El monjo i la psicoanalista

Marie Balmary, El monjo i la psicoanalista.

Fragmenta: Bcn 2007, 2a ed. 2013. Trad. d’Andreu Trilla. 173 pp.

Original Le moine et la psychanalyste, Albin Michel: París 2005.

 

Lectura agradable, suggerent. L’inici promet tant, i la idea és tan bona, que el text només pot decebre, finalment. Qui seria capaç, avui, de fer un llibre complet i satisfactori, partint de la trobada intel·lectual, estètica i personal entre un monjo catòlic i una psicoanalista, jueva o no?

El tema de la judaïtat queda forçat, trobo. Poc creïble, i superficial. Innecessari. Amb Freud, Lacan i Jesús revisitats n’hi havia de sobres! Sobretot si tu no ets jueva. També fluixeja el paper que l’autora concedeix al seu interlocutor: manso, submís, desdibuixat. No s’hauria de notar tant, que és ella qui ho posa tot en escena, al seu gust.

Tot i així, és refrescant la interpretació d’algun passatge de l’AT, i del NT, sobretot perquè, per una vegada, no es fa des de l’antireligió, sinó des d’un humanisme que, en el fons, és el lloc de trobada dels dos personatges.

La traducció té troballes, i en general un to natural que és rar. Bravo per Fragmenta, una vegada més, que respira criteri i qualitat per tot arreu. Llàstima aquesta mania personal –del traductor, suposo–, amb els signes d’exclamació i d’interrogació abans i després. Cui bono?

 

El que m’ha agradat més és la brillantor amb què a vegades es presenten les conclusions dels diàlegs entre la Bíblia i la tradició psicoanalítica. Alguna d’aquestes formulacions semblen destinades a convertir-se en lemes, o en epígrafs. D’altres m’han fet botar del llit, en arribar-hi.

A la p. 59, p.e., es parla del

desig bàsic dels humans de ser acollits i reconeguts; allò que potser podríem anomenar el desig de ser estimat. Encara que la ciència hagi cregut que s’oposava a la religió, de fet ella ha volgut també (i potser encara més radicalment que la mateixa religió) eradicar en els humans un desig infinit, el desig de ser. De ser davant d’un altre i amb ell.

A la p. 100 s’arriba al punt culminant del llibret, que és la trobada personal entre els dos protagonistes, més enllà de la ideologia, del credo estètic i religiós. Comentant una carta de la germana d’Arthur Rimbaud que narra els darrers dies del poeta, escriu la psicoanalista fictícia:

Ell [Rimbaud] busca amb qui creure [i no en què creure], creure sense cap cosa a creure que sigui expressable. Ella [la germana de R.] hi reconeix la seva pròpia fe: la prova del creure no és la seguretat que hi hagi alguna cosa per creure-la, sinó que és aquell “creure amb l’altre”. Les nostres lògiques i retòriques queden desbordades. És ben boig! [C’est bien fou! És un disbarat!] I, amb tot, sento que és cert, amb una certesa que no pot aconseguir cap raonament, sinó una trobada. Hi ha frases que resulten veritat perquè, al final de la frase, hi ha algú.

On es manifesta la nostra condició d’éssers en relació, que pot passar fàcilment per sobre, si més no a nivell subconscient, de tota ideologia, de tota creença. Dissimulat sota la capa de la fraternitat, aquí apareix un atac a la religió i a la teologia convincent, de molta profunditat, i expressat bellament.

Convincent, també i encara més quan, dues pàgines més enllà, 102, s’ataca al seu torn la tradició psicoanalítica per la seva manca d’humanitat, des del mateix pressupòsit comunitari, fraternal:

El món tal com el descriu el mestre, com ho van ser Freud i Lacan, està desert de l’altre, és un país en què regna la malfiança. És el món de l’amo. Si hagués pogut abandonar la seva posició de mestre i creure en la trobada, hauria trobat lloc entre nosaltres. l’Evangeli sembla tenir raó, quan diu: ‘No us feu anomenar mestres’.

I conclou, dos paràgrafs més enllà:

Si hi ha un déu que guiï els éssers els uns cap als altres, si hi ha un déu en el cel de les nostres grans trobades, aquest m’interessa.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Lectures i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El monjo i la psicoanalista

  1. Roser Cabacés diu:
    Potser aquest poema de F.Garriga pot nodrir les frases en cursiva:

    de mi a mi
    quin llarg viatge!

    que inútil sense un tu,
    sense un nosaltres.

    recull la llum si encara és clar.

Respon a Roser Cabacés Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*