets, es trenca la confiança i es bloqueja el diàleg constructiu i equilibrador sobre el que es basa la democràcia i la civilització”. En resum, substituir la confiança que cohesiona les societats per realitats inventades que divideixen i enfronten és el final de la civilització.

Als Estats Units la situació ja és greu, ho hem vist clarament en el procés electoral i de recompte que sortosament ha acabat bé, però també en el creixement exponencial de teories conspiratòries com Qanon, els negacionistes de la pandèmia o els terraplanistes. A Espanya, l’extrema simplificació política a la que s’està arribant, on els “aporellos” diversos impulsats per Ciutadans, el PP o Vox són cada vegada més freqüents, també es fa evident que tot aquest món ha vingut per quedar-se i amenaça el futur de la democràcia.

I què passa a Catalunya? Per què aquí, tot i que existeixen les mateixes dinàmiques que arreu, encara no ha arribat tot això amb tanta intensitat? La raó és ben senzilla: les societats estructurades, les que ja tenien xarxes socials sòlides abans de Facebook, estan més blindades que les més desestructurades com l’americana o l’espanyola. Per això, per exemple, la societat catalana ha estat capaç d’aguantar tots aquests anys de debat polític intens, de desinformació, de guerra de nervis, de crisis, de retallades, de repressió… La cohesió ens ha salvat. La capacitat de tenir una societat estructurada, més enllà de l’Estat, la xarxa infinita de la societat civil catalana formada per associacions de tot tipus o projectes socials gegants com el Barça, fan de la nostra societat una espècie de llogaret gal on la cara fosca de l’imperi de les dades no pot entrar amb tanta facilitat.

Valorar aquest actiu com un dels béns més preuats que tenim, fer-lo créixer i oferir-lo al món com una de les alternatives a la crisi que arriba en el camp de la civilització i la democràcia hauria de ser una prioritat total de tot el nostre sistema polític i social. I no només per una lògica de supervivència, sinó perquè és una aportació clara que pot fer el catalanisme al món.

Fins als anys 90 ho havíem tingut clar. Ho havia tingut clar Prat de la Riba amb la seva visió, però també Cambó quan feia de mecenes. Ho defensava Joan Miró quan explicava el seu sentit tan propi de l’art i també Rodoreda i Sales a les seves cartes somiant un país normal i europeu. Fins i tot Pujol i Maragall, a la seva manera, defensaven un projecte de país o de Barcelona extremadament vertebrats socialment com a base per afrontar un futur al servei de les persones.

En aquesta lògica, els grans projectes culturals que es van bastir al segle passat i que ara estan greument debilitats ajudaven a il·luminar i amplificar la importància d’aquesta ambició: la Bernat Metge i la seva apologia de la civilització, 62 i Enciclopèdia Catalana amb la seva ambició de construir un corpus editorial modern i de primera, Abacus amb la seva voluntat d’organitzar la societat per tenir el millor material educatiu o, finalment, TV3 que naixia als anys 80 amb la màxima ambició de ser una televisió pública que ens obrís els ulls al món i que projectés un model de societat moderna, vertebrada, cohesionada i acollidora.

The Social Dilemma, doncs, ens posa sobre la taula en quin punt es troba la civilització, però també ens diu als catalans que tenim (o teníem) un model alternatiu per afrontar tot això i una ambició per dibuixar-ho, explicar-ho i difondre-ho a través de grans projectes culturals. Tornar a posar sobre la taula el model català de vertebració social i tornar a tenir projectes gegants, per ambició i per mida, al voltant de la cultura hauria de ser la nostra manera d’afrontar The Catalan Social Dilemma, la nostra manera d’il·luminar aquests moments foscos que ens ha tocat viure.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per OriolSoler | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent