Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l’incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d’uns anys ençà. Cognoms com Recha, Gay, Coixet, Balagueró, Serra, Lacuesta… o la joveníssima generació sortida del projecte Opera Prima de l’ESCAC (amb Roser Aguilar i Mar Coll com a valors provats) estan demostrant que hi ha un planter sòlid. Un planter que, tot sigui dit, es deu en bona part a la feina feta anteriorment pels Portabella, Bellmunt, Ribas, Verdaguer, Aguilar, Forn, Pons, Luna i tants d’altres que van posar-se darrere la càmera en condicions força més difícils.
2) La consciència del propi sector, que ha entonat el seu yes, we can! particular amb la constitució de l’Acadèmia del Cinema Català o la instauració dels Premis Gaudí i de tants altres festivals i guardons que reconeixen i impulsen films, filmets, tècnics i creatius de casa nostra.
3) La Llei del Cinema Català, l’avantprojecte de la qual he tingut l’oportunitat de llegir de cap a peus, significa un pas endavant important que ha de servir per regular i potenciar la indústria audiovisual catalana i per corregir la gran desigualtat -llegiu injustícia- lingüística en la producció, distribució i exhibició (la presència del català al cinema està per sota del 3%). Una situació que no respon a la realitat sociolingüística del país, sinó que ve provocada pel control que exerceixen les majors sobre el mercat, multinacionals del tot insensibles amb la riquesa i el valor de la diversitat cultural. Esperem que l’avantprojecte no quedi en una declaració de bones intencions. Sigui com sigui, el rodatge continua.
Continua: Encara sobre cinema
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!