tiradecomptar

Esta vesprada peguem cap a Tavernes de la Valldigna, on la vall és digna i les taronges delicioses. Tornem un any més -ja van cinc- al Festivern, malgrat que cada any costa més fer grup i comboi (hi ha gent que diu que ja no estem en l’edat i tot això i allò…). Ei, si una cosa està clara, és que el Festivern és una aposta per la música en valencià d’arreu de tot el territori dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dóna una visibilitat a la música en català importantíssima, no hem d’oblidar que encara no tenim quasi mitjans en la nostra llengua. Cada any hi ha més oferta de grups i més joves amb noves cançons i històries que contar i això és de celebrar.

Enguany a mi em fa especial goig veure  a El Diluvi, Tardor o Toni de l’Hostal, que precisament, tenen un horari un poc estrany (matí o primera hora de la vesprada) Serà per això de l’edat que comentàvem abans?

Siga com siga, portem mistela i cassalla i ganes d’acabar l’any en un bon ambient.

PD: També portarem els llaços grocs, perquè no oblidem que hi ha gent noble a la presó  per perseguir les seues idees i la llibertat.

‘El meu partit és el meu país, per més que jo enyore i tinga, encara, la voluntat d’aquest o aquell programa’ V.A Estellés.

Al País Valencià alguns valencians ho seguim amb il·lusió, amb la il·lusió d’un poble que cerca la llibertat sense demanar permís a ningú. Arribarà el dia que els valencians també haurem de votar si volem ser nosaltres mateix o continuar sent una colònia de Madrid. Mentrestant el TC ens continua tombant les lleis del govern del botànic: La llei de funció social de l’habitatge, la llei de pobresa energètica, El decret del plurilingüisme… Fins a quan, cavallers?

Mentrestant Catalunya continua el camí, tossudament alçats. Un amic m’escriu que l’1 d’octubre el recordarà sempre per la felicitat i la il·lusió en la qual la gent anava a votar i que el 21 de desembre han anat a votar com qui va a un funeral, com un corder quan va a l’escorxador. No defalliu companys del nord, perquè malgrat tot, malgrat el Psoe, el pp, el 155 i els falangistes de ciudadanos, el poble mana i guanyarem.

Per nadal; salut, llibertat i República!

La darrera lectura que he fet és d’un llibre editat per Rosa Sensat dins la col·lecció ‘Temes d’Infància’ anomenat ‘El jardí dels secrets’ de l’autora Penny Ritscher. Ritscher és llicenciada en filosofia i viu a Itàlia on ensenya el moviment d’educació activa CEMEA. Aquest llibre ens parla sobre la importància que tenen els jardins a les escoles. Allò que nosaltres anomenem ‘pati’ i que sovint no té el reconeixement que mereix.

L’autora ens explica quins elements fonamentals ha de tenir tot bon jardí escolar, inclòs l’hort escolar. Moltes escoles al País Valencià ja disposen d’horts on els xiquets aprenen allò més bàsic del camp i que les tomaques no naixen a les safates de plàstic en consum.  Potser d’ací uns anys ja no existeix l’ofici de llaurador, potser el camp es convertirà en un altra cosa al servei de les grans superfícies i els grans empresaris. No tot està perdut, però, si tenim una generació que ha viscut què és allò de  plantar creïlles, carxofes, cebes, alls… potser podran trobar-ho a faltar.

Per suposat al jardí de l’escola ha d’haver-hi pedres, sorra, tot tipus de plantes i arbres i defugir aquells plàstics i sòls de goma als quals ens tenen acostumats últimament als parcs públics, com si els xiquets i les xiquetes foren de vidre.