Quatre novel·les breus de John Steinbeck

monterey_cannery-row-monument_ladies

A Monterey, a la costa de Califòrnia central, hi ha un aquàrium important, sempre concorregut. També hi ha restaurants de peix i marisc, un moll de pescadors, un club nàutic i una platgeta, massa freda per nedar, a l’estiu i tot. Fins als anys 50, era un lloc dedicat a la venda i a la indústria sardinera conegut com a Cannery Row. Row vol dir, aquí, carrer amb una ‘sèrie’ d’establiments dedicats a una cosa: en aquest cas la ‘llauna’ (can) de peix. Aquest carrer es deia Ocean View Avenue fins que, el 1958, es va passar a dir Cannery Row, en honor a la novel·la homònima de John Steinbeck.
No fa gaire hi vaig poder passejar. Ens va cridar l’atenció un bust de Steinbeck, a la Steinbeck plaza que interromp Cannery Row, i un conjunt escultòric dedicat a tot de personatges de la novel·la. Es tracta d’un projecte finançat amb donacions privades, com tantes coses d’aquell país, d’enguany mateix, 2014. No és especial en si, però fa venir curiositat per llegir el text.
Pocs dies després, en una llibreria de vell, em va caure a les mans un recull de les novel·les curtes de Steinbeck, bellament editades a l’antiga, per The Viking Press: Nova York 1953. No porta marques ni guixots. Ha perdut la coberta, però l’enquadernament de tapa forta, amb les inicials de l’autor gravades a davant, parla d’una època de grans lectors. La lectora que em va precedir va tallar cada pàgina amb un tallapapers, amb cura exemplar, com si sabés que havia de durar.

Cannery Row, la novel·la (1945), em va fer l’efecte d’una obra mestra. Quan el seu autor va rebre el Nobel, l’any 1962, alguns es van afanyar a dubtar del seu mèrit. Entre ells, modestament, el mateix Steinbeck. Les seves dues novel·les llargues més conegudes són The Grapes of Wrath (1939) i East of Eden (1952), tot i que va publicar fins a 27 llibres.
És una lectura de bona llei, que enganxa. S’hi troben tot de personatges desesperats, marginats, solitaris, o beneits, vistos sempre amb una simpatia i una compassió infinites. Amb dignitat, sense paternalisme. També s’hi acostuma a trobar algú més bo del corrent. Però a Cannery Row, que em sembla la millor, ningú no és dolent ni bo, perquè ningú no hi és jutjat. Al món de Steinbeck conviuen harmoniosament el materialisme d’arrel marxista amb la bonhomia cristiana.
El que m’ha colpit més és la musicalitat de l’estil. Les repeticions, hipnòtiques i lapidàries, de ressons mítics; l’observació psicològica, o les descripcions de la natura exuberant de la Califòrnia d’on l’autor és fill, fan pensar en la Bíblia, i en la prosa poètica. També fa ús de l’anomenada ironia romàntica, on es comparteixen amb el lector els avatars de traduir en paraules el que l’autor percep: l’experiència d’un Monterey mariner, colonitzat per gent de tota casta. Són recursos genuïnament literaris que atenuen la qualitat cinematogràfica d’una narrativa irresistiblement dinàmica.
El que sembla atraure Steinbeck sobretot, la protagonista, és la comunitat bigarrada i multicultural que reviu en la novel·la i en el monument que la homenatja. La seva profunda humanitat en fa metàfora de la població dels EEUU, però també de la resta del món. El capítol 16, que descriu unes febres que l’assoten, com si fos un sol organisme, palesa la visió col·lectiva d’aquell grup de gent.
Hi ha un passatge inoblidable, al capítol 21: el diàleg entre el doctor i Mack, després dels cops. El primer personatge és inspirat en Ed Ricketts, el biòleg marí i amic de Steinbeck. El segon és un home que no aconsegueix fer-ne cap de dret. L’anivellament dels dos personatges extrems, el més savi i el més animal, em va emocionar. Des del sentit comú i la falta de pretensions, una mirada irònica sobre les avantguardes europees s’endevina sota el personatge de Henri the painter, que de fet no és ni Henri, ni cap pintor. Al capítol 24 es canta el regal de la joia, enmig de la pobresa.
La mort és per tot arreu. Al cap. 18, p.e., en forma d’una nena que el doc troba en una marea baixa, inesperadament. Mirant enlaire des de l’aigua superficial, amb els ulls oberts: no se’n sap res més, d’aquesta nena, però és un dels símbols de la pèrdua de la innocència que, ja ho veig a venir, deu ser un dels temes cabdals de la narrativa de Steinbeck. Més que la pèrdua, la impossibilitat: la seva tràgica destrucció a mans d’una natura (incloent la natura humana) sense pietat.

