EGAGRÒPILES
Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana
Aquests dies els mitjans i les llibreries van plens de novetats literàries de cara a Sant Jordi. La indústria editorial (com la majoria d’indústries culturals) està immersa en l’espiral del consum immediat, la qual cosa de vegades està renyida amb la qualitat i amb la (necessària) memòria cultural. Temporada rere temporada, els títols van passant pels aparadors com si fossin complements de moda o productes alimentaris amb data de caducitat.
En aquest context, em ve de gust recomanar deu llibres contemporanis, però no immediats. Cinc novel·les i cinc poemaris dels últims anys que, al meu entendre, haurien de tenir un lloc a les taules de llibres que ompliran els carrers del país aquest dijous.
NOVEL·LES
- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré (2004).
- Camí de sirga, de Jesús Moncada (1988).
- Dins el darrer blau, de Carme Riera (1994).
- La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol (2002).
- La ciutat invisible, d’Emili Rosales (2005).
POEMARIS
- Coltells, d’Enric Casasses (1998).
- Imparables. Una antologia, de Joan-Elies Adell, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Maria Josep Escrivà,Manuel Forcano, Txema Martínez Inglés, Isidre Martínez Marzo i Susanna Rafart (2004).
- Al cor de les paraules, de Montserrat Abelló (2002).
- Escola italiana, de Josep Pedrals (2003).
- Poètiques del cos, de Mireia Calafell (2006).
Nota: la tria d’aquests títols no està feta amb voluntat canònica. Per tant, no exclou la qualitat ni la importància literària dels que no hi són. Preneu-ho, només, com la recomanació d’un lector irregular, parcial i amb un criteri absolutament subjectiu. La tria no inclou llibres de narració breu, d’assaig ni de teatre. Potser un altre dia…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De les narrativa que cites, les tres primeres novel·les em semblen extraordinàries. De la seva lectura, vaig fruir-ne moltíssim. Em semblen a l’alçada de la millor literatura mundial contemporània. En aquests casos sempre em planyo pels propis autors: segur que si haguessin estat escrites en una llengua majoritària, el ressò s’hauria multiplicat exponencialment.
Si en puc afegir dues, de recomanacions, trio dos autors prou coneguts, però crec que també imprescindibles: Monzó (per exemple l’antologia Tots els contes) i Porcel (El cor del senglar o Cavalls cap a la fosca).
No he llegit Emili Rosales, però discrepo (cordialment) de La Pell Freda, em sembla sobrevalorada.
I de poesia, fa temps que no la segueixo amb atenció, però de Cassases sempre es pot tornar a Plaça Raspall.