Albert Pla a València

IMG_5180

Encara estic impressionat, l’espectacle del cantautor Albert Pla a La Rambleta de València, ahir divendres, em deixà de pasta de moniato.

Vam arribar pels volts de dos quarts d’onze i pareixia que anava a ser un concert molt íntim, era a la part de baix de La Rambleta, on hi ha un petit escenari, dues barres i unes quantes cadires. La primera fila era mig buida, pot ser, que la gent li tenia una mica de respecte a aquell cantautor transgressor. Nosaltres ens vam seure davant, i a poc a poc la sala es començà a omplir. Vora les onze començà l’espectacle i va eixir un Albert Pla que se’lveia tímid, feu una petita salutació mig en català mig en espanyol, i començà a cantar: estan cayendo bombas en Madrid. 

 

A la segona o tercera cançó va eixir el seu amic i company, Diego Cortés, que ens va deixar més que al·lucinats del seu domini de la guitarra acústica; aquella guitarra tenia vida pròpia sota les mans de Cortés.

I com anaven caient les bombes a Madrid, anaren caient les cançons, una darrere de l’altra acompanyades, entre cançó i cançó, de l’explicació i monòleg d’un Albert Pla que ja havia perdut tota timidesa. Fins i tot es passejà pel públic amb la guitarra i un estrany barret amb llum. Ens explicà com de dur és que el cor abandone el teu cos, els passos per a convocar una manifestació o el procés de fabricació d’una bomba.
La cirereta final fou la mítica el lado más bestia de la vida, la qual començà en mig de les escales de l’auditori i acabà a l’escenari i la mítica també veintegenarios.
En definitiva, feia temps que no veia un espectacle tan bo damunt un escenari; la veu d’Albert Pla cantant les seues lletres àcides, acompanyat de la guitarra de Diego Cortés fan una combinació que, si teniu oportunitat de veure-ho, paga la pena.

Benimaclet

10994595_10205937104737686_8884946056119844231_n

 

 

 

 

 

 

‘Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia’

Vicent Andrés Estellés

A València hi ha un racó especial, on la vida allà et recorda a la vida del poble, d’aquells pobles de l’horta o altres comarques valencianes. Sí, parlem de Benimaclet,  on l’horta i alguns veïns amb molt de coratge resisteixen a la invasió de la ciutat de València i aquella alcaldessa analfabeta de la llengua dels valencians. Perquè, tot i ser un barri des de l’any 1970, Benimaclet és i té l’essència de poble, d’aquella olor a llenya a les nits d’hivern, carrers tranquils i aquelles cases d’una o dues plantes amb els balcons i finestrals amb reixes i taulells.

I com els pobles, també té camp, i horta, que els veïns i veïnes ja s’han afanyat a protegir i donar-li el valor que mereix.  Sónuns horts autogestionats i ecològics on podem trobar cols, enciams, ràvens, alls, creïlles i tota una llista de productes de la terra valencians, que tenen tot aquell sabor esplèndid i natural, que no estem acostumats a menjar als supermercats.

Però aquest poble integrat en la ciutat, té més riqueses i tresors; actualment, Benimaclet és un dels focus més vius del valencianisme a la ciutat de València, potser per la influència dels joves estudiants de la Universitat que estan molt arrelats i involucrats amb el barri. Però també és un focus de cultura,i trobem llocs com el CSB Terra, un lloc on intercanviar idees i intentar canviar el món, on també s’organitzen festes populars i recitals de poesia, per tal d’emmirallar-nos dels nostres poetes i baixar les seues poesies als carrers i les places.

Si peguem cap al carrer Arquitecte Arnau, podem trobar el Kaf Café, un lloc acollidor per fer-se una cervesa però que també convida a llegir o fer tertúlies. Allà trobem a Sebas, l’amo del local, que és d’Uruguai però té un profund respecte pel valencià i una sensibilitat per la cultura que es veu reflectida per tot allò que es fa al Kaf Café; recitals, teatre, monòlegs, música…

I ves que passejant pel poble de Benimaclet arribes a la plaça de l’església, presidida per la gran font i el bar ‘El glop’, un dels locals més antics del barri on pots passar-te a les tantes de la nit i fer-te unes quantes cassalles al ritme de la millor música rock.

La plaça de l’església també és un punt d’encontre, entre els veïns i veïnes, sobretot en festes, quan algunes orquestres dirigeixen els balls i la festa, i llavors ens torna a donar la sensació de que estem ben lluny de la gran ciutat.

Benimaclet és un poble amb encant quan hi ha molt d’ambient i festa però també quan està tranquil, i passejant et perds, en mig de la nit, pels seus carrers i places plens de sentiments i d’història i sempre et trobes algun veí major del poble que diu: -Ie, me’n vaig a València a comprar!