Contra la llengua.

Els valencians ja fa anys que patim el 155. Amb el govern del botànic ho notem encara més perquè intenten fer alguna cosa per la normalització del valencià, malgrat que encara tenim prohibida TV3 i À. Punt encara no fa notícies, que sols parla de temes atemporals. Però al feixisme de madrit, als pseudoperiodistes d’alta indigència intel·lectual i l’esglèsia franquista els ix l’odi per cada porus de la pell, que no poden, no poden suportar cap signe de diversitat i cap altra llengua que no siga l’espanyol. Avui aquell diari franquista, l’abc assenyalava en portada que Castelló insta a ‘valencianitzar’ els cognoms dels infants que acaben de néixer. Que un pamflet com aquest, de tirada estatal, pose en el focus d’antenció una notícia així fa que avui en totes les tertúlies de la tv espanyola, els pseudoperiodistes amb cervell monolingüe vagen amollant tota classe d’arguments en contra dels valencians (ja sabeu quins mitjans tenim mare!).

L’atac a la llengua darrerament és constant a tots els Països Catalans, o ens espavilem o ens faran fum. Necessitem Á.Punt més que mai, en tots els seus canals i mitjans, necessitem TV3, el canal 33 i Catalunya Ràdio.

 

PD: Ja heu triat el nou supermercat per fer la compra? (Consum també aplica el 155) Calla, millor anem al comerç de barri, que allà sí atenen en valencià.

 

 

La ciutat dels infants.

Francesco Tonucci explica al seu article ‘La ciutat dels infants’ com als barris on els xiquets tornen a casa des de l’escola sols i sense l’ajut dels adults, són barris on la gent està més contenta, són barris distints. El pedagog proposa que les ciutats han de complir dos requisits fonamentals: el primer és renunciar a fer espais i parcs per a infants, ja que ell explica que una ciutat que fa llocs específics per a infants està renunciant a que els espais siguen per a tots i totes. No podem acompanyar als xiquets a jugar a cap lloc, el verb jugar no pot conjugar- se amb ‘acompanyar’.

Els xiquets i xiquetes han de jugar amb llibertat i per això necessitem ciutats preparades i amables amb la infància. El segon requisit és precissament garantir a tots els ciutadans la possibilitat de moure’s amb seguretat per la seua ciutat. Per aconseguir-ho, afirma Tonucci, en compte d’intentar millorar el trànsit, caldria garantir la mobilitat dels vianants. Després caldria ocupar-se de les bicicletes i després del transport públic. Els cotxes han de ser els últims. D’aquesta manera qui mana a les ciutats seran els vianants.
Amb l’arribada de governs progressistes i d’esquerres a les grans ciutats del País (València i Barcelona), hem presenciant el canvi de tarannà en quant a la política de mobilitat. Els governs d’aquestes ciutats estan canviant el paradigma cap a una mobilitat sostenible, on el vehicle privat no té la preferència, reduint així l’entrada dels cotxes i això -per molt que de vegades ocasione molèsties als veïns- beneficia al model de ciutat que proposa Tonucci, una ciutat amable amb els xiquets i xiquetes, en la qual al remat tots sortim guanyant.

Cada vegada més hi ha una consciència social d’anar cap a un altre model de ciutat. El canvi climàtic i la preocupació pel medi ambient ha jugat un paper fonamental en el canvi de mentalitat, hem d’aprofitar-nos doncs d’aquesta casuística i convertir de debò la ciutat en un espai segur. Els infants – com bé diu Tonucci a l’article- han de sortir al carrer a jugar, el carrer és aprenentatge, són vivències, és aventura. La casa mai pot substituir el carrer. Hem de tornar als models dels pobles, on els infants restaven al carrer tota la vesprada i sols passaven per casa a berenar –a cobrir les necessitats bàsiques, com també cita l’article-.
Tonucci afirma que els xiquets i xiquetes que no poden eixir de casa sense ser acompanyats per adults no poden jugar, i això és una derrota col·lectiva.

El joc és una de les experiències més importants a nivell cognitiu, social i cultural de la vida d’una persona. El joc no pot estar relegat simplement a tenir molts joguets o anar a un parc de tants metres quadrats. Per tal de jugar bé, fa falta tenir pocs joguets, disposar de temps i de moltes amistats per desenvolupar el joc, amb total autonomia i llibertat. És per això que caldria fer una reflexió i autoavaluació tant els mestres com els pares i mares. Quants joguets té cada xiquet o xiqueta a sa casa? Quants joguets tenim a l’escola? Quants joguets tenen a l’abast els xiquets i xiquetes a les classes d’infantil? Són realment necessaris? o estem fent un flac favor a la imaginació?

Com en tots els sentits de la vida, l’escola ha d’estar a l’avantguarda de tots els canvis socials, també en aquest canvi de model de ciutat i en aquest projecte, la ciutat dels infants. L’escola és el punt de trobada dels infants, de les famílies i dels mestres. Hem d’aconseguir que els carrers també siguen punts didàctics, llocs d’aprenentatge com tota la vida ho han sigut, quan els infants jugaven lliurement al carrer.

Els governs han de tenir clar que els xiquets i xiquetes tenen dret a a expressar la seua opinió quan hi ha temes que els afecten. Una ciutat per als infants vol dir una ciutat per tothom, per a gent de totes les edats, de totes les classes, una ciutat respectuosa amb el medi ambient i amb el seu entorn, una ciutat que potencia els barris i amb ells, els seus comerços i els seus establiments.