Congrés mundial de semiòtica: un reportatge.

Dedicat amb agraïment al mestre i amic Antoni Bosch-Veciana, en qui pensava escrivint el text, i que hi ha contribuït decisivament.

 

Els últims dies del passat juny de 2017 va tenir lloc a Kaunas (Lituània) el World Congress of Semiotics, amb el lema Cross- Inter- Multi- Trans. El congrés aplegava molts estudiosos de tot el món, i va estar molt ben organitzat. S’arribava fins a disset sessions simultànies, de dilluns a divendres. Per això, fins i tot sense fer mai campana, cadascú només es podia fer una idea molt particular i limitada del conjunt de la trobada. Un congrés és el lloc ideal per als afectes gratuïts, desinteressats; per a afinitats misterioses, d’àmbit planetari. La seducció hi té lloc a diferents nivells: des del desig desmesurat de plaure fins al clàssic latin lover assedegat de noves experiències (encarnant el mite de Don Juan), passant per la pura o impura vanitat acadèmica, que sovint devora continguts i relacions. L’esforç és molt gran, sobretot per als qui vénen d’un altre continent. Però molts ens hi acabem retrobant: sobretot els que tenen una ajuda de la universitat per anar a congressos. No és el cas de l’Esmuc, encara; però sí de totes les universitats estrangeres que conec, d’on provenen els meus col·legues.

 

  1. Què és la semiòtica, per a què serveix.

La semiòtica és la ciència que es mira el caos del món amb el desig de trobar-hi sistemes de signes. Serveix per ordenar relacions entre coses, sovint en grups de dos o tres elements: relacions de complementarietat, de contrarietat, les que siguin. Per això, als congressos de semiòtica hi caben pràcticament tots els camps del saber, i fa temps que es diu que està de moda. El fet és que la interdisciplinarietat és fonamental per a la semiòtica, i que les solucions als problemes del nostre temps sembla que passin per la cross- inter- multitrans-disciplinarietat.

Una revista de l’Associació alemanya de semiòtica que em van regalar gentilment, sabent que és un dels meus terrenys, ofereix un número monogràfic sobre la rialla com a conjunt de signes. S’hi analitza, entre altres moltes coses, quan i com riuen personatges com Hanna Arendt o el matrimoni Clinton, en entrevistes per als mitjans de comunicació. En un altre monogràfic, la revista se centra en què vol dir comparar entre dues coses: fins a quin punt podem precisar l’equiparació que una comparació representa. A més, ho analitza des de dos punts de vista diferents: l’oriental i l’occidental. Això es fa utilitzant eines estructurals, seguint de més o menys aprop alguna de les grans figures de la semiòtica.

A Itàlia, destaca la figura d’Umberto Eco, que va estudiar a Torí però va ensenyar sobretot a Bolonya. Els seus assaigs poden ser molt tècnics i densos; de vegades Eco s’explica millor a les novel·les que no als textos teòrics. A França hi ha una escola molt important, començant pel lituà exiliat a París Algirdas J. Greimas, company de Roland Barthes o de Claude Lévi-Strauss, fundadors de l’estructuralisme. Els textos de Greimas són accessibles i inspiradors encara avui. Als països anglosaxons se segueix Charles S. Peirce, autor d’una obra monumental i riquíssima que encara s’està explorant. Per sort, hi ha hagut qui n’ha elaborat síntesis, cercant-ne l’aplicació teòrica. Aquí a Barcelona, a l’Esmuc, tenim un expert en semiòtica, Rubén López Cano, que també té una pàgina web pensada per fer assequible a tots els lectors, especialment als músics, la ciència dels significats.

Per desentrellar la realitat, la semiòtica de vegades parteix d’una teoria, per aplicar-la amb violència conceptual. Sovint, però, també busca el camí contrari, i comença per buidar textos, tant del món de l’alta cultura com de la cultura de masses. També poden ser ‘textos’ unes entrevistes de la ràdio o de la televisió, com és el cas de l’estudi del significat de les rialles en personatges cèlebres.

Per a la música, la semiòtica sembla una eina molt eficaç. Quasi tothom està d’acord que la música és expressiva, però que funciona d’una altra manera que la llengua. Les eines de la semiòtica permeten analitzar la música com a conjunt de signes, com a sistema de referències que signifiquen de manera connotativa, no denotativa. Fa molts anys que, sense fer servir la paraula semiòtica, a tot arreu on ensenyo faig servir aquestes eines. La majoria dels estudiants agraeixen poder posar paraules i ordre (logos) a intuïcions que, com a intèrprets, creien que eren territori purament subjectiu, inaccessible a la musicologia o a l’anàlisi.

 

  1. Punts de trobada i contradiccions

Hi ha bàsicament dos tipus d’investigadors de la semiòtica. El grup més nombrós parteix de la teoria, que és una mica farragosa d’estudiar, i requereix una base cultural notable, sobretot filosòfica. L’altre, al contrari, parteix d’una praxis, p.e. la interpretació musical, l’arquitectura, la física o l’ensenyament infantil, i es troba treient cada vegada més partit de les eines de la semiòtica per millorar aquesta activitat.

Quina diferència hi ha entre l’antiga lògica, que també descobria estructures en el món caòtic, i la nova semiòtica? En primer lloc, la lògica clàssica es feia des de pressupòsits metafísics, i en canvi l’estructuralisme del s. xx es vol desprendre de les grans Preguntes. Només és la meva interpretació, però jo diria que la semiòtica vol canviar el món, o si més no millorar-lo. La mirada dels semiòtics sobre els éssers i les coses és amorosa, confiada, afirmativa, i la seva intervenció vol reforçar els aspectes que afavoreixen la vida. Sobretot la vida humana, però en general tota la vida. La semiòtica actual, malgrat els seus orígens formalistes, de fet s’associa a una manera de viure, a una moral.

Per això, les nostres trobades tenen lloc sota el signe de l’humanisme i l’animalisme, l’ecologisme o el veganisme. Com altres grups del món de les humanitats, la majoria dels semiòtics som sensibles a la cura dels animals i del planeta. També som majoritàriament agnòstics, però espirituals, i creiem en una reformulació de la fraternitat il·lustrada que té l’arrel en l’amor judeocristià per la comunitat. Alhora, és molt corrent una sensibilitat notable pel llegat cultural i humanista, especialment l’art, tant l’elitista com el més popular.

S’hi poden donar per suposades qüestions de gènere, especialment al voltant de la dona. I una tendència política favorable al canvi, a endevinar cap a on va el futur de les noves generacions i afavorir-lo. La semiòtica comença històricament pels estudis lingüístics i, per tant, la traducció és un dels temes sempre presents a les nostres trobades. Les diferents llengües, representa que no són millors ni pitjors. No tenen jerarquies: la diversitat se celebra, no és un problema. La idea és incloure, mai excloure ningú, per poc que es pugui. Semblaria que la comunitat semiòtica és altruista, que vol resistir contra un món nihilista, materialista, mercantilista, tecnocràtic. Inhumà.

Però això, a la pràctica, no és tan senzill. De moment, és astorador trobar-se amb experts en comunicació que tenen dificultats tan grans per escoltar-se i dialogar, per debatre i enriquir-se, que és el que havien vingut a fer. Començant per l’anglès, que pocs dominen com a segona llengua.

Enmig d’una conversa abrandada sobre com posar remei a les desigualtats al món, en un cafè de l’avinguda de la Llibertat a Kaunas, apareix un captaire que molesta el col·lega que tenia la paraula: el semiòtic el foragita amb rudesa. Els altres assenteixen: no se’ls pot donar res, si no encara es tornen més pesats.

Però on les contradiccions es fan més doloroses és a les sessions plenàries. Durant la primera es parlava de discriminació en to reinvidicatiu i compungit. Al mateix moment, davant del teatre, la policia municipal fa entrar a la furgoneta dues gitanes que havíem vist captant pel carrer dies abans. Una és jove però va amb una crossa; l’altra és una àvia (ai, una vella), però totes dues s’han d’espavilar a enfilar-se a la furgoneta sense ajuda dels municipals. Unes senyores rosses i enjoiades es miren l’escena, i la comenten enriolades. Potser avui es troben per parlar de llibres, o de la injustícia al món.

També hi ha una “convidada d’honor” d’origen lituà que rep una sessió plenària sencera per difondre la causa d’uns animals amenaçats per la industrialització de Borneo, causa a la qual ha dedicat tota la vida. Aquesta venerable senyora, de 71 anys, té fans de tot el món; alguns són aquí, visiblement feliços d’assistir a la seva xerrada. La doctora, però, és dura i tirànica amb la seva secretària. Si fos una orangutana, és evident, la tractaria molt millor.

Un altre dels ponents de sessió plenària s’omple la boca de togetherness, d’una nova fraternitat. Pinta un panorama negre com l’infern, proposa un nou humanisme (retro) com a salvació d’aquest món malvat i després, mentre nosaltres miràvem d’entendre per què la seva proposta de diàleg no sonava convincent, falta clamorosament al respecte dels que li fan preguntes, o volen afegir llur comentari a les seves sàvies paraules.

Totes les llengües i persones tenen la mateixa dignitat, segons els Drets de l’home: sí. Però des dels fets n’hi ha una pila de més o menys simpàtiques: l’alemany no. L’alemany és antipàtic –no se sap ben bé per què, a aquestes alçades–, fins i tot per als qui el parlen. El francès és adorat i detestat a parts iguals; el lituà o el català són simpatiquíssims, que vol dir inútils. La llengua vehicular és l’anglès, tant durant les sessions com a fora, als cafès. Els anglòfons són els únics que no s’han de traduir a si mateixos. En una plenària, un ponent francès que evidentment no parla gens bé l’anglès, s’adreça a tothom en francès, sabent que la majoria no l’entendran, amb l’excusa de la diversitat lingüística!

En aquesta mateixa sessió, un cèlebre semiòtic, molt ben vestit, declara la impossibilitat de dialogar amb el fonamentalisme –i ens l’havien presentat com a expert en aquest terreny–, ‘perquè ells se situen fora del marc semiòtic’. Simptomàtic: si la realitat supera el marc teòric, deixem la realitat i quedem-nos amb el marc. No seria millor eixamplar aquest marc, que excloure els que no entenem? Precisament la violència acostuma a tenir l’arrel en la manca de paraules (de comprensió), i en l’exclusió de l’altre.

Malgrat aquestes contradiccions, personalment el congrés ha estat una experiència molt agradable, sobretot per les relacions personals. S’acostuma a tornar dels congressos amb estímuls per descobrir textos o autors desconeguts, i amb la confirmació, desmentiment o matísació que reben les intuïcions pròpies per part dels altres col·legues.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Música i sentits 2014 i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*