Ja pensaré un títol

i un subtítol

Hannah Arendt, Margarethe von Trotta.

Utinam essem bonus Grammaticus

Scaliger

Ahir al vespre, convocats per la fundació Joan Maragall, vam assistir a la preestrena del darrer film de Margarethe von Trotta (2012), dedicat a la figura, brillant i controvertida, de Hannah Arendt. No fa gaire, inaugurant un cicle de cinema jueu, la mateixa cineasta va presentar-la a Barcelona, però m’ho vaig perdre.

La pel·lícula s’atreveix a tocar temes enormes. Tota reacció a la Xoà és vulnerable, s’hi posi com s’hi posi. A més del tema del mal, hi ha també l’amistat i la parella, el sentit crític, el feminisme. Heidegger no hi fa gaire bon paper, fent un joc de paraules amb una frase d’Agustí, sobre el qual Arendt havia fet la tesi. Era quasi impossible, que Heidegger quedés bé en una pel·lícula sobre jueus al s. xx.

Aquests i altres temes van sortir, a la presentació i als comentaris de Carles Torner, i de Peyo Sánchez, com també una informació que no apareix al film: encara que l’acaben penjant, Eichmann enganya el tribunal, i enganya també Arendt, fent el paper del funcionari que no era conscient de l’abast del que feia. Veig que va néixer a Solingen, a la Renània, però l’accent tenia el deix austríac de qui ha viscut allà des de nano.

De l’aparent refús d’Eichmann de pensar i de fer-se responsable dels seus actes, la pensadora extreu el concepte de la “banalitat del mal”. I segur que és un dels misteris del segle xx, aquesta passivitat o aquiescència de tants – i no només a Alemanya, és clar. Els orígens del totalitarisme (1951) és un altra de les grans preguntes que Arendt es planteja, a fons.

Però vaig trobar-hi a faltar un tema que a mi em va colpir, i és el de la llengua. Trotta sembla fer-hi referència, amb una d’aquestes pel·lícules políglotes, on s’alternen l’anglès, l’alemany i l’hebreu, de manera realista, com devia passar a l’època que es fa reviure. Però hi ha detalls que indiquen una voluntat estètica, si no ideològica, que va més enllà del realisme. El francès, p.e., que apareix com a llengua de la intimitat de la parella Arendt – Blücher. O l’accent preciosista, rebuscat, amb què Barbara Sukowa, l’actriu que representa la protagonista, parla l’anglès. D’una banda, Arendt es presenta amb un domini extraordinari dels recursos lèxics i fraseològics; en un cert moment, una amiga nord-americana revela que l’Arendt li ha demanat que la corregeixi, i li posa els punts sobre les is d’una frase feta en anglès. Més endavant, el personatge utilitza aquella mateixa expressió, demostrant que l’ha incorporada al seu repertori. A més, la comunitat jueva de Nova York mostra un nivell d’alemany passiu molt notable. L’entenen força, “si no parlen massa de pressa”. Però de l’altra, l’accent de la Sra. Sukowa està  tan exagerat que frega l’esperpent, i podria servir de model per a escarnir algú alemany que mira de xafar l’anglès. Ni fet expressament, no parlaria així.

L’atenció a detalls com aquests és significativa. Primer, perquè la cultura germànica, a diferència de l’anglòfona, la francòfona o la hispanòfona, pot presumir de saber què és aprendre idiomes eficaçment, fins a adaptar-se a un medi lingüístic diferent. En un altre àmbit, el portuguès, recordo aquella meravellosa pel·lícula de Manoel de Oliveira, Um filme falado (2003), on cadascú parlava la seva llengua, i tothom s’entenia. Però sobretot, aquests detalls són significatius perquè la llengua, insisteixo, és un dels grans temes de la pel·lícula.

Com s’entén, si no per qüestions lingüístiques, que una part tan important de la comunitat jueva, incloent alguns amics íntims, giressin la cara a una defensora de les víctimes, ella que en formava part? Per on va fallar el missatge d’una escriptora i pensadora professional, que tanta gent la malinterpretessin? Com és que la llengua d’una humanista de primera, entrenada amb algunes de les ments més potents del seu temps, no va servir per traslladar el que Arendt volia dir?

Se m’acudeixen dos motius. Primer, el fanatisme dels seus lectors. Arendt refusa penjar-se la bufanda de cap club al coll, a l’hora de pensar coses tan grosses. Aquest despullament crític la converteix en sospitosa, per als qui porten aquesta bufanda davant dels ulls, abans i tot de llegir la primera frase. L’última frase del seu llibre sobre el judici a Eichmann, en tot cas, no sembla gaire ambigua:

Igual que vostè [Eichmann] va donar suport i va dur a terme una política de refús a compartir la terra amb els jueus d’una sèrie de nacions –com si vostè i els seus superiors tinguessin cap dret a determinar qui ha de viure al món, i qui no–, nosaltres trobem que ningú, és a dir cap membre de la raça humana, no voldrà compartir la terra amb vostè. Aquesta és la raó, l’única raó, perquè a vostè    se l’ha de penjar.

 

En segon lloc, per força hi ha d’haver alguna cosa al seu missatge que provoqués tants malentesos, fins entre els íntims de l’autora. Ho deia Scaliger, un humanista aquità del s. xvi, clarivident:

Utinam essem bonus Grammaticus; sufficit enim ei qui auctores omnes probe vult intelligere esse bonum Grammaticum. Porro quicumque Doctos Viros, grammaticos pour tout potage vocant, sunt ipsi indoctissimi, idque semper observabis. Non aliunde dissidia in Religione pendent, quam ab ignoratione Grammaticae.[1]

O sigui,

Només voldria ser un bon gramàtic; a aquell que vol comprendre bé qualsevol autor li basta dominar la gramàtica. Els qui pretenen desvaloritzar els gramàtics experts són, com observaràs tothora, els més ignorants. Les dissensions en religió no provenen d’altra cosa que de la ignorància de la gramàtica.

 

Entre parèntesis, que bo que per dir ‘desvaloritzar’, Scaliger escrigui enmig del llatí pour tout potage. Segons el diccionari Littré, això volia dir ‘de pa sucat amb oli’, de poca categoria.

El desig de Scaliger, que primer s’aplica a ell mateix, ressona en una frase famosa de Karl Kraus, que també posava la Paraula per sobre de tot:

Em retreuen que m’ocupi de les comes [d’un text], mentre bombardegen Xanghai. Ho faig des del profund convenciment que no bombardejarien Xanghai, si les comes estiguessin al seu lloc.[2]

És la Paraula amb majúscula, plena de sentit: el Logos joànic, en la seva força transformadora. En el cas de Hannah Arendt, no hi va haver gramàtica capaç d’entendre la seva voluntat, radicalment crítica, de contribuir a desentrellar un dels misteris més dolorosos de la història recent.


[1] Joseph Justus Scaliger (1540–1609), in Prima Scaligeriana, Nusquam antehac Edita (Utrecht: Peter Elzevir, 1670), p. 59. Citat per Michael Gilleland al seu blog, Laudator temporis acti, entrada del 29.1.13, consultada 19.6.13.

[2] Man wirft mir vor, daß ich mich um Beistriche kümmere, während Shanghai bombardiert wird. Ich tue dies aus dem tiefen Glauben, daß Shanghai nicht bombardiert würde, wenn die Beistriche stimmten. Citat per Rainer Bischof, Der Geist der Wiener Schule, in: ÖMZ (Revista musical austríaca), Viena, gener 2008 (pp. 24-32).


  1. D’un article farà un parell de dies a El País (ara no recordo el títol d’aquest article, ni el nom del seu autor, però bé ha de ser fàcil de trobar).

    “Las cartas cruzadas entre Scholem y Arendt se recogieron en 1978 en EEUU en una antología de textos llamada The Jew as a Pariah –título que el primero consideraba “ofensivo” (la segunda llevaba tres años muerta)- y de la que Paidós publicó en 2005 una selección traducida por Miguel Candel con introducción de Fina Birulés: Una revisión de la historia judía y otros ensayos.

    Junto a la discrepancia sobre el papel de los consejos judíos, dos acusaciones centran la sosegada crítica de Scholem: 1) la falta de “amor al pueblo judío” por parte de la pensadora; 2) la contradicción entre el concepto de ‘banalidad del mal’ y el de ‘mal radical’ que la propia ensayista había utilizado en 1951 en su célebre Los orígenes del totalitarismo.[…]

    Por otro lado, si Hannah Arendt reconoce que Scholem tiene “bastante razón” respecto a su desapego patriótico, respecto a la cuestión del mal reconoce que la tiene casi toda: “Tienes mucha razón: he cambiado de opinión y no hablo ya de ‘mal radical’ […] Ahora, en efecto, opino que el mal no es nunca ‘radical’,  que sólo es extremo, y que carece de toda profundidad, y de cualquier dimensión demoníaca. Puede crecer desmesuradamente y reducir todo el mundo a escombros precisamente porque se extiende como un hongo por la superficie. Es un ‘desafío al pensamiento’, como dije, porque el pensamiento trata de alcanzar una cierta profundidad, ir a las raíces y, en el momento mismo en que se ocupa del mal, se siente decepcionado porque no encuentra nada. Eso es la ‘banalidad’. Sólo el bien tiene profundidad y puede ser radical”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.