EGAGRÒPILES
Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana
Navegant per musicadepoetes.cat, un valuós recurs de la UOC que compta amb la participació, entre d’altres, de l’incombustible Miquel Pujadó, m’ha vingut al cap una reflexió sobre l’art de musicar textos. No deu ser gens fàcil, per a un músic. Perquè una cosa és fer una bona composició, amb una melodia rodona, més o menys agradable, i aplicar-la damunt (o sota) d’un text; i l’altra, ben diferent al meu entendre, és copsar el sentit de les paraules, el ritme intern, l’ànima de l’escriptor i traduir-ho al llenguatge de la música. I encara ha de ser més difícil interpretar-ho bé.
En el camp de la poesia musicada hi ha melodies boniques, arranjaments rodons i interpretacions correctes que es limiten a transformar un text en una cançó agradable d’escoltar, però poca cosa més. En canvi, n’hi ha d’altres que arriben al fons del poema, a l’essència, i en fan aflorar tot el seu sentit.
Lluny de voler dir què està bé i què no, i més lluny encara de voler fer llistes de bons i de dolents, us convido a escoltar dues musicacions i interpretacions ben diferents d’un mateix poema. Al meu entendre, una aconsegueix treure i fer lluir tota la força del text, mentre que l’altra es limita a construir una cançó bonica, agradable d’escoltar, però allunyada (i, fins i tot, contrària) a allò que expressa el poeta. Jutgeu:
Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit), per Toti Soler i Ovidi Montllor
Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit), per Joan Manuel Serrat
Podeu llegir el text a continuació…
RES NO ÉS MESQUÍ
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(Joan Salvat-Papasseit. L’irradiador del port i les gavines, 1921)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
servir un poema o un poeta, que servir-te’n.
Prima la musica… prima le parole….
La discussió té, filosòficament almenys, vora tres-cents anys. No es tracta de sotmetre l’un a l’altre, perquè quan un músic tria un text i li posa música pot tenir diverses intencions i assolir resultats molt diferents. Wagner considerava fonamental sotmetre la música al text, lligar el discurs sonor al drama parlat, i ningú no dubta de la insuperabilitat dels resultats. D’altra banda Brahms tenia el text per poc més que una excusa per generar música, fins a tal punt que molt i molt sovint triava autors clarament mediocres per resaltar expressament la música; hi ha cançó més deliciosa que la de Brahms? L’un feia música programàtica (Wagner) i l’altre feia música pura (Brahms), i cap de nosaltres pot dir que un resultat fos millor o pitjor… i és que el nus de la qüestió potser no és aquest, sinó el fet meravellós de que Wagner i Brahms -i tantíssims altres!-, amb texts tractats d’una manera o d’una altra, varen fer música i ens la varen deixar i per això avui la tenim i la podem gaudir.
Encara plantejava el tema el bo de Richard Strauss a la seva meravellosa òpera “Capriccio”, ja a mitjans segle XX.
Per tant no es pot dir res més que, ambdues versions del mateix poema musicat, són acceptables, i que esperar que la bona sigui l’una o l’altra és descartar Brahms o descartar Wagner…
Algú s’atreveix a llençar la primera pedra?