Ja pensaré un títol

i un subtítol

Homenatge a Jaume Vallcorba, a la biblioteca Mercè Rodoreda (Guinardó).

SandraOlloFa uns dies (14.5.15) vaig assistir a un acte agredolç, ple d’emotivitat. Com a part de la Setmana de Poesia d’enguany, una colla de gent molt diversa vam recordar l’editor Jaume Vallcorba, traspassat tot just fa nou mesos prematurament, a causa d’un càncer.
Per a l’ocasió, Sandra Ollo, que continua al capdavant de l’empresa editorial, va escollir alguns textos i poemes que retrataven l’exquisidesa de Vallcorba, però també la de Sandra: des dels trobadors fins a Foix, passant per Dant, Baudelaire i algun comentari de text. Els poemes feien de separadors de les intervencions dels ponents, que recordaven la seva relació amb l’editor. El ventall era ampli: des de resistents catalans, amb una dicció exemplar, fins a “cosmopolites” que han perdut la meitat de les vocals: una altra mostra de l’amplitud d’horitzons de l’homenatjat, i de qui n’havia dissenyat l’homenatge.
Just abans hi havia programada una visita a la seu de Quaderns Crema / Acantilado, al carrer Muntaner. La combinació, tan catalana, tan semita, de precarietat i creativitat, en aquest cas donava lloc a un pis d’estil modernista (o déco, que li és immediatament posterior), restaurat i adaptat funcionalment. Se’n va ocupar un amic íntim de Vallcorba, Enric Miralles – un altre malaguanyat abans d’hora.
Una editorial no és una empresa com una altra. Suposo que totes tenen la seva part espiritual, però si un equip de persones es dedica a escollir, preparar i publicar llibres, la sensació que transmeten, si més no a Quaderns Crema / Acantilado, és que el que té valor de l’empresa és alguna cosa delicada i immaterial, que té a veure sobretot amb la sensibilitat i amb el gust. Qualitats que tenia el finat que recordàvem ahir, i que tothom reconeix també en la seva hereva. Amb delicadesa, quasi tothom va passar per alt que ella, que va preferir seure al fons de la sala, era la persona més directament afectada per la pèrdua.
Un dels textos llegits era del mateix Vallcorba. Comentant un poema trobadoresc, que tematitzava el cisell necessari perquè un poema soni convincent, amb la passió que el caracteritzava, s’encastellava a equiparar veritat artística i humana amb el treball sobre la forma. L’aparença exterior només sembla exterior: de fet, seria l’essència del producte artístic. Aquests pressupòsits, que avui sonen formalistes, van marcar l’època dels estudis de la nostra generació, i van fer més estralls en el terreny musical que en el literari, on el missatge tramès és més difícil d’escamotejar. Aquest mateix matí, en obrir el correu, em trobo amb uns mots del poeta japonès Matsuo Basho (s. XVII), que diuen just el contrari:

Els versos d’alguns poetes són excessivament elaborats i perden la naturalitat que prové del cor. Allò que ve del cor és bo, la retòrica és innecessària.

Cal reconèixer que amb un nivell d’exigència tan alt, començant per l’aspecte exterior dels llibres, s’arriba a resultats com el catàleg de les dues editorials de Vallcorba i Ollo, d’una qualitat (no només formal!) estranya en terres mediterrànies, i més enllà. La dicotomia entre cordialitat meridional i severitat jansenista va marcar també les intervencions dels diferents ponents: l’un/a llegia, però amb molta emoció; uns altres improvisaven, però amb un control propi de dandis de la cultura, sobrevolant el (no-)país i les seves penoses convulsions. Algun/a va plaure justament per la seva atenció a les formes; algun altre, per deixar la correcció i parlar d’emocions a pit descobert. Els contrastos van ser la riquesa de la sessió.
La nota dissonant va venir de la persona encarregada de recitar o llegir els textos escollits. Hem de confiar que avui, a l’Institut del Teatre, s’està ensenyant els futurs actors i actrius a captar els valors rítmics del vers, i a fer-ne gaudir els seus oients. És tan estrany sentir algun professional que ho faci, en català, que la situació només pot anar a millor.