Aquest és l’únic tema de The Pearl, de 1947. La va escriure sabent que es convertiria en film, com havia passat a algunes de les seves obres anteriors, amb èxit. Tot i que conté alguns elements de l’estil captivador de Cannery Row, amb la qual inevitablement vaig comparant, aquesta no és una narració realista, sinó una paràbola, i l’autor ho deixa clar des del primer moment. Per això, els bons tan bons i els dolents tan malvats li confereixen una qualitat de blanc i negre, sense els matisos i sense la riquesa humana de la seva germana de 1945.
Una de les lectures habituals a les escoles de l’àmbit anglòfon és The Red Pony, quatre capítols de memòries de la infantesa de Steinbeck. Millor dit, de la part rural de la seva infantesa. L’observador sensible es manifesta en l’anàlisi semiòtica i expressiva de les orelles d’un dels protagonistes:

Having seen horses all his life, Jody had never looked at them very closely before. But now he noticed the moving ears which gave expression and even inflection of expression to the face. The pony talked with his ears. You could tell exactly how he felt about everything by the way his ears pointed. Sometimes they were stiff and upright and sometimes lax and sagging. They went back when he was angry or fearful, and forward when he was anxious and curious and pleased; and their exact position indicated which emotion he had. (cap. 1, p. 112).

Aquesta és una novel·la amable, iniciàtica, que sembla inacabada. Això la fa especialment apta per als primers lectors, que hi poden afegir el final viscut que més els plagui.

Pel que fa a Of Mice and Men, del mateix any (1937), també es llegeix com una pel·li de l’Oest. De fet, la va escriure alhora com a drama i com a novel·la. L’al·lusió als rosegadors del títol, segons la viquipèdia, ve d’un poema de Robert Burns, on es comparen els plans de ratolins i d’humans, que “sovint fan fallida”. La tendresa amb què Steinbeck retrata el personatge de Lennie Small, un gegant amb discapacitat psíquica, té un reflex pervers en la que el tal Lennie sent pels ratolins, vius o morts, pels cadells, i per tot allò que té un tacte suau. Una tendresa assassina, que mata amb carícies. La innocència del mal, o de la natura que mata:

All the time he done bad things, but he never done one of ‘em mean.

El seu amic i protector George no pot impedir que la tragèdia acabi ensorrant els somnis i les bones intencions que la desigual parella –amb un tercer soci afegit, que ha perdut una mà–, havia teixit, al voltant de dos arquetips narratius: el somni americà de viure de la pròpia terra, i l’amistat masculina.
Sobta, per al lector estranger, la transcripció d’un llenguatge popular, de gramàtica relativa i de fonètica laxa: fambly per family, yella i fella per yellow i fellow; you might of saw her per you might have seen her, etc. Això, algun detall racista i dos episodis d’una certa cruesa fan que l’obra hagi patit sovint censura.
El meu moment favorit és a la p. 201 de l’edició esmentada, cap al final del capítol 5: Steinbeck es posa la gorra de compositor i atura el temps, just després d’un dels assassinats sense culpa:

As happens sometimes, a moment settled and hovered and remained for much more than a moment. And sound stopped and movement stopped for much, much more than a moment. Then gradually time awakened again and moved sluggishly on. The horses stamped on the other side of the feeding racks and the halter chains clinked.

Aquestes cadenes i aquests cavalls són l’element sonor i recurrent que acompanya les accions humanes al ranxo. En cada una de les quatre narracions, s’utilitza algun so –una cançó, a The Pearl– per articular l’estructura, i per donar musicalitat i expressivitat al relat.

PS: En anar a posar el llibre el prestatge, n’hi retrobo un altre que no recordava haver llegit: la traducció de Els fets de rei Artús i els seus nobles cavallers, a càrrec de Dolors Udina (Columna 1998). La Introducció, on s’explica que aquestes llegendes medievals van ser l’esquer que va menar el seu autor a la narrativa, confirma el biaix moralista de Steinbeck:

No m’espantava trobar que hi havia cavallers dolents, a més a més de nobles. En el meu poble hi havia homes que es vestien amb les robes de la virtut i jo sabia que eren dolents. […] Els nens són violents i cruels, i bons, i jo també ho era, i tots eren en el llibre secret. Si jo no sabia escollir el meu camí a la cruïlla de l’amor i la lleialtat, Lancelot tampoc no podria. Jo entenia la foscor de Mordred [l’assassí d’Artús] perquè també ell era dins de mi; i hi havia un petit Galaad [Lancelot, el virtuós cavaller que assoleix el Grial] en mi, però potser no prou.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Lectures i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Quatre novel·les breus de John Steinbeck

  1. Victòria Ruiz diu:

    Gràcies Joan per compartir les teves impressions després de la lectura. Admiro la teva manera d’escriure i comunicar sensacions amb tanta sensibilitat, rigor i saviesa. Felicitats!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*