Vilabertran 2016: Mauro Peter, Helmut Deutsch.

tenor-mauro-peter-junto-pianista-helmut-deutsch-festival-vilabertran-1472228493235Ahir al vespre, al festival que Vilabertran dedica cada estiu a la cançó alemanya –al Lied–, van oferir el cicle La bella molinera de Schubert el tenor de Lucerna Mauro Peter i el seu ex-professor, el vienès Helmut Deutsch. Com tot el que jo he sentit fins ara a Vilabertran, el nivell va ser altíssim.

Peter és un tenor jove, que en acabar el recital, de manera informal, deia que no sabia si estaria lliure l’agost de l’any que ve: està cantant molt per tot arreu, sobretot òpera. És jove, i és molt bo. Per això canta per tot arreu, i ja ha col·laborat amb alguns dels millors directors. Potser el que em va agradar més és la dicció: exemplar. En això es nota la bona escola, se li entén tot. També en la impecable tècnica, que arrodoneix una facilitat vocal fora de sèrie. Tot el registre és homogeni, no flaqueja per enlloc. I a més és musical, és expressiu.
El que no es va veure tan clar, i podria ser cosa de l’edat, és una interpretació. De moment, hi domina la vella escola, la de Helmut Deutsch, que dirigia des del piano sense escarafalls, amb gran seguretat. En algun punt –p.e. a la darrera estrofa de Die liebe Farbe–, apareixia la ironia o el sarcasme amb què la nova fornada d’intèrprets, Matthias Goerne al capdavant, han il·luminat el cicle de Müller i Schubert. Segur que en un futur pròxim sentirem aquesta veu privilegiada dir el cicle des d’ell mateix, amb maduresa. De moment, hi ha perfecció, però no espontaneïtat. Ni tan sols l’espontaneïtat fictícia que és una baça expressiva de la major part de l’art del s. XIX.
D’altra banda, no sembla que la seva inclinació natural ni l’escola de què ha gaudit (a Munic) li ofereixin gaires recursos escènics. Molts espectadors, al meu voltant, optaven per escoltar sense mirar. Els gestos i les cares són estereotipats, les intencions expressives semblen impostades, i fan somriure perquè recorden el tòpic del nano alpí sanot, de galta rosada. La simpatia del jove, i la bellesa de la veu ho compensen a bastament.
El pianista Helmut Deutsch no és un avantguardista, és clar: però és una de les màximes autoritats del món en el seu terreny. El professor jubilat ofereix control, solidesa, experiència, un so meravellós, i esclats ocasionals. P.e., al postludi de l’esmentada Die liebe Farbe, un sforzatissimo subito colpidor. Ara es veia un bon motiu per deixar el piano de gran cua obert de bat a bat, tota l’estona. Val a dir que no va tapar el cantant ni un moment. També a la penúltima estrofa de Des Müllers Blumen, la més etèria i suau, ens va obsequiar amb el transport a octava alta de tot l’acompanyament. Després em va explicar que en una de les còpies manuscrites d’aquesta cançó, Schubert indicava aquesta possibilitat. Cal reconèixer que l’acompanyament de Les flors del moliner, fins i tot en la versió per a tenor, sona relativament greu. I sobretot, Deutsch va ser el responsable de convertir la successió de cançons en un cicle, amb un sistema de fotocòpies senzill i eficaç, que li permetia enllaçar-les al seu gust.
La gent de Vilabertran van regalar-se i van regalar als intèrprets uns quants dels seus famosos silencis que posen la pell de gallina. Sobretot després de l’últim acord del cicle, que es va oferir sense pausa. Hi va ajudar la manera com Deutsch ho va suggerir. Però no tots els públics ho capten, això: és subtil, requereix sensibilitat. I el públic de Vilabertran la té, aquesta sensibilitat. Des de la fila sis, la meva sensació, com cada any, era d’estar entre entesos. O si més no, entre gent que aprecia el que passa a l’escenari. Mitjana d’edat, això sí: elevada. L’acústica de l’absis de la Canònica hi contribueix: és un altre factor increïble, que no han assolit tants auditoris de tot arreu, i que aquí ve donat com si res. El cartell de la Schubertíada de Vilabertran és, any rere any, de nivell mundial. La seva acústica i l’ambient que es crea als concerts, també. No és freqüent trobar, en recitals de  per terres germàniques, la unció que es respira aquí, especialment quan els cantants es posen a murmurar. I ja se sap, els millors liederistes murmuren, sobretot murmuren: com el famós rierol de Schubert.

Aquesta entrada ha esta publicada en Audicions, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*