Maitreyi i La vida de Pi

Per una casualitat, jo que només conec l’Índia de sentir-ne parlar, he passat una setmana com si hi hagués anat de visita. He llegit amb voracitat Maitreyi, la novel·la de Mircea Eliade, i ahir vam anar a veure La vida de Pi, l’última peli del taiwanès Ang Lee.
A part de l’Índia vista des de fora, i de la qualitat de totes dues, potser la coincidència més xocant entre el film i la novel·la sigui una crítica implícita de la modernitat occidental. Aquesta crítica indirecta es basa, en un cas i en l’altre, en una reflexió humanista sobre la religió, la seva vigència i el seu ròssec. Quan dic humanista, vull dir dues coses: una posició lliure de dogmatismes o de prejudicis, i la valoració de la paraula – més concretament, la narració. 

 

Maitreyi es basa en un episodi real de joventut del gran teòric de les religions Mircea Eliade. A la solapa s’insisteix sobre aquest aspecte autobiogràfic, tan secundari: es veu que la noia, ja gran, va acabar llegint el llibre, etc. L’autonomia d’un llibre tan bo pesa molt més que qualsevol safareig morbós. Els temes són l’enamorament juvenil, que topa amb la societat adulta, com en Romeu i Julieta; però també Orient vist per un occidental, on Occident representa la degeneració inevitable de la reflexió total, mentre que a Orient “l’ésser” –la religió, la natura, la sensualitat, l’amor– s’experimentaria directament, encara lliure d’aquesta mirada des de fora que ens caracteritza, des d’Atenes.

La concordància entre la narrativa i l’assaig, en el cas d’Eliade, és extraordinària. Tant pel que fa a la claredat de l’estil com a les idees de fons, que s’il·luminen mútuament. Al pròleg de l’edició catalana de El profà i el sagrat s’observa que, quan parla de les religions, Eliade se situa en un punt ambigu, entre una simpatia evident (simpatia en el sentit fort) i l’agnosticisme. Aquest punt de vista queda corroborat en la novel·la.

La ironia més gran del text de l’Eliade és que comença des del punt de vista de l’europeu arrogant, amb un narrador i protagonista convençut de la seva superioritat sobre els indis, i acaba amb aquest personatge transformat, com en una novel·la iniciàtica. Als primers capítols, però, hi ha un joc amb aquesta ambigüitat, perquè no es deixa clar fins més endavant que el racisme colonial implícit és conscient.
Vg. també la viquipèdia romanesa, que qualifica l’obra de roman erotic: 
http://ro.wikipedia.org/wiki/Maitreyi.

La vida de Pi està tota plena de metàfores. Per deixar-ho clar, Lee renuncia al realisme, sobretot durant l’odissea del protagonista. La metàfora més important potser és la de l’emigració com a naufragi, amb una pèrdua i una solitud totals, al límit de la supervivència. Al final del procés apareix un Pi adult, amb una nova família, una feina a la Universitat i un nou país, el Canadà. I amb un gat – en lloc del tigre que l’acompanyava, al bot salvavides.

El tigre té un nom humà i anglosaxó, Richard Parker, però la seva humanització no és òbvia. Amenaça constant del protagonista durant l’aventura, també és el que el manté lluitant per sobreviure, com reconeix ell mateix. Semblaria un alter ego de Pi.

Una altra metàfora, potser involuntària, és l’illa que es troba durant la travessia. De moment li salva la vida, però aviat decideix deixar-la enrere, a favor d’una nova fase de perill i d’incertesa. Aquesta illa màgica, verda i lluent, “es menja de nit tot el que alimenta de dia”, i podria ser una al·lusió a l’estil modern de “guanyar-se la vida” per, de fet, perdre-la, si no deixa espai a la humanitat; si no és una feina que ompli el que la fa.

També es critica la modernitat en la reivindicació de la religió en genèric, tot i que el respecte als éssers vius que mostra el protagonista soni més budista que altra cosa. La racionalitat del pare, benintencionada, contrasta amb el suport incondicional de la mare, radicalment maternal, i amb la manera narrativa amb què el personatge acaba situant-se davant de la vida. Primer promet a l’escriptor de la seva història –i a nosaltres espectadors– una conversió (“escoltar això et farà creure en Déu”), per acabar posant-li sobre la taula la frase “Depèn de la història que triïs”, que val tant per a l’opció religiosa com per a l’actitud vital. De les dues històries, la que sembla convèncer els naviliers japonesos és la que converteix els humans en més dolents que les bèsties, i en canvi la primera, la faula amb uns animals humanitzats, però sense idealitzacions a la Disney, els resulta inacceptable. Als japonesos els toca fer de representants d’un món materialista, escèptic davant de la màgia de la vida, però disposat a creure en atrocitats tan o més inversemblants.

Un detall curiós és que, just darrere nostre, uns joves van riure la primera vegada que Pi dóna gràcies a Vixnu per la tonyina caiguda com del cel. Van interpretar com un gag aquell moment de pregària, perquè els anuncis de la peli –tampoc a nosaltres–, no feien sospitar que el tema religiós hi fos tan important. Potser no hi aniria tanta gent, si en fessin publicitat obertament.

Trobo impressionant la renúncia a narrar la segona història d’una manera cinematogràfica. L’única estrella del repartiment, el Depardieu, ha rebut només una breu seqüència que representa l’embrutiment del gènere humà, i la pèrdua d’empatia amb els consemblants. Quin altre director es privaria de mostrar, ni que fos resumidament, la història de violència gratuïta, amb humans, podent-hi amortitzar una mica la figura de Depardieu? De fet, el sang i fetge de la zebra, la hiena, la mare orangutan, el tigre i els lèmurs tampoc no es mostren obertament, només se suggereixen. Amb aquesta renúncia s’exalça la Paraula, en un gest de l’humanisme tradicional que, potser, havia de venir d’algú amb arrels de l’Orient llunyà. Només es mostra el narrador, vestit de blanc, en un llit blanc d’hospital, parlant en pla americà durant llargs minuts.

Ang Lee ha fet tot de pelis amb arts marcials que no he vist, però que han tingut un èxit que supera els límits del gènere; m’imagino que les pelis també anaven més enllà. De les altres, n’he vist un parell (Sense and Sensibility 1995, Brokeback mountain 2005) que no em van fer gaire efecte. Ara veig que l’Ang del seu nom de pila correspon al segon ideograma del meu nom transcrit al xinès, ?, que correspon a –?n en mandarí, com Jo-an. El significat és ‘pacífic’, i l’etimologia és clara: “la dona dins de casa”. En japonès, curiosament, també serveix per a escriure l’adjectiu ‘barat’ (yasui): un preu barat ‘pacifica’ el client, suposo.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Lectures i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*