Ja pensaré un títol

i un subtítol

Victus, Sánchez Piñol.

Victus, sense entusiasme. 

He acabat de llegir Victus, sense entusiasme. No dubto de les bones intencions, que també eren evidents en La pell freda, però aquest és un llibre molt més fluix, diria. 
Curiosament, un home tan crític com en Galves el deixa bé, molt bé. I no parla gens de la llengua! Del fet que estigui en castellà, tot i ser una novel·la tan catalana. 
Però és clar, la llengua no és una decisió espontània. 
Ni l’estil. Els models estilístics en castellà d’un escriptor de parla catalana de la generació del Sánchez Piñol –la nostra generació– són els doblatges de la tv, els best-sellers, i els còmics, estil Víbora, o El jueves: tot, per cert, com La vanguardia española, fet aquí a Barcelona. 
Per això no sorprèn una violència i un sexe gratuïts i desmesurats; caques, pets i pipins per tot arreu; una acció que vol ser trepidant, amb lleus dosis d’història; quasi cap reflexió, i molts, molts tòpics. El resultat s’acosta més a una sèrie de dibuixos animats per a un institut de secundària que a una novel·la amb pretensions literàries. 
I això ho fa en part expressament, i en part perquè és molt difícil escriure 600 pàgines ben escrites, en qualsevol llengua. I molt més difícil, trobar el to d’una novel·la històrica plena d’èpica, situada en un moment tan delicat per als catalans. 
Sap greu, perquè una novel·la actual, ben escrita, sobre el 1714 era necessària i oportuna.
És un problema d’estil, insisteixo: d’expressions incongruents amb l’època que es reconstrueix – sovint, amb detalls acurats i amb un esforç encomiable de documentació.
Els diàlegs, on un escriptor de parla castellana segurament hauria sonat més natural, és el punt més sensible. No pot ser que el protagonista digui “ese chupapollas de Voltaire”, perquè són frases que fan caure el llibre de les mans. 
També hi ha moments en què l’autor sembla jugar a fer l’ullet al lector català, posant-hi catalanades. Aquest joc concorda amb el punt de vista historiogràfic, que és netament català, i que teòricament, hauria de servir per corregir la versió dels guanyadors. L’opció pel castellà, fa mandra dir-ho de tan obvi, serviria per infiltrar-se, com si diguéssim, en la mentalitat dels adversaris nacionals. 
Però la intenció propagandística és inútil. Qui tindrà la sensibilitat històrica i política per captar aquests matisos, entre els castellans? O entre els francesos, si es tradueix al francès. I sobretot, qui tindrà la paciència –que jo he tingut, pel que sigui–, de llegir fins al final un llibre escrit així, que sembla un guió del Tarantino traduït amb presses, o un còmic gamberro de quan érem joves.  
La decisió sobre la llengua, doncs, acaba convertint-se en la crux del llibre. No per purisme; m’agrada que s’hi hagi atrevit, i valia la pena provar-ho. Però en català hauria sigut més difícil anar caient en el registre vulgar, més que res perquè s’ha perdut, i els barbarismes l’haurien cohibit. 
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Joan Sales i el fer-se gran

Al Serra d’Or d’aquest mes, p. 12, se cita el començament arravatat d’un text de Joan Sales que no conec, L’oncle d’Europa, dins Miscel·lània 1956:

“La vida ens viu; ens deixa creure que la vivim a ella, fins que es treu la careta. Aleshores li veiem els ulls, i comprenem que ens ha estat devorant des del primer batec del nostre cor. Quan ens adonem d’això, hem deixat de ser joves. El que puguem viure a partir d’aquest moment no té cap interès. Però quin apassionant enimgma fins a arribar-hi!…”

El va escriure quan en tenia 44, i ho explica, això i més coses, Montserrat Casals Couturier, al seu article a Serra d’Or nº 635. El llibre, es veu que el va editar el Club dels Novel·listes aquell any de 1956, com a regal als seus subscriptors.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari