“Té més sentit treballar per la col·lectivitat que per la pròpia vanitat” Text: Jordi Lon / Fotografia: Jordi PlayPublicat a: Revista Òmnium. Hivern 2011. Número 19 Fora de l’àmbit cinematogràfic, poca gent havia sentit parlar d’Isona Passola fins que aquest any Pa negre ha obtingut 15 premis Gaudí, 9 premis Goya i ha estat preseleccionada
Desconcertant i alhora absorbent pel·lícula de Xavier Ribera Perpiñá. La ciutat de Barcelona com a escenari d’un món, el de la moda, el glamour i la superficialitat; i d’un tema (el tema): l’amor, a vegades injust, a vegades brutal, a vegades reeixit, però sempre present. Amb un repartiment que fuig dels tòpics i un llenguatge
Bonica pel·lícula de Pau Freixas i Albert Espinosa sobre els estius del nostre passat immediat. Sustentada en un guió ben travat -directe, identificable i emotiu, però sense caure en el sentimentalisme barat-, amb una ambientació treballada i una excel·lent direcció d’actors, especialment dels més joves, que fan de la inexperiència i l’espontaneïtat una virtut. Si
Bona producció, excel·lent repartiment, suggerent història de la misèria a la postguerra. Una adaptació reeixida de l’obra i el món literari d’Emili Teixidor per part d’Agustí Virallonga. El cinema català va per bon camí, no en perdeu la traça.
Ens agrada viure de tòpics. Això ens permet anar pel món amb quatre idees bàsiques que ens donen carta blanca per emetre prejudicis sobre el que ens envolta sense haver de perdre gaire temps en comprovar si tenen el més mínim fonament. Aquests tòpics van ser els responsables que, durant molt de temps, uns quants
Ja vaig escriure-ho dies enrere, però l’ocasió és bona per insistir-hi: sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta (Tres, dos, u… cinema! i Encara sobre cinema). El camí cap a la normalitat d’un sector cultural que porta temps sense aixecar el cap és llarg i feixuc. I, com s’ha vist aquests dies,
D’acord: l’art sempre és necessari. Però convindreu amb mi que en algunes situacions històriques esdevé imprescindible. Com va ser-ho a principis de segle XX, obrint finestres i mentalitats a l’aire fresc de l’avantguarda. O va ser-ho als anys 40-50, com a vàlvula d’escapament davant l’hecatombe provocada per les guerres fratricides a Europa. Ara, un cop
Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009). Camí de nit, 1990
“Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats” sento que comenta algú a la sala d’exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d’Arístides Maillol. I és que l’obra de l’escultor rossellonès, vista en conjunt -com es pot fer aquests dies a La Pedrera de
Després d’escriure l’apunt Tres, dos, u…cinema! (ara sí) fa un parell de setmanes, he topat amb nous arguments que confirmen la tesi que hi plantejava i que, per tant, no em puc estar d’enumerar D’una banda, la irrupció al mercat de la revista Decine, que dedica una atenció especial a l’audiovisual català. D’una altra, la
Ara sí. Sembla que el cinema català ha fet sonar la claqueta. El rodatge ha començat. Hi ha tres elements que em fan pensar que aquest cop la cosa va de veres: 1) La qualitat (i l’incipient reconeixement) dels productes audiovisuals fets a casa nostra d’uns anys ençà. Cognoms com Recha, Gay, Coixet, Balagueró, Serra,
Hi ha dies en què ve de gust la música petita, subtil, intensament discreta, gens estrident, però plena de colors, matisos i veritats sonores. Dies com avui, d’incipient tardor, de mirar per la finestra i notar la humitat del carrer, sense entelar els vidres, encara, però amb la màniga llarga a punt. D’acord, la música
Si ser actriu vol dir posar-se a la pell dels personatges i fer-los prendre entitat pròpia, saber transmetre sentiments i sensacions contraposades, ser capaç d’evolucionar durant una hora i mitja dalt de l’escenari sense que l’espectacle decaigui, transitar d’un registre a un altre en dècimes de segon, dominar el monòleg, el diàleg, el recitat i
L’exitosa novel·la d’Albert Sánchez Piñol La pell freda serà duta al cinema. No és la primera obra de la literatura catalana que salta del paper a la gran pantalla. En tenim exemples diversos (amb resultats també diversos) com La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda / Francesc Betriu), Bearn o la sala de les nines (Llorenç
Avui era l’últim dia per veure a Barcelona, a l’antiga fàbrica Casaramona, l’exposició antològica sobre Joaquim Mir (1873-1940). Posats l’un al costat de l’altre, els quadres demostren que Mir és un dels grans (grandíssims) pintors de principis del segle passat. Allunyat de l’estètica dels seus contemporanis modernistes i noucentistes, Mir desenvolupa un estil propi, influït