Folkincats, l’encert de prescindir de la paraula

No, no he renegat de la cançó. Continuo declarant-me un apassionat d’aquest gènere que uneix dos elements -per a mi- imprescindibles: la música i la paraula. Continuo pensant que hi ha massa autors, intèrprets i tècnics de so que a l’hora de composar, enregistrar o portar damunt l’escenari la seva feina donen poca importància al text i a la veu, tot malbaratant el 50% del valor de les cançons.

Dit això, i sense que serveixi de precedent, he de confessar la meva admiració per un projecte musical que, malgrat que basa el seu treball en la cançó popular, prescindeix absolutament de la paraula. Es tracta de Folkincats, un quartet instrumental (saxo, violí, guitarra i contrabaix) que parteix de cançons i danses tradicionals (i de les històries que hi ha al darrere) per bastir un repertori novedós, amb llenguatge i sonoritat jazzístics però amb melodies que s’endinsen en el substrat cultural d’aquesta terra. Un projecte arriscat, valent, que gosa explorar els límits estilístics de la música d’arrel (arribant a la deconstrucció d’algunes tonades) però sense perdre’n de vista l’origen. I que, alhora, demostra el coneixement absolut del territori per on transita: el del jazz i la música moderna.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos…



Nota: I si us agrada, sapigueu que des de dijous ja corre oficialment el seu primer disc: Folkincats (2009, autoeditat). Podeu fer-ne un tast al seu Mypace.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *