PALP ELS RITMES
TENC EL TEU NOM DINS LA SALIVA I EL PAS PER LA CÚPULA PALATAL MOLT DE TEMPS, UNA BONA ESTONA, FINS QUE ES DISSOL COM UN BOLADO D’AQUELLS QUE FONÍEM DINS UNS TASSONS DE VIDRE DE BOHÈMIA TREBALLATS AMB PEIXOS A CA LA BESTIA SIMONA… M’ENVII TOTA LA SALIVA ARALIADA…
“Nous avons été les derniers romantiques de l’amour”, escriu Musil a la cambra ordenada, després d’haver fet la gimnàstica matinal. Després d’haver pegat un cop d’ull al seu interior devastat.
Amb quins filats caçar el temps evaporat? On és el catalitzador que aconseguirà condensar aquest temps volàtil i el convertirà en la vibració de mots exactes d’un miratge vertader?
Ni separats, ni reunits: habitam en un territori en què cap retrobament és possible.
Escric això un poc cansat, un poc esfereït, un poc perdut. Com si tocàs al piano l’Adagio & Allegro Op. 70 de Robert Schumann amb tu, al costat, amb el violoncel entre les cames (Qui m’ha dit que els sons dels violoncel són els que s’acosten més a la veu humana?) i tot el temps es diluís en aquella atmosfera de complicitat quasi absoluta i, alhora, d’accions paral·leles quasi perfectes.
El perfum de la música schumanniana que he col·locat al pick-up de la nostra jovenesa em fa néixer l’emoció. Una emoció que prové del temps que ha passat entre el Schumann d’ahir i el d’avui. El descobriment en mi d’una distància o aquesta profunditat indefinible i espiritual (per dir-ho amb un mot qualificatiu materialista à rebours) entre el sentir d’ara d’allò que som i el sentir d’ara d’allò que vaig ser.
Mir una foto que ens férem a Calaloscans i és com si entràs en el jardí dels oblits. Havíem bastit un castell de pedres arrodonideses ran de mar, pedres suaus, de tots colors, en fràgils equilibris, entravessades amb trossos de fusta plena de vernis i troncs i branques de pins emblanquinades per les tempestes d’aquell hivern del vuitanta en què s’esbucaren alguns dels nostres projectes. Tu vas amb un vaquers molts gastats, amb forats als genolls i esfilagassats (com s’usa ara mateix) i duus un brusa de broderies de la senyora àvia Quima. Et fic pedres per damunt el tall de panxa que mostres, fulgurant, i que fa una devorera exagerada. Et pos pedres damunt els turons de les mamelles brunellesquianes i tu no t’enfandes i em deixer fer com si fos un infant aviciat que sempre va a la seva. A la foto no mires cap al’objectiu sinó que les teves ninentes apunten el cel, desafiants. Jo m’acot amb una pedra rodona i negre a les mans fins el teu coll com si volgués degollar-te cop en sec. La màquina era automàtica i aquell dia ventós érem dos solitaris llançats pel temporal. (Una emoció sexual apareix?)
Escrivint-te et faig reviure, Aràlia…
Vaig deixant signes de reconeixement arreu arreu que més tard seran la joia del viatger com les ombres de la tinta cal·ligrafiada damunt la pàgina en blanc, com el fum adormit que puja entremig dels camps de garrofers, com la regadora de jugueta que ha abandonat una nina vora els parterres ded francesilles, com l’oscil·lació d’aquest enfiloll de fulles de parra verge vermell burdeus, que tremolen davant la finestra del meu estudi i que demà, potser, només restaran com un record.
“La Poésie ne rythmera plus l’action, elle sera en avant”, que sien aquest mots de l’amic Rimbaud a Paul Demeny els que tanquin aquestes línies en què tu, Aràlia, et reescrius sempre seguit: Text nou de trinca!
Forma en refer-se continu!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I el reciclatge és la mateixa natura.