La força de la societat civil

Alguna cosa passa al país quan una entitat cultural (i alguna cosa més que això) com Òmnium ha arribat als 20.000 socis i sòcies. I alguna cosa passa quan, malgrat que es tracta d’una entitat històrica i de llarga trajectòria (va ser fundada el 1961, en semiclandestinitat) ha experimentat un creixement i un rejoveniment de la massa social més que considerable en els darrers anys. I és que engrescar 4.000 nous socis en només un any (el 2008) és una fita més que remarcable per a una entitat que no ofereix més serveis que la garantia de treballar per la cultura, la llengua i la cohesió social i nacional. Segurament, en un país normal no hauria d’existir una entitat com aquesta. O bé hauria de treballar de forma més sectorial.

Però la realitat és la que és, i Òmnium ha esdevingut un referent en
àmbits tan diversos com la promoció i difusió de la cultura escrita (amb l’organització dels premis literaris de la Nit de
Santa Llúcia
, el lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o les activitats al voltant de Sant Jordi, per exemple) fins a la dinamització de la cultura popular (com l’impuls de la flama del Canigó per revaloritzar els focs de Sant Joan), passant per iniciatives amb un gran reconeixement social, com ara el programa Quedem?, que treballa per a la cohesió de la societat, o Escoles en Xarxa, que ho fa en el camp de l’educació mitjançant les noves tecnologies. O les campanyes de mobilització i reivindicació nacional, com la Festa per la Llibertat al voltant de l’11 de setembre, o l’extensa programació cultural que durant tot l’any s’escampa pel país gràcies a la vintena llarga de seus territorials en què s’organitza l’associació. Sense oblidar la tasca coordinada que realitza amb Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, entitats germanes amb qui comparteix feina i objectius en el marc de la Federació Llull.

Qui molt abraça, poc estreny, podria dir algú. I això, en condicions normals, és cert. Però mentre la classe política continua quedant en evidència un dia i un altre, la gent té ganes de dir-hi (i fer-hi) la seva. I ull viu!, que quan s’hi posa té més força de la que alguns volen creure…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *