Fidelio a la ciutat de Ludwig

Ahir dissabte 15.2.20 vaig estar de sort. Tot i saber que no hi havia entrades des de feia setmanes –ni tampoc n’hi haurà fins a l’última funció, prevista per a finals de març–, em vaig presentar una mica abans al Theater Bonn, i encara me’n van revendre una, molt ben situada. L’espectacle em va entusiasmar, malgrat una part musical millorable, per l’opció radical que representa traslladar un clàssic al moment actual.

Algunes crítiques a l’estrena –l’1 de gener– van ser ferotges. Aprofitar Fidelio per protestar contra la injustícia a Turquia va tant a contrapèl de la manera com la majoria d’amics de l’òpera solen gaudir-ne, que era esperable una reacció furibunda. A prop d’on jo seia, algunes persones de bé, fastiguejades, van sortir a mig primer acte. D’altres no van tornar, després de la pausa. Una parella d’avis, darrera meu, cantussejava les melodies conegudes, com per assegurar-se que allò era el seu Fidelio. Però l’aplaudiment a peu dret, al final, semblava confirmar que la decisió del teatre i del director d’escena, tan agosarada, troba un públic disposat a canviar les expectatives habituals en aquest gènere.

En paral·lel a la trama de Fidelio/Leonore se’ns expliquen les històries, encara més corprenedores, de cinc homes i dones turcs i kurds. Ells mateixos o els seus germans, amics i parents han estat empresonats i torturats injustament per la policia turca d’Erdoğan, l’amic de Trump i de Putin. Erdoğan continua la política secular de l’estat turc, d’eliminar tota diferència i tota dissidència sense miraments. A més, sembla que fa xantatge a Merkel amb els milions de refugiats, sobretot sirians, que té amuntegats en camps improvisats. Si Alemanya o la UE denuncia aquest abús massiu contra els drets humans, Turquia obrirà les portes i els deixarà passar a Europa.

Leonore, que es disfressa com a Fidelio per salvar el marit, empresonat per un tirà en una cel·la d’aïllament, s’inscriu en la tradició francesa d’òperes de rescat, molt de moda a l’època revolucionària. A una figura de ficció de fa 200 anys, però, aquí es contraposen persones reals, que parlen del que els passa i els ha passat, si cal amb sobretítols. El text alemany original de l’òpera també apareix sobretitolat, a mà esquerra. I a mà dreta, traduït a l’anglès.

Les solucions tècniques, com a les millors escenografies, no són de gran dispendi, però revelen una imaginació riquíssima. Vg. alguns clips a https://www.theater-bonn.de/de/programm/fidelio/153304. Els primers números musicals, p.e., pertanyen a l’estil del Singspiel, que correspondria al musical popular anglosaxó d’ara. Dos càmeres filmen els cantants en viu, amb un fons de pantalla verda. Els seus moviments mentre canten s’incrusten en una seqüència filmada prèviament, sobre la pantalla gran: els veiem comprant en un centre comercial i discutint, carregats de bosses. La idea, que s’explica al programa de mà, és representar la indiferència (Wegschauen) que permet que les injustícies quedin sense resposta, mentre la majoria ‘anem fent’.

La part musical, en canvi, no va convèncer. Ens ofereixen l’Obertura amb el fossat a nivell de l’escenari: després veurem l’orquestra baixant a poc a poc al seu lloc habitual. L’acústica, seca i estrident, posava encara més de relleu els desajustos, tant dins de l’orquestra com amb els cantants. No dirigeix el titular, Dirk Kaftan, que com sol passar en teatres de temporada va dirigir les primeres funcions, sinó l’assistent, que comença justament aquest vespre. La pressa trepidant, que convenia a una posta en escena tan carregada d’informació, acaba interferint en alguns moments de la música. En d’altres, l’orquestra tapa els cantants.

En resum, és possible utilitzar la música “clàssica” per moure alguna cosa en política. Aquests alemanys ho estan fent, sense cap escrúpol, i estèticament no s’ensorra res. Veurem si té algun efecte sobre l’actitud del govern alemany respecte al menyspreu de la Turquia actual pels drets humans més elementals. L’espectacle s’acaba amb unes pancartes, a la gran pantalla, suggerint que enviem postals a la cancellera federal exigint l’alliberament dels presos polítics a Turquia. Sí, només a Turquia, per ara: tota comparació és odiosa. A la sortida, aquestes postals eren a la disposició de qui en volgués.