EGAGRÒPILES

He regalat el disc de Manel a un bon amic que ha fet 30 anys. No diré res de nou sobre aquest grup (la gran revelació de la temporada) ni sobre el magnífic treball de debut (“Els millors professors europeus”), a banda de constatar que la meva generació els ha rebut amb entusiasme. Amb això no vull dir que sigui un grup de consum exclusiu per als que voltem la trentena. No. Conec gent més gran i més jove que també n’estan atrapats. Però és cert que les cançons de Manel tenen un llenguatge (musical i textual) que interessa a aquesta generació. I no parlo estrictament de l’estil, sinó del missatge que tot plegat transmet, dels temes que planteja, de la senzillesa de la posada en escena, de la nitidesa de la veu (en equilibri amb la instrumentació)… Unes qualitats, aquestes, que també comparteixen grups com Mishima, Mazoni, Sanjosex i tants d’altres que han contribuït a diversificar (i qualificar) el panorama musical del país. I que, de retruc, han sabut connectar amb la meva gent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!