Tzvetan Todorov, a l’Ara.
A una entrevista de Carles Capdevila (Ara, 23.11.2014), Todorov deixa anar algunes idees que m’impacten, pel què i per com les expressa.
Primer, com explica part de la corrupció política amb l’argument que no poden decidir sobre una pila de coses, perquè “els mercats” se n’han apoderat, i de moment no hi estem reaccionant prou organitzadament per frenar-ho. És una democràcia fictícia:
El poble vota cada 5 anys i escull uns representants, però són uns titelles, s’omplen les butxaques perquè no tenen res més a fer. No hi ha dubte que […] l’economia, que és una gran part, ha sigut sostreta de l’acció de govern i, per tant, dels Parlaments, de les diferents expressions de la voluntat popular.
I després, sobre la crisi de la ciència: igualment senzill i il·luminador. Potser massa senzill:
C.C.: Les ciències i les humanitats estan condemnades a ser rivals?
T.T.: No els veig de cap manera com a contraris, però […] Heisenberg i Niels Bohr, que tenien conviccions polítiques oposades, feien la mateixa física. Les humanitats no es poden conèixer sense fer servir un instrument de comprensió, i aquest instrument no és un termòmetre, és l’esperit [esprit] humà. Per tant, el que som està implicat en el que fem, en el que coneixem. […] i això és diferent per a les ciències de la natura i les ciències socials humanes. Aquesta diferència mai s’esborrarà del tot.
Està ben dit, però hi veig un engany. Les ciències “dures” tenen aquest discurs de l’objectivitat i el positivisme, però a l’hora de la veritat, tant per l’objecte d’estudi que escullen com per la metodologia, delaten el biaix ideològic que domina la recerca, des de la hipòtesi inicial fins als resultats finals. Ben igual que passa en les Humanitats. Només que en el nostre terreny, això s’accepta una mica millor. Ara no se m’acut cap exemple d’això. Però sovint he constatat com els que es posen la bata de “científics”, tant en les humanitats com en les ciències, no s’adonen de tots els pressupòsits ideològics en què es basen. En bona part, per falta de formació humanística. Que, ara per ara, segueix essent el millor antídot crític contra cuentus txinus de tota mena.
Benvolgut Joan, comparteixo del tot la teva reflexió sobre l’engany que s’amaga en la resposta de Todorov. La pressumpció d’objectivitat de la ciències “dures” és l’autoengany en què sovint cauen els pseudocientífics (els anomeno així perquè em sembla que els científics amb majúscula són plenament conscient de les limitacions i prejudicis de tota ciència i no acostumen a autoenganyar-se) i, efectivament, també em sembla que aquest autoengany és degut a la manca de formació humanística. Només des d’una formació i visió holística i integral és possible fer ciència rigorosa, tant en el camp de les ciències “dures” com de les “toves”.