Ja pensaré un títol

i un subtítol

Vilabertran: Goerne, Sylvia Schwartz.

Dos concerts esplèndids a l’església canònica de Vilabertran, l’agost passat. 

 

La qualitat que el festival de Vilabertran ofereix al públic estival es pot mesurar, certament, en els seus concerts estrella. Enguany es compta una vegada més amb el baríton Matthias Goerne, que ha esgotat de seguida les localitats de Sta. Maria, l’església del monestir romànic de Vilabertran, a l’Alt Empordà. Però també és en recitals com el de la soprano Sylvia Schwartz, acompanyada de Wolfram Rieger (17.8.13), on es veu l’ambició artística i la cura amb què es programa la Schubertíada.

La vetllada es dividia en dues parts molt contrastades. A la primera, dedicada al compositor que dóna nom al festival, Franz Schubert, convivien algunes de les cançons més conegudes del repertori habitual amb d’altres que se senten molt rarament. A la segona, es van sentir cançons d’Enric Granados, de Joaquín Turina i de Jesús Guridi.

El bavarès Wolfram Rieger és un pianista de primera línia, i poder-lo escoltar i veure és una festa. Els sons que extreu del gran Steinway que li van oferir, des del pianissimo més subtil al fortissimo punyent de Turina, evoquen molts instruments diferents: ara l’orquestra de corda, adés un segon cantant sense text, i molts altres colors indicibles. Acompanya alguns dels més coneguts especialistes en Lied, incloent Goerne. El mes que ve l’esperen una altra Schubertíada, a Schwarzenberg, amb Juliane Banse, que va cantar l’any passat a Vilabertran; després Thomas Hampson, al Wigmore Hall, de Londres, etcètera. Enmig de tants concerts com anuncia la seva web, Rieger vindrà a l’Esmuc, del 18 al 22 de setembre, a oferir un curs de cançó alemanya. Una ocasió esplèndida, també per als que no tinguin relació directa amb aquest gènere, de contagiar-se d’un músic excel·lent.

Al concert amb Sylvia Schwartz, Rieger es va mostrar cada vegada més extravertit, expressant amb el cos i amb la cara moltes de les facetes que la música i la cantant estaven dient, d’una altra manera. L’oient atent de Lied assisteix a un espectacle de moltes capes o nivells. Sobretot si no coneix les cançons que s’interpreten, ni la llengua alemanya. De moment hi ha els poemes, i la seva traducció. No cal dir que la Schubertíada ofereix, al programa de mà, l’original i la versió catalana de tots els textos cantats. En segon lloc hi ha la introducció i la interpretació del pianista, que en aquest cas feia una contribució notable a la qualitat del conjunt. Finalment, culminant l’edifici, s’escolta i s’admira la cantant, que diu els poemes musicats a la seva manera.

Schwartz és una persona plena d’encant. Ja té presència en els millors teatres del món. Les seves interpretacions opten pel naturalisme, d’acord amb la idea del s. xix que l’art ha de reflectir la veritat del món, incloent les facetes que l’art clàssic excloïa, per pudor. Això té un reflex en la seva excel·lent dicció alemanya, que no s’aparta gaire de la manera de parlar corrent. Aquesta tendència a anar equilibrant la llengua de l’escenari amb la del carrer ja té una certa trajectòria. La generació anterior de cantants, no només en alemany, adoptaven una pronúncia molt diferent de la llengua que parlaven, fora del teatre. També és naturalista la manera com, malgrat les limitacions del gènere, sense més escenografia que un piano, la jove cantant madrilenya es mou i s’expressa corporalment, per reforçar o matisar el que diuen el text i la música. Els oients que renuncien a anar llegint, gràcies a això, poden seguir els afectes bàsics de cada peça, només mirant-la a ella. Un goig. La veu de Sylvia Schwartz és lírico-lleugera, però el timbre és avellutat, amb cos. Aquesta combinació, poc freqüent, deliciosa, es veu una mica desafavorida per un trèmolo constant.

En una de les cançons castellanes de Guridi, tan plenes de subtilitat, el text tradicional parla d’un home desconegut, que la donzella té a casa dormint. L’home porta a la mà un rellotge,

          y un puñal de plata.

¡Ay! Sereno, este hombre me mata.

El compositor basc musica l’estrofa dos cops. En la primera sembla interpretar l’anècdota de manera literal, com una història de por, revivint el topos de l’ombra de l’òpera del s. xviii, un topos associat al terror per temes sobrenaturals i per la mort. En la segona, en canvi, el mateix text rep una segona interpretació per part del compositor: lírica, plena de desig. En lloc de menor i dissonant: major i lluminós. El puñal té un segon sentit, i l’estrany que està matant la donzella, que s’exclama al vigilant nocturn, ara ho fa amb les armes de l’amor. Aquest doble sentit s’apreciava en el piano, però no en la veu.

El recital es clogué amb un encore bellíssim: dues cançons d’Eduard Toldrà, que la cantant va presentar en català.

El públic no omplia del tot la Canònica, però va escoltar amb atenció, i va aplaudir amb entusiasme, sobretot la primera part del recital. Resulta curiós que la segona meitat, que estava pensada per arravatar, es rebés amb una certa circumspecció, respecte als Brava, Bravo! amb què es va agrair als artistes la primera part. La majoria dels auditoris, no només aquí, haurien fet al revés: com els intèrprets segurament preveien, s’haurien entusiasmat amb la gràcia i la immediatesa de les cançons espanyoles, i haurien aplaudit educadament els Lieder de Schubert. Això, i el silenci intens amb què es rebia la música –on a ningú va passar pel cap d’aplaudir entre cançons–, potser indica la congregació d’un públic especialment inclinat a l’art multifacètic del Lied. La Schubertíada de Vilabertran, en la seva tretzena edició, sembla estar aconseguint una cosa molt difícil, que és aglutinar un auditori que sap que hi trobarà qualitat, encara que no en conegui els protagonistes.

 

Matthias Goerne a Vilabertran

 Un any més, el baríton de Weimar va obsequiar el públic de Vilabertran amb un concert excepcional. Acompanyat del pianista suís Andreas Haefliger, Goerne proposava enguany una selecció de Lieder de dos compositors afins i complementaris: Hugo Wolf i Franz Liszt.

Aquest és un dels punts forts d’aquest artista: més enllà de triar cançons aïllades, que vagin bé a la veu de l’intèrpret, ell tendeix a imaginar una dramatúrgia que connecti cada peça dins del conjunt del recital o del disc. Així sí que té sentit el costum de no tallar amb aplaudiments entre cançons. Convé recordar que Goerne és un músic molt preparat, capaç de donar classes de composició, quan encara no cantava tant per tot el món. Acostuma a passar, amb els millors cantants: la seva capacitat comunicativa no ve només de la intuïció i del talent.

Goerne és un home generós, que es lliura a la poesia i al cant amb concentració i entusiasme. Es veu que, els que el van seguint cada any, li observen que l’abdomen, vibrant, li creix. En tot cas, és tot el cos el que dibuixa irresistiblement la melodia i els afectes de cada frase, ara enfilant-se de puntetes, adés encongint-se en una flexió. El silenci proverbial de Vilabertran, que ell coneix bé, tenia la intensitat de les vesprades especials. El baríton va cercar, a la primera part, contacte visual amb algunes cares de referència, entre els que no estaven resseguint paraula per paraula el programa de mà. Els aplaudiments finals –no, l’ovació–, asseguts o dempeus, semblaren commoure’l, però no es va veure amb cor d’oferir cap propina a un programa tan ben dissenyat.

Quin privilegi, poder sentir intèrprets d’aquesta categoria, en viu. Davant de la magnitud de la seva trajectòria, pròpia d’un autèntic mestre, és inevitable recordar la figura de Fischer-Dieskau, un altre campió del Lied, un altre baríton inoblidable. Tots dos tenen (tenia) un registre prodigiosament ampli, una formació musical i literària exquisides, un èxit indiscutiblement merescut. El de Berlín, però, apareix com un Apol·lo lluminós al costat de Goerne, que sembla preferir els colors nocturns, i els goigs de Dionís. Des de la dicció fins als temes que escull, passant per la sonoritat de la seva veu preciosa, incloent-hi les fotos de promoció, el nostre baríton es presenta sovint amb posat preocupat, i sedueix cantant poesia al voltant de la mort, les ombres, i tot el dolor de la humanitat. El timbre, avellutat, és homogeni, tot al llarg de les dues octaves que va lluir en el recital: obscur, quasi mat, i capaç d’anar del murmuri al crit més punyent. La dicció no és una prioritat: tot és al seu lloc, però en segon terme, a favor de l’expressivitat i de la bellesa sensual.

Andreas Haefliger sembla ben compenetrat amb el seu company. Han enregistrat i cantat arreu, i com acostuma a passar en aquest petit gran festival, el nivell estava a dalt de tot. Des de les nostres localitats laterals, però, no vam poder veure-li la cara, ni tampoc sentir distintament les belleses de sonoritat que degué desplegar, però que ens arribaven una mica desfigurades per l’acústica.

Les cançons de Wolf, de caire introvertit, són relativament poc conegudes. Requereixen una familiaritat amb el gènere, i potser amb cada peça, per gaudir-ne espontàniament. La immediatesa que els falta, però, es compensa amb una complexitat i una profunditat úniques. Els textos d’Eduard Mörike, escollits al voltant de la culpa, de la solitud i de l’enyor de Déu, van oferir un inici intens, ple de dramatisme. La melodia, plena de salts expressionistes, hi rep un acompanyament sovint dissonant, de ritme complex, d’harmonies inquietants. Dos poemes d’amor de Robert Reinick creaven, en segon lloc, una pausa plena de tendresa i, alhora, una premonició del final del recital. Llavors, els textos de Michelangelo, l’escultor, pintor i poeta del Renaixement que s’ha considerat sovint el paradigma de l’artista complet, retornaven els continguts del concert a la caducitat de la vida, al dubte, a la recança i al desamor. L’original és recercat; la traducció alemanya, curiosament, potser el fa més lleuger. El poeta Miquel Desclot ha traduït mestrívolament un centenar de textos de Miquel Àngel.

La segona part, centrada en la música de Liszt, va començar en el mateix to, però el poder comunicatiu del compositor hongarès la va convertir en una festa d’emocions i d’efectes. Poemes fluixos convivint al costat de Goethe i de Heine: és un dels contrastos amb què Liszt va capgirar la sensació inicial d’introversió. Les dues Cançons nocturnes del caminant, de Goethe (primer la de 1780, després la de 1776), emmarcaven una secció dedicada al poeta de Frankfurt. La primera dóna peu a un recurs senzill però molt eficaç. Els versos inicials, que descriuen la pau i el silenci del bosc d’alta muntanya, no tenen pols: es declamen lliurement, amb pauses expressives enmig de cada sintagma. Només al final del Lied, les corxeres seguides, figurant el pas implacable del temps humà, acompanyen la darrera frase del poema: “Espera’t; aviat / reposaràs també tu”. Entremig dels dos nocturns, el programa tornava a Wolf amb les tres cançons de l’arpista del Wilhelm Meister, el personatge misteriós i rosegat per la culpa d’arrel sexual, que ofereix un contrapunt ombrívol a aquella novel·la d’iniciació.

Dos poemes de Lord Byron i Liszt, de signe ben diferent, desembocaven en la peça final, radiant. Com si es volgués matisar el missatge global del recull, el retorn a Robert Reinick i a Hugo Wolf convertia les ombres en claror matinal, amb uns àngels cridant joiosament: “Lluitem! Vencem!” Així sia.

 

El monjo i la psicoanalista

Marie Balmary, El monjo i la psicoanalista.

Fragmenta: Bcn 2007, 2a ed. 2013. Trad. d’Andreu Trilla. 173 pp.

Original Le moine et la psychanalyste, Albin Michel: París 2005.

 

Lectura agradable, suggerent. L’inici promet tant, i la idea és tan bona, que el text només pot decebre, finalment. Qui seria capaç, avui, de fer un llibre complet i satisfactori, partint de la trobada intel·lectual, estètica i personal entre un monjo catòlic i una psicoanalista, jueva o no?

El tema de la judaïtat queda forçat, trobo. Poc creïble, i superficial. Innecessari. Amb Freud, Lacan i Jesús revisitats n’hi havia de sobres! Sobretot si tu no ets jueva. També fluixeja el paper que l’autora concedeix al seu interlocutor: manso, submís, desdibuixat. No s’hauria de notar tant, que és ella qui ho posa tot en escena, al seu gust.

Tot i així, és refrescant la interpretació d’algun passatge de l’AT, i del NT, sobretot perquè, per una vegada, no es fa des de l’antireligió, sinó des d’un humanisme que, en el fons, és el lloc de trobada dels dos personatges.

La traducció té troballes, i en general un to natural que és rar. Bravo per Fragmenta, una vegada més, que respira criteri i qualitat per tot arreu. Llàstima aquesta mania personal –del traductor, suposo–, amb els signes d’exclamació i d’interrogació abans i després. Cui bono?

 

El que m’ha agradat més és la brillantor amb què a vegades es presenten les conclusions dels diàlegs entre la Bíblia i la tradició psicoanalítica. Alguna d’aquestes formulacions semblen destinades a convertir-se en lemes, o en epígrafs. D’altres m’han fet botar del llit, en arribar-hi.

A la p. 59, p.e., es parla del

desig bàsic dels humans de ser acollits i reconeguts; allò que potser podríem anomenar el desig de ser estimat. Encara que la ciència hagi cregut que s’oposava a la religió, de fet ella ha volgut també (i potser encara més radicalment que la mateixa religió) eradicar en els humans un desig infinit, el desig de ser. De ser davant d’un altre i amb ell.

A la p. 100 s’arriba al punt culminant del llibret, que és la trobada personal entre els dos protagonistes, més enllà de la ideologia, del credo estètic i religiós. Comentant una carta de la germana d’Arthur Rimbaud que narra els darrers dies del poeta, escriu la psicoanalista fictícia:

Ell [Rimbaud] busca amb qui creure [i no en què creure], creure sense cap cosa a creure que sigui expressable. Ella [la germana de R.] hi reconeix la seva pròpia fe: la prova del creure no és la seguretat que hi hagi alguna cosa per creure-la, sinó que és aquell “creure amb l’altre”. Les nostres lògiques i retòriques queden desbordades. És ben boig! [C’est bien fou! És un disbarat!] I, amb tot, sento que és cert, amb una certesa que no pot aconseguir cap raonament, sinó una trobada. Hi ha frases que resulten veritat perquè, al final de la frase, hi ha algú.

On es manifesta la nostra condició d’éssers en relació, que pot passar fàcilment per sobre, si més no a nivell subconscient, de tota ideologia, de tota creença. Dissimulat sota la capa de la fraternitat, aquí apareix un atac a la religió i a la teologia convincent, de molta profunditat, i expressat bellament.

Convincent, també i encara més quan, dues pàgines més enllà, 102, s’ataca al seu torn la tradició psicoanalítica per la seva manca d’humanitat, des del mateix pressupòsit comunitari, fraternal:

El món tal com el descriu el mestre, com ho van ser Freud i Lacan, està desert de l’altre, és un país en què regna la malfiança. És el món de l’amo. Si hagués pogut abandonar la seva posició de mestre i creure en la trobada, hauria trobat lloc entre nosaltres. l’Evangeli sembla tenir raó, quan diu: ‘No us feu anomenar mestres’.

I conclou, dos paràgrafs més enllà:

Si hi ha un déu que guiï els éssers els uns cap als altres, si hi ha un déu en el cel de les nostres grans trobades, aquest m’interessa.

 

Publicat dins de Lectures i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Saul Bellow, Herzog.

Quina diferència ab Nemesis, de Philip Roth (2010), superficial, plana. Aquí es tracta d’un intel·lectual en crisi: tot li va per terra, i especialment el matrimoni ab una dona inhumana que se’n va premeditadament ab el millor amic d’ell, i a més miren de prendre-li tot: calés i feina, casa i fills, i d’internar-lo.

Admirable no només com retrata la societat dels anys 60 als EEUU, vista del punt de vista d’un acadèmic jueu d’origen humil, sinó també com molts dels pensaments o diagnòstics encara resulten ben actuals ara.

 

 

La idea que, malgrat la solitud existencial, som en xarxa, som socials –brotherhood is what makes a man human, p. 272–, és una de les veritats fonamentals que Herzog, desesperat i tot, no pot deixar de reconèixer. Ell mateix ho relaciona ab Dostoievsky. Després de reconèixer-ho, però, una de les contradiccions del personatge és que viu en els seus pensaments, sobrevolant. D’aquesta neurosi el van curant, al llarg de la novel·la, la relació ab els seus dos fills, ab Ramona, i ab la seva casa mig abandonada. Un moment clau en aquest procés és l’escena on veu el seu suplantador banyant la seva filleta a la banyera de casa seva, ab cura i ab naturalitat. I com això el calma, en lloc de desencadenar la tragèdia que l’arma carregada que porta a sobre feia témer. O quan es fa càrrec del rol que ha assumit la Phoebe G., que prefereix no afrontar la realitat i anar fent. Per tot arreu, en la derrota quasi total, el protagonista vessa humanitat.

L’estil és original, molt ric. De lectura exigent, sobretot si no es coneix el context cultural, social, geogràfic. Consulta constant, al diccionari i a la viquipèdia, de coses òbvies per a un lector americà. Moltes vegades, Herzog imagina una carta a algú, de la seva vida o no, viu o mort: a la seva ex, al seu psiquiatre, còmplice de la traïció; a Einsenhower, a Déu, a algun col·lega, el llibre del qual li ve al cap; anant ab cotxe, al llit, al mig d’una altra carta o conversa. I poques vegades sembla que l’arribi a escriure de debò. Aquests textos mentals, que toquen tant la seva vida personal com qüestions filosòfiques, estan en cursiva. Donen accés al que li passa pel cap. I permeten barrejar-ho, en el mateix paràgraf, amb la narració, o ab els comentaris del protagonista sobre el que està escrivint —imaginàriament.

Bellow no té por de mostrar el seu nivell acadèmic, tractant de temes filosòfics, antropològics, històrics. Ni de barrejar-los ab qüestions de cultura popular, o més arran de terra, sense perdre l’elegància. L’herència de Freud hi és omnipresent, tant pel que fa al sexe, amor i desamor, com a les altres qüestions familiars, socials, de status, de relació ab si mateix. P.e. l’amistat, des de l’estranyesa i el respecte per les vulnerabilitats, amb Asphalter, un loser irredempt. O la relació amb els germans, que oscil·la entre la mirada desvaloritzadora per l’intel·lectual –que, seguint el tòpic, “no toca de peus a terra”–, i l’amor incondicional. Però Herzog és capaç de muntar una casa, unes finestres, el que sigui, ab les seves pròpies mans. I de regenerar-se, partint de zero.

Un altre exemple: explicant a la seva nova amant Ramona el trauma del desamor –la traïció de la dona amb el millor amic–, Herzog no s’abandona a la ràbia ni a l’autocompassió, i descriu el quart personatge d’aquesta constel·lació, la Phoebe abans esmentada, ab freda clarividència, per acabar reconeguent que ella no hauria pogut casar-se ab Gersbach si aquest no hagués estat un invàlid, i que

He knew and she knew and we knew. Because this is an age of insight. The laws of psychology are known to all educated people. 190

La qüestió religiosa, des d’una posició postreligiosa:

I don’t agree with Nietzsche that Jesus made the whole world sick, infected it with his slave morality. But Nietzsche himself had a Christian view of history, seeing the present moment always as some crisis, some fall from classical greatness, some corruption or evil to be saved from. I call that Christian. And Madeleine has it all right. To some extent many of us do. Think we have to recover from some poison, need saving, ransoming. 54

Molts cristians actuals “progressistes” i els seus textos –i molts “progressistes” no cristians–, sempre profundament descontents ab el present, es poden incloure en aquesta descripció clarivident d’un element que, de fet, és judeocristià, no només cristià. Enmig d’aquest ateisme donat per descomptat, el nom de Déu sorgeix constantment, amb la mateixa naturalitat, i ben conscient d’aquesta contradicció. I sobretot, un sentit de la Transcendència humana indestructible, per oposició al materialisme salvatge del món contemporani:

The necessary premise is that a man is somehow more than his “characteristics”, all the emotions, strivings, tastes, and constructions which it pleases him to call “My Life”. We have ground to hope that a Life is something more than such a cloud of particles, mere facticity. Go through what is comprehensible and you conclude that only the incomprehensible gives any light. 266

La societat urbana i la seva deshumanització apareixen per tot arreu en la novel·la. No des de l’arrogància intel·lectual, sinó incloent en la crítica el seu propi aïllament acadèmic, vist com a dolorosa mancança. Considerant, mig esporuguit, la possibilitat de casar-se per tercera vegada amb la complaent i comprensiva Ramona, es diu de Herzog i del seu medi urbà:

The privations of scholarly isolation had been too much for a man of his temperament. He had read lately that lonely people in New York, shut up in their rooms, had taken to calling the police for relief. “Send a squad car, for the love of God! Send someone! Put me in the lockup with somebody! Save me. Touch me. Come. Someone – please come!” 203

De la radicalitat de l’empresa filosòfica, humanista del protagonista, no n’hi ha cap dubte, malgrat el seu fracàs. Dues de les seves amants, la hispana Ramona i la japonesa Sono, veuen en el discurs de Herzog un intent seriós d’acarar-se al “significat de la vida”:

Why did little Sono cry “O mon philosophe – mon professeur d’amour!”? Because Herzog behaved like a philosophe who cared only about the very highest things – creative reason, how to render good for evil, and all the wisdom of the old books. Because he thought and cared about belief. (Without which, human life is simply the raw material of technological transformation, of fashion, salesmanship, industry, politics, finance, experiment, automatism, et cetera, et cetera. The whole inventory of disgraces which one is glad to terminate in death.) Yes, he looked like, behaved like, Sono’s philosophe. 185

On apareix la mateixa crítica humanista, p.e. de Ll. Duch – homònim de Herzog–, a la tecnocràcia, i també a la societat de consum, governada per les finances. La qüestió social i política, on Herzog/Bellow ja semblen situar-se en una posició postmarxista (a principis dels 60!), l’acadèmic Herzog ha quedat encallat enmig d’un assaig sobre el Romanticisme que, entre altres coses, desemmascara les classes populars, en aquell temps idealitzades o sacralitzades.

Emergent plebeian classes fought for food, power, sexual privileges, of course. But they fought also to inherit the aristocratic dignity of the old regimes, which in the modern age might have claimed the right to speak of decline. In the sphere of culture the newly risen educated classes caused confusion between aesthetic and moral judgments. They began with anger over the industrial defilement of landscapes […] reaching at last the point of denying the humanity of the industrialized, “banalized” masses. It was easy for the Wastelanders to be assimilated to totalitarianism[1]. Here the responsibility of artists remains to be assessed. To have assumed, for instance, that the deterioration of language and its debasement was tantamount to dehumanization led straight to cultural fascism. 76

Explicar-se el totalitarisme del s. xx era i encara és una necessitat per a qualsevol persona conscient i sensible. Aquí, però, s’arriba a una conclusió sorprenent, si més no per a mi. Acostumat a (sentir) reivindicar constantment la recuperació de la dignitat perduda de la llengua –del Logos– com a primer pas de restauració democràtica i de rehumanització social, seguint la tradició judeocristiana que personifiquen Steiner i companyia, sobta veure Herzog arribar a la conclusió contrària, de manera igualment convincent. El domini de la llengua, en l’esquema habitual, queda reservat a una pretesa aristocràcia intel·lectual, que s’arroga el dret i la responsabilitat de regenerar la societat illetrada, pobrets, que no saben el que volen, i van mirant la tele. Això, efectivament, implica un elitisme dirigista, una arrogància incapaç d’escoltar generosament, que es podria qualificar, en caricatura, com fa Bellow, de ‘feixisme cultural’.

Malauradament, ni en el cas de Herzog, ni en el cas dels altres, no apareix cap recepta salvadora, més enllà del diagnòstic terrible, descoratjador. L’avantatge de la versió de Bellow és que encara és més crítica i clarivident, perquè anticipant la postmodernitat es desmunta –es deconstrueix– a si mateixa.

Però malgrat l’enorme capacitat crítica sobre la contemporaneïtat, desplegada en tots els fronts i en cada pàgina del llibre; malgrat el postromanticisme, postjudaisme, postcristianisme, postfreudianisme, postmarxisme i postcapitalisme, el missatge final és afirmatiu. Arrenglerant-se amb la gran gran novel·lística russa del xix, així com amb el romanticisme, el judaisme i el cristianisme, la  psicoanàlisi i el marxisme, i amb una versió sui generis del liberalisme, Bellow insisteix sobre la necessitat de recuperar la sociabilitat, contra les tendències individualistes d’Occident, que veu desembocar en la mort. I tenint cura, això sí, d’escollir mots de ressò mecanicista, com employment, gens sospitosos de neo-romanticisme:

The real and essential question is one of our employment by other human beings and their employment by us. Without this true employment you never dread death, you cultivate it. And consciousness when it doesn’t clearly understand what to live for, what to die for, can only abuse and ridicule itself. 273

El final de la novel·la és un anticlímax exemplar. Igual que la pistola carregada que no s’arriba a disparar, el col·lapse personal i professional de Herzog no arriba a la catàstrofe total, sinó que hi ha indicis d’una reconstrucció, en un marc nou –Ludeyville– i en una companyia nova. L’escena de Herzog al seu jardí, entre l’abandonament i l’esperança de regeneració, fa pensar en Candide i la seva famosa frase final.


[1]Waste land, ‘terra erma o deserta’, potser en al·lusió a Eliot (1922), designa aquells suburbis deixats de la mà del progrés, on malviuen els Wastelanders: un altre terme per a la classe social urbana més desafavorida.