EGAGRÒPILES

Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana

29 de gener de 2009
1 comentari

Tastar llibres al metro (i una anècdota sobre poesia)

Tasta’m. Aquest és el nom de la iniciativa que des de novembre fins la setmana passada s’ha desplegat als transports públics del Principat i les Illes amb l’objectiu de fomentar la lectura. El programa, promogut per les conselleries de torn d’aquests dos territoris, consistia en repartir, als autobusos i a les estacions de metro i ferrocaril, uns opuscles amb fragments d’algun llibre editat recentment en català, tot donant l’oportunitat als viatgers de fer un tast per setmana.

Servidor, que sóc aficionat a llegir al metro (i doncs, què millor s’hi pot fer allà dins?) trobo que era una bona iniciativa. No vull entrar a valorar els resultats de la inversió, que desconec. En tinc prou amb la frase amb què acabaven aquests opuscles per constatar que la intenció (que diuen que és el que compta) era prou noble: “T’ha agradat? Si el vols continuar llegint, el trobaràs a la teva llibreria o biblioteca“.

(Per conèixer l’anècdota relacionada, segueix llegint…)

L’altre dia, pel passadís d’una estació de metro, comentava aquesta iniciativa amb la persona que m’acompanyava. De sobte, quan vaig fer menció de l’opuscle sobre el llibre Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008) l’home que caminava al nostre costat – i que devia haver escoltat la conversa des d’uns metres enrere- se’ns va adreçar, com si ens conegués de tota la vida, i ens va dir: “El vau llegir, aquest”. “Sí”, vaig respondre. “I vas entendre alguna cosa? perquè mira que era difícil…”

La conversa es va acabar al cap de poc (no era el lloc per fer una disertació sobre la possibilitat de gaudir de la poesia sense necessitat d’entendre-la al peu de la lletra), però em va servir per constatar dues coses. Primera: de vegades, la ciutat encara és com un poble. O, dit d’una altra forma: ocasionalment, les relacions entre els seus habitants s’humanitzen. Segona constatació: la literatura i, concretament la poesia, pot tenir alguna cosa a veure amb aquesta humanització.

Digueu-me il·lús, però no és el primer cop que m’hi trobo. Dues de les poques ocasions en què un desconegut s’ha dirigit directament a mi dins el metro (per dir-me alguna cosa més que “baixes?”) han tingut una relació directa amb la poesia. L’altra anècdota, que té a veure amb l’obra de Montserrat Abelló, la deixo per més endavant…

  1. …és brutal; com que a la meua línea de metro o no era l’escollida per portar els òpuscles (a causa d’algun estudi de targets…)
    o quan jo hi arribava, ja havíen volat tots, sempre t’agrairé que
    m’induïssis a llegir-los; d’il·lús res. Llegint aquesta sensació teua,
    crec que l’he entès i que què millor per celebrar que es fa evident la
    necessitat de la poesia que cridar-ho als quatre vents?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!