Ja pensaré un títol

i un subtítol

Sírius, Goethe, Hadot.

Canis Maior-SiriusAhir vaig tenir una idea consoladora, inspirada pels articles de Narcís Comadira. Ell sempre està parlant dels cicles de les estacions. De la claror que fa, ara per la Candelera; de la tebior de l’aire, del gust dels eriçons de mar. Coses que passen cada any, cíclicament. Només cal estar-hi atent.

Ho trobo asserenador. Des d’una perspectiva astronòmica, de fet, tot és ben senzill. A l’hivern t’has de tapar, i a l’estiu, ventilar. A la tardor, bolets. De primavera, pèsols.

Vistos com a part del planeta, estem dissenyats per alimentar-nos, beure, i reproduir-nos. I a més, per fer-ho amb plaer. Menjar, beure, estimar o sexe. La resta és secundari.

No cal amoïnar-se tant; sobretot si aquestes dues o tres coses les tenim, en aquest món privilegiat on hem nascut, més o menys a l’abast.

Recorda una idea de Goethe, explicada bellament per Pierre Hadot: la mirada des de dalt. Sembla que aquest era un exercici espiritual freqüent a l’antiguitat. No es tracta d’evadir-se de la realitat, com els romàntics, ni de menysprear la humanitat, com Voltaire. La de Goethe és una mirada meravellada i bonhomiosa, i alhora pragmàtica, gens somiatruites, i mostra una relació ambivalent, simpàtica però crítica, amb el llegat cristià. El poema Im ernsten Beinhaus, Bei Betrachtung von Schillers Schädel, (‘A l’auster ossari, Contemplant la calavera de Schiller’), p.e., acaba així:

Was kann der Mensch im Leben mehr gewinnen,
Als daß sich Gott-Natur ihm offenbare?
Wie sie das Feste läßt zu Geist verrinnen,
Wie sie das Geisterzeugte fest bewahre.

O sigui,

Quin guany podria tenir la vida humana,
més gran que la revelació de Déu-Natura?
Com allò ferm en l’esperit s’escola,
i allò espiritual ferm es conserva.

Aquestes paradoxes fan pensar en el concepte de poesia de Goethe, tal com l’explica Hadot en el mateix llibre: Quan Goethe diu poesia, no és un gènere literari, sinó una actitud vital, un exercici espiritual “caracteritzat per aquell moviment de despreniment del jo que transforma el nostre pensament i la nostra acció, una transformació de la relació amb la realitat, una transfiguració d’allò quotidià”. (p. 232).

Al s. xix, a França, es va generalitzar l’expressió “del punt de vista de Sírius”, l’estrella Sírius, per relativitzar i posar les coses al seu lloc, vistes de tan amunt.

Es veu que els cosmonautes del s. xx, els primers que van poder fer això que els poetes només imaginaven, en queden efectivament transformats. Edgar Mitchell, p.e., relaciona el cosmos amb les grans idees, i segurament amb Déu:

Vam anar a la lluna com a tècnics. En tornem com a humanistes. De cop, vaig notar que l’univers és intel·ligència, harmonia i amor.[1]

 

A mi, en canvi, la idea de Sírius em fa l’efecte contrari. Em refreda, o em tempera benèficament, i sobretot em torna a posar de peus a terra. Simplement.


[1] Pierre Hadot, N’oublie pas de vivre. Goethe et la tradition des exercices spirituels. Albin Michel, Bibliothèque Idées, París 2008: p. 161.