EGAGRÒPILES

L’altre dia comentava que la cançó, al nostre país, passa per un dels seus millors moments
creatius, i ho exemplificava amb la fornada
d’autors i grups que, en estils ben diversos (pop, folk, rock,
blues, hip-hop, lírica, indie, protesta…), estan oferint uns productes de
gran qualitat, en la nostra llengua i sense complexos. I sentenciava: “50 anys després,
el pòsit de la Nova Cançó es revela com un adob fructífer”.

L’èxit de la festa dels premis Enderrock d’ahir n’és un altre exemple. Però encara ho és més la nòmina de guardonats que, sumada als noms de les últimes edicions, ens revelen un panorama ric, divers, de qualitat i, sobretot, prometedor.

La Cançó, a casa nostra, va néixer fa 50 anys (Setze Jutges, Raimon…), va tenir derivades i alternatives els anys següents (Grup de Folk) i les dècades següents (ona laietana, cançó tradicional, cançó col·lectiva…), va quedar adormida i limitada als grans noms i a algunes experiències roqueres durant els anys 80, va emergir monolíticament en forma de Rock Català els 90 i, finalment, els darrers anys (i gràcies a tot aquest adob) ha fructificat.

Ja ho sé: una anàlisis breu i, per tant, simplificadora. Però si la feu al costat d’un aparell de música, escoltant sense prejudicis alguns dels treballs premiats ahir, l’any passat o l’altre en les diverses categories (pop-rock, folk, jazz, cançó d’autor…) sabreu de què us parlo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!