EGAGRÒPILES

Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana

25 de març de 2009
2 comentaris

30 anys del Disc Català de l’Any (i un dubte raonable sobre les votacions populars)

Ahir va tenir lloc al Luz de Gas de Barcelona la festa de lliurament del premi Disc Català de l’Any 2008, un guardó convocat per Ràdio 4 des de 1979. Aquest any, doncs, en fa 30. I amb motiu d’aquesta celebració l’emissora ha editat un CD especial que recull una mostra sonora de la història d’aquest premi, que va ser instaurat per Joan Ramon Mainat i Víctor Alexandre, reprès per Jordi Roura el 1986 i, des de fa cinc anys, dinamitzat per Joan Arenyes i Mariola Dinarès.
Ahir, tot veient l’actuació de Miquel Abras (que ha estat el guardonat d’aquesta edició pel disc M’agrada sentir el que tu sents) em van retornar un dubte sobre els premis que, com aquest, s’atorguen mitjançant un procés de votació popular per internet. No vull dir que Miquel Abras no sigui un bon cantautor, però… realment el seu disc és el millor de 2008? Permeteu-me que ho dubti. Personalment, coincideixo molt més amb el veredicte dels Premis Enderrock de la crítica, que va premiar Les cançons tel·lúriques de Roger Mas com a millor disc de l’any (vegeu-ne aquest apunt) i Els millors professors europeus de Manel com a millor disc de pop-rock (vegeu-ne aquest altre apunt).

Però el dubte va més enllà. I és que els mateixos premis Enderrock, a banda del veredicte de la crítica, també tenen una categoria de guardons per votació popular. I qui es va endur els premis a la millor lletra, al millor artista i al millor disc de pop-rock per votació popular? Miquel Abras. Curiós, oi? Ahir mateix, un seguidor de l’Abras amb qui vaig estar parlar reconeixia que no entenia com el de la Bisbal podia acaparar tots aquests guardons per votació popular si “després, als seus concerts, som quatre gats…”.

Repeteixo: no tinc res contra aquest cantant, ni contra la seva música. Al contrari, té cançons interessants i un bon directe. Però, tornant on he començat, mireu els percentatges dels deu finalistes al Disc Català de l’Any. I després, si, teniu temps i ganes, compareu-ho amb l’afluència als concerts i amb la venda de discos de Miquel Abras, d’un costat, i dels Manel (per posar un nom), de l’altre. Dos elements (la venda de discs i l’assistència als concerts) que, si bé tampoc no són 100% infalibles, donen compte de la popularitat d’un artista millor que no pas els vots per internet. Conclusió: no crec que aquest tipus de votacions siguin un bon baròmetre qualitatiu. Això sí: fomenten la participació, la qual cosa sempre és positiva…

  1. Avui he tornat a anar a parar al teu bloc i en concret, coses del google, a aquesta entrada. Ves per on…

    Potser en Miquel Abras no ha publicat el millor disc en català de l’any passat. Però és innegable que “M’agrada sentir el que tu sents” és un excel·lent treball. També és innegable que en Miquel Abras, a diferència de molts dels cantants d’aquest moment, sap cantar.

    Potser també és cert que als concerts d’en Miquel Abras som quatre gats (expressió, potser desafortunada), però quants gats hi ha en els concerts d’en Roger Mas: dos? tres?

    I pel que fa als Manel… son millors que els Amics de les Arts? I en canvi l’afluència als concerts i el nombre de vendes són insuperables. Per cert, també podríem iniciar una reflexió: com s’arriba de res a tot en mig any? No ho trobes estrany? Potser la resposta ens acollonaria…

    Sigui com sigui, la música en català viu un dels millors moments. D’això no n’hi ha cap dubte. Aprofitem-ho i gaudim-ne!!

    Una abraçada,

    Jordigon

    PS: Per cert, Miquel Abras dissabte 27 de juny a Badalona. En acústic i en solitari. Una oportunitat única per valorar les seves capacitats vocals i l’essència de les seves cançons (més informació a http://www.concerts.cat)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!