Ja pensaré un títol

i un subtítol

Arxiu de la categoria: poesia

Raimon i Espriu a l’auditori, nov. 2013. Experiència poètica.

Tornar a sentir Raimon, prodigiosament en forma a punt de fer els 73 anys, és sobretot una experiència poètica. Raimon és un poeta que sap que, vestits de cançó, els versos prenen una volada impensable per a un simple rapsoda. Ell estima per damunt de tot la poesia, i sotmet els elements musicals a la seva transmissió. 

 

Que Raimon és un artista sofisticat, malgrat la seva aparença obrerista, la veu ruda, i algun tic de cantant de música lleugera italiana, és evident al moment que s’observa la seva exquisida dicció. Molt rarament, en la llengua de March i de Llull, algú fa sonar les consonants i les vocals catalanes amb tanta justesa. Fins els versos d’Espriu es tornen melòdics, en la bellíssima pronúncia de Raimon.

Els timbres del conjunt que l’acompanya –dues guitarres, clarinets, contrabaix– són avellutats, en comfortable contrast amb la veu estentòria que presideix. Però sobretot, és en el terreny mètric on es descobreix l’ambigüitat del fenomen Raimon. Uns patrons rítmics aparentment senzills (ràttata, ràttata, a Al vent; o tam, tatta-tàm, a Jo vinc d’un silenci) conviuen amb una llibertat sorprenent, difícil de captar si no es mira d’aprop.

El resultat d’aquesta observació és una irregularitat mètrica astoradora. Els compassos de quatre aviat es tornen de tres, de cinc i de dos temps, seguint la prosòdia. O seguint la manera de dir una síl·laba concreta, quan Raimon introdueix algun melisma –més d’una nota sobre una mateixa síl·laba– per reforçar expressivament un mot. Això també val per als grups de compassos, que rarament segueixen un patró estable, com a les danses, de quatre i vuit compassos. Batent amb el peu els metres raimonians, és impossible preveure on caurà el pròxim accent: depèn del text, i de la seva intenció en dir-lo.

Aquest punt no és tan arbitrari com sembla: el cantant de Xàtiva sap exactament com ho vol dir. Jo el recordo comptant temps –negres, diríem–, entre vers i vers. Comptant a la seva manera; sense compassos, sense conservatoris. Com un poeta, que es fa seva la música. Els músics només el poden seguir. Destaca la feina de l’incombustiblement fidel Miquel Blasco, veritable pal de paller del conjunt des de fa decennis, i suport del mateix Raimon, cada vegada més. A ell recorre quan té un lapsus de text; cap a ell miren tothora els músics, al moment d’adaptar-se a una iniciativa del cantant, o de cloure una peça.

La millor prova de la irregularitat dissimulada de la música de Raimon és l’experiència d’intentar reproduir-ne una cançó, en un grup d’amics amb ganes de cantar. Per més que la sensació sigui de conèixer-la, a l’hora de la veritat res no quadra; ningú no sap ben bé com va el ritme, ni com distribuir mètricament les síl·labes. Ni tan sols els intents dels seguidors més decidits, durant el recital a l’auditori, de corejar amb el seu ídol les cançons que coneixen –o creuen conèixer– de memòria, acompanyats i tot pel grup i per Raimon, no aconsegueixen passar d’una frase. O de mitja.

El millor exemple que se m’acut d’això és Diguem no, una de les seves primeres cançons. També en aquest aspecte, el de l’amor lliure amb la mètrica i amb la prosòdia, Raimon s’ha mantingut coherent. Però tot això passa, insisteixo, en un nivell inaudible per a l’oient. El que se sent són uns ritmes senzills, i una veu potent que de cop sembla que es trenca –cada vegada més Raimon cerca espais de murmuri, guanya territoris expressius fent de la necessitat virtut–; se senten sobretot uns versos.

La llibertat musical, en definitiva, reverteix en una capbussada profunda en el sentit dels textos cantats. Els mots, posats en relleu com ho fa Raimon, poden ressonar en cada oient com si els estigués cantant per a ell/a. La majoria dels seus admiradors, al cap i a la fi, venim “d’un silenci antic i molt llarg”. I hem dit que “no” a “un temps i un [no] país” on “no sap ploure”. Els poemes d’amor i d’intimitat, per a qui té el privilegi d’estar vivint alguna intensitat en aquest terreny, també prenen una força ben diferent, experimentats en viu, i dins del col·lectiu. Un col·lectiu d’incondicionals que, si ell no ho aturés, li farien una ovació a cada interval entre cançons, i que, abans i tot de cantar la primera nota, ja n’hi va dedicar una, en record emocionat de trobades anteriors.

Més enllà del caràcter emblemàtic de la seva trajectòria, patriòtica i moral, l’entusiasme pel personatge, que es constata en cada un dels seus recitals, podria tenir alguna relació amb la manera com és capaç de fer viure la paraula, vestida de cançó, en l’interior de cada oient.

En la curta distància, Raimon perd la timidesa que ostenta sobre l’escenari i es converteix en una companyia simpàtica, d’un entregent agradabilíssim. La seva facilitat de paraula és proverbial. Ràpid com un llamp, ahir al vespre, a un oient arrauxat que li cridava Ets el millor!, li respon: “No em diguis això, home! Això m’ho deia la meva àvia.”

Deu haver-hi alguna cosa cultural amb unes arrels molt fondes, en aquesta connexió tan directa amb el verb. Potser això explica una part d’aquest amor per la poesia, que ahir li va donar l’atreviment per recitar un per un, sense més acompanyament que la saviesa prosòdica, els dotze poemes de La roda del temps d’Espriu, abans de servir-ne la versió musicada. 

Publicat dins de Audicions i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Els antics, nosaltres i els que vindran. Comadira, i St. Pere Crisòleg.

El llibre de Narcís Comadira Marques de foc, 2012, acaba amb una llatinada que m’ha cridat l’atenció:

Nobis vixerunt veteres, vivimus nos futuris: nemo sibi.

Que ell mateix, sense donar-ne la font, tradueix així:

Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a si mateix. 

 

La frase m’ha colpit, perquè ve a ser el lema humanista. Si en lloc del s. v vingués del s. xv, potser no sorprendria tant. El més bonic és la vigència de la frase, avui com fa 1.600 anys.

Encuriosit, li he fet un google de diumenge, i m’ha sortit un google-book: els Sermons de sant Pere Crisòleg, que avui es poden llegir, de franc, en facsímil d’una edició del s. xviii. Concretament, aquest és el sermó número 101, titulat De morte contemnenda a Fidelibus, & quare illam permiserit Deus. In illus Lucæ: Nolite timere eos, qui occidunt corpus &c., o sigui ‘Sobre la mort que ha de ser menyspreada pels fidels [o pels deixebles], i per què Déu la va deixar passar. En allò de Lluc: no temeu els qui maten el cos, etc.’[1]

Es refereix a la “Invitació a la confiança” de Lluc 12, 4, que Jesús fa, després de denunciar durament els fariseus i els mestres de la Llei: “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I continua dient que sí que han de tenir por, però només d’Aquell que “té poder de tirar a l’infern”. Inquietant, amenaçador. Semblaria una invitació al martiri, més que a la confiança. Pere Crisòleg, de fet, cita més aviat Mateu 10, 28, que ho diu així, sempre en la versió de la BIC: I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. El contingut és el mateix; fins i tot coincideixen en la metàfora dels ocells de poc preu. A l’evangeli de Mateu, però, no hi ha la denúncia de St. Lluc contra els qui detentaven el poder. El context són les recomanacions de Jesús als seus deixebles, acabats d’instituir.

Aquest Pere, es veu que va ser arquebisbe de Ravenna, a la primera meitat del s. v. Li digueren Chrysologus (‘de paraula daurada’) per la seva sensacional eloqüència, de la qual aquests sermons suposo que són penyora, i potser també per equiparar-lo a sant Joan Crisòstom, que vol dir ‘de boca daurada’.

Aquell mateix s. xviii de l’esmentada edició, reeditada per google per als amics del llatí, i de la cultura cristiana, el papa Benet xiii el va nomenar “doctor de l’Església”, un terme que en alemany s’entén millor: Kirchenlehrer, ‘mestre de l’Església’.

La resta del llibre de Comadira és desfà a la boca, deliciosament. És un repàs dels poemes que l’han marcat “amb foc”, d’ençà que era nen. Hi surten un grapat de poetes polonesos, molt atractius; uns quants italians, algun francès, anglès i alemany; i llavors Verdaguer, Maragall, Carner, Vinyoli, Ferrater. Llàstima les pífies de català, que fan mal d’ulls: sinó per si no, tan per tant, etc. Tota la nostra generació, poetes inclosos, hem anat a l’escola en la llengua del veí. I els editors, en aquest cas AraLlibres, ho han deixat així, desmanegat. Segurament ens passa a la majoria de gent que escrivim i publiquem. I ni ho sabem. No m’agrada rondinar, però una discrepància així entre el contingut i la seva presentació, en francès, en italià, en anglès, o en alemany, no passa.

Conclusió: haurem de tornar al llatí.   


[1]Sancti Petri Chrysologi, Archiepiscopi Ravennatis, et Sancti Valeriani, Episcopi Cemeliensis, Sermones. A cura de Sebastiano Paoli, 1758, p. 158. http://books.google.es/books?id=WwXPIlXz-H4C&num=100&hl=ca. La col·lecció Bernat Metge ha editat aquests 179 sermons en 6 volums, entre 1985 i 2003, traduïts per Jaume Fàbregas i Alexandre Olivar. No tinc el volum corresponent de la BM. Per a la traducció, moltes gràcies a Eloi Creus.