EGAGRÒPILES

Una de les sorpreses més agradables -literàriament parlant- dels darrers dies ha estat la descoberta del poeta de Manacor Bernat Nadal. Tenia el seu darrer poemari (El vestit vermell, 2008) entre els “llibres pendents de ser llegits” des de feia setmanes. Però ha estat agafar-lo, llegir-lo (i rellegir-lo) en uns quants trajectes de metro i saber que em trobava davant d’un poeta interessant, amb coses per dir i amb un llenguatge bell, fresc, proper, precís i, sovint, colpidor.

Les llimones d’Es Clovet

Més tard miràvem el crepuscle groc
com les absències breus; mentre en gaudíem
ens vam deixar robar les cales verges
-va ser una onada de cobdícia folla-
i la flaire del verd. Així hem fet l’Illa,
bescanviant bellesa per derrotes.

L’hem convertida en paradís pretèrit
d’enyorament llunyà. Malgrat tot, jo
vull formar part del decorat i res
m’agradaria més -quan la matèria
esdevingui foscor- que ser enterrat
en el jardí de casa allí on el sol
dóna alegria i té sentit creure
que el temps desapareix amb un somriure.

Faré de guaita reduït a cendra
davall les llimoneres, prop dels meus,
essent etern quan ja no sigui res,
just terra, mineral llacor perpètua.
En català, una làpida de fang
amb el meu nom es deixarà folrar
per líquens d’un alè quasi inefable
i cap record no restarà de mi.
Però l’olor de llimonera fèrtil
escamparà una ombra protectora
i algú, a la seva vora, llegirà
poemes que seran bons aliments.

En el futur, com qui trepitja amb ràbia
un retrat de família, el govern
-per alguns la mentida és esperança-
farà damunt la tomba una autopista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!