La Vuitena de Mahler a l’Auditori

Atordiment i emocions davant del desplegament, a Barcelona, de la Vuitena de Mahler amb l’OBC. Feia tretze anys que no s’hi interpretava, i no sabem quan l’hi tornarem a sentir. L’obra té la virtut de transformar l’oient, que en surt diferent de com hi ha entrat. 

 

Els concerts a l’Auditori d’aquest cap de setmana passat tenien caràcter de celebració. Un grup d’amics i jo vam sentir el de dissabte, 12 d’abril de 2014. De camí cap als nostres seients, se’ns ofereixen dos programes de mà: el d’aquest vespre, ampliat per a l’ocasió, i el facsímil del que va dirigir Eduard Toldrà, l’any 1944, per presentar la nova Orquesta municipal de Barcelona. Aquell va ser també un concert monumental, en tres parts, que a més començava a “a las 22.15 en punto” (!). La iniciativa, marcada pel franquisme i per la postguerra, no només pel que fa als horaris, va significar un esforç extraordinari, contra corrent, del seu director i fundador. Toldrà, després de la guerra i de la derrota, sabia el valor cívic i simbòlic que té –o tenia– una orquestra. Sabia que en darrer terme valdria la pena, continuar la tasca pionera de l’Orquestra simfònica de Barcelona (Joan Lamote de Grignon, 1910-1925), i la de l’Orquestra Pau Casals (1919-1937). Amb el bell gest d’aquest facsímil –i amb la copa de xampany del final, a l’atri–, l’OBC mostra com ella també és conscient dels seus orígens, i del que signifiquen. La celebració s’arrodonia amb la projecció d’un vídeo, abans del concert, on s’oferia una audició sorpresa a membres del públic de l’orquestra, escollits entre els més fidels o més entusiastes. Una altra mostra de creativitat i de bon gust, de sentit de l’humor, i de ganes de situar la música “clàssica”, amb una certa fama d’elitista o de distant, en el terreny de les “emocions”.

Certament, és una experiència intensa, l’audició en viu d’una obra monumental com aquesta. Anomenada la “simfonia dels mil”, la Vuitena de Mahler reuneix una plantilla immensa, com un símbol de la seva ambició estètica. (Això també val per a les Gurre-Lieder de Schönberg (1911), que presenta una orquestració encara una mica més gran. Totes dues obres, a més, van tenir un èxit que, normalment, es va negar a llurs compositors). Tant és així, que l’Orquestra va necessitar el reforç d’estudiants de l’Esmuc, una cosa satisfactòria per a totes les parts implicades. A més de la gegantina orquestra, la simfonia compta amb dos cors mixtos, com la Passió segons St. Mateu de JS Bach; un cor infantil, i vuit solistes que, a part d’interpretar personatges, sovint fan de concertino vocal, com un quart cor. El sol impacte físic de la música, ben concertada, massiva, ja té un efecte immediat sobre l’oient.

D’altra banda, hi ha molta matèria per a la fruïció intel·lectual, per als amics de la tradició. Els dos moviments de l’obra es complementen d’una manera agosarada, imprevisible. El primer fon els ritmes de la marxa i del motet, en una construcció simfònica pròpia de la música “clàssica”, el model de la qual era Beethoven, però musicant un himne medieval de Pentacosta. El segon moviment, deixant enrera la temporalitat densa i progressiva del primer, opta per les amplades pròpies del teatre musical wagnerià. Com en èxtasi, passeja la mirada per espais immensos, conjurats pel text de Goethe, i oscil·la entre el lirisme de més volada, la sacralitat i el figuralisme, en un contrast sempre xocant. Potser aquesta, i no la Cançó de la terra ni, certament, la Novena o la Desena, sigui la culminació de l’obra de Mahler. Ell hi reuneix les quatre tradicions més potents que tenia a l’abast de la mà: la de la litúrgia i l’art cristians, la tradició simfònica del classicisme musical, l’òpera de Wagner, i el Faust de Goethe. Mahler resol aquesta combinació quatripartita en un sentit idealista, espiritualitzant. Cal tenir en compte el valor simbòlic de cada un d’aquests nòduls de llegat cultural. L’obra de Goethe, ja durant el s. xix i fins avui, simbolitza una cultura alemanya conscient del seu propi valor, emancipada. Mahler, que no pot deixar de veure’s perifèric, es vol inscriure en tots quatre relats històrics. El nostre temps, empobrit, perifèric respecte a aquestes i a quasi totes les altres tradicions, sembla voler-se fer seu aquest desig de Mahler. Desig de reconnectar, d’arrelament i de continuïtat, de sentit i de transcendència. Potser aquesta és una de les claus de l’actualitat d’una música grandiloqüent, rotundament afirmativa com rarament en l’obra mahleriana, i que, cent anys després, sona vigent com llavors, o potser més.

Finalment, però, la transcendència sembla imposar-se d’una manera immediata, i no per la via racional. L’obra fa la impressió –des del bell inici, en mode imperatiu (Veni!)–, de superar l’oient. Fins i tot els qui venien preparats, havent escoltat la simfonia a casa, havien de capitular davant de l’allau sonora, ara de ressons èpics, adés lírics, que sembla que transformi l’oient en una altra persona, ja des de la seva força física, aclaparadora. En això, la música de Mahler segueix una tradició molt antiga, la del motet sacre del Renaixement. També aquella polifonia té una part –mínima– comunicativa, i la resta, des de la complexitat inescrutable, es vol fer símbol d’aquella divinitat que cerca, a les palpentes, amb les eines musicals: amb les veus, amb els ritmes, amb les textures, combinades amb el text sagrat. Cap audició amb auriculars, cap mitjà de reproducció dels que avui existeixen no pot suplir una experiència com aquesta, de rebre directament l’impacte sonor i visual d’una Novena de Beethoven; d’una Segona, d’una Vuitena de Mahler.

L’agraïment als intèrprets, que estan oferint tot allò davant nostre mateix, en viu, s’imposa. El jove Pablo González va coordinar amb èxit una multitud de veus, de ritmes, d’idees i d’afectes. Ho va fer, com altres vegades, amb un aplom més propi de la maduresa: sense crispació, amb senzillesa, i renunciant a una lectura personalista o subjectiva. L’orquestra, amb un so rodó, que millorava gràcies als condicionants acústics de la copiosa plantilla, segueix fidelment el seu gest eficaç i sobri. Els cors potser són el que més em va impressionar: especialment, tenors i baixos. Els solistes feren una contribució excel·lent al conjunt, si n’exceptuem el baix. Cal reconèixer que l’únic autèntic pianissimo va arribar al final de la simfonia, amb el Cor místic que la culmina. Així es palesava que tot s’havia tocat massa fort, i especialment l’acompanyament dels solistes, que havien de bregar desigualment contra la massa sonora.

Un detall de qualitat de l’Auditori va ser deixar-nos els llums encesos, per a qui volgués anar seguint el generós programa de mà. Tot i així, la majoria preferíem abandonar-nos a les impressions sonores i visuals, riquíssimes, i deixar per a un altre moment la reflexió sobre els textos. La pantalla on s’havia projectat el vídeo, en canvi, va quedar desaprofitada durant el concert. A més de recordar-nos l’aniversari que celebràvem, hauria pogut anar desgranant el text i la seva traducció –o només la traducció–, a la manera dels sobretítols en la majoria de les cases d’òpera actuals.

Més o menys conscientment, la gentada que ens hem congregat a sentir aquesta obra monumental, tant a sobre l’escenari com a les butaques, sabem què hi hem vingut a fer. Estem completant –o senzillament continuant– el cicle comunicatiu que va començar Mahler quan, fa 104 anys, va estrenar la seva Vuitena, a Munic. També estem celebrant que, 70 anys després de la iniciativa heroica d’Eduard Toldrà, i malgrat totes les adversitats, encara ens podem permetre, com a societat, un luxe com aquest. Per molts anys!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Audicions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Vuitena de Mahler a l’Auditori

  1. eulàlia diu:

    Vam escoltar la retransmissió de Catalunya música. Va ser irregular degut a la gran quantitat de percussió que saturava els micròfons, però així i tot en vam gaudir i ens va emocionar .   Pensàrem  molt en tu i vam estar contents quan el locutor va dir que els comentaris al programa de mà eren teus.  Tot plegat ha fet que aquestes mini vacances rellegeixi  el teu llibre sobre Mahler.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*