Ja pensaré un títol

Avui pensava que, quan es dóna tanta publicitat als pocs polítics indignes d’aquest nom, l’efecte no és només positiu. És clar que cal denunciar-ho, i cercar mesures per dificultar i perseguir la corrupció. Però vituperant la política en general, sobretot davant del jovent, se’ns espanyolitza també una mica més, com deia aquell sinistre ministre espanyol. No deu ser una cosa conscient, com sí que ho és mirar d’embrutar l’honorabilitat de consellers i del president de la Generalitat. Però el resultat és el mateix: la desafecció per la polis, que ens fa socialment més submisos, més impotents.

No fa gaire, un amic deia: “La meva dona és molt política – de polis.” L’activitat política, ves quina obvietat, és una dimensió fonamental de qualsevol persona, i no exercir-la, discutint i escoltant, participant-hi en la mesura que es pugui i es vulgui, equivaldria a una mutilació. A renunciar a un dret i a un deure fonamentals.

A les Balears, Pitiüses i País Valencià no ho sé, però en aquesta cruïlla europea on ens toca, de moment, patir la manca d’un estat, hi ha hagut una tradició política que no es pot malbaratar, perquè és un dels tresors del nostre llegat. Assimilar-nos al sud de Grècia i de Portugal, a la Itàlia de sota Roma i al nord d’Àfrica, seria deixar que un estil intrús s’apropiés de la nostra vida pública.

La filologia ho confirma (cf. p.e. Radatz 2012): com a gal·loromànics i com a ibers, els catalans, ja des del parlar, participem de tradicions llatines i germàniques, ibèriques i celtes, que ens predisposen a formar part d’una Europa dialogant, plural, encara en construcció. Això passa, en tot cas, per la política. Una política honrada i generosa, com la practiquen, n’estic convençut, la majoria dels nostres càrrecs electes.