Contra la llengua.

Els valencians ja fa anys que patim el 155. Amb el govern del botànic ho notem encara més perquè intenten fer alguna cosa per la normalització del valencià, malgrat que encara tenim prohibida TV3 i À. Punt encara no fa notícies, que sols parla de temes atemporals. Però al feixisme de madrit, als pseudoperiodistes d’alta indigència intel·lectual i l’esglèsia franquista els ix l’odi per cada porus de la pell, que no poden, no poden suportar cap signe de diversitat i cap altra llengua que no siga l’espanyol. Avui aquell diari franquista, l’abc assenyalava en portada que Castelló insta a ‘valencianitzar’ els cognoms dels infants que acaben de néixer. Que un pamflet com aquest, de tirada estatal, pose en el focus d’antenció una notícia així fa que avui en totes les tertúlies de la tv espanyola, els pseudoperiodistes amb cervell monolingüe vagen amollant tota classe d’arguments en contra dels valencians (ja sabeu quins mitjans tenim mare!).

L’atac a la llengua darrerament és constant a tots els Països Catalans, o ens espavilem o ens faran fum. Necessitem Á.Punt més que mai, en tots els seus canals i mitjans, necessitem TV3, el canal 33 i Catalunya Ràdio.

 

PD: Ja heu triat el nou supermercat per fer la compra? (Consum també aplica el 155) Calla, millor anem al comerç de barri, que allà sí atenen en valencià.

 

 

La ciutat dels infants.

Francesco Tonucci explica al seu article ‘La ciutat dels infants’ com als barris on els xiquets tornen a casa des de l’escola sols i sense l’ajut dels adults, són barris on la gent està més contenta, són barris distints. El pedagog proposa que les ciutats han de complir dos requisits fonamentals: el primer és renunciar a fer espais i parcs per a infants, ja que ell explica que una ciutat que fa llocs específics per a infants està renunciant a que els espais siguen per a tots i totes. No podem acompanyar als xiquets a jugar a cap lloc, el verb jugar no pot conjugar- se amb ‘acompanyar’.

Els xiquets i xiquetes han de jugar amb llibertat i per això necessitem ciutats preparades i amables amb la infància. El segon requisit és precissament garantir a tots els ciutadans la possibilitat de moure’s amb seguretat per la seua ciutat. Per aconseguir-ho, afirma Tonucci, en compte d’intentar millorar el trànsit, caldria garantir la mobilitat dels vianants. Després caldria ocupar-se de les bicicletes i després del transport públic. Els cotxes han de ser els últims. D’aquesta manera qui mana a les ciutats seran els vianants.
Amb l’arribada de governs progressistes i d’esquerres a les grans ciutats del País (València i Barcelona), hem presenciant el canvi de tarannà en quant a la política de mobilitat. Els governs d’aquestes ciutats estan canviant el paradigma cap a una mobilitat sostenible, on el vehicle privat no té la preferència, reduint així l’entrada dels cotxes i això -per molt que de vegades ocasione molèsties als veïns- beneficia al model de ciutat que proposa Tonucci, una ciutat amable amb els xiquets i xiquetes, en la qual al remat tots sortim guanyant