El pernil i la processó

“Va passar que tots els que desfilaven en la processó protestaven, amb murmuris, per la irreverència i de seguida, de boca en boca, va arribar a la cua de la processó on, sota pal·li, el capellà duia el santíssim crist seguit de les autoritats polítiques del poble. La dona de Tono, que observava la processó des de la vorera, va anar a avisar-lo per tal que li evitara un disgust al seu amic Tomàs, però Tono, en arribar a casa, es va entaular amb l’oncle. Tots dos menjaven i parlaven de cul a la processó, pràcticament a tocar de la renglera de catòlics que desfilaven per la vorera de la casa…”

M’ha agradat aquest fragment del llibre de Ferran Torrent ‘Gràcies per la propina’ (recomanable lectura d’estiu). Els protagonistes li havien furtat un pernil al retor del poble i se’l fotien amb la porta oberta mentre passaven els beatos de la processó per la vorera del carrer.

L’altre dia mentre érem a la fresca al poble (quin goig, la fresca al poble) ens va sorprendre la processó, ens va sorprendre perquè anaven callats i amb murmuris -com diu el Torrent- sense banda de música ni res, i per art de màgia ens vam traslladar als anys trenta, quaranta o cinquanta, de l’olor a rànci i antic que feia tot allò. Enguany hi ha novetats, la comissió de festes del poble s’ha negat (per diversos motius) a dur els sants i les imatges, i els duen les ànimes exemplars del poble, sovint de la dreta més reaccionària que existeix. Ah! L’espanya eterna, aquella que ens condemna a avançar i rebutja i mira malament tota classe de progrés.

Mentre uns preguen a Déu, altres ens fem una cervesa i mirarem si podem menjar-nos també el pernil, i després la penitència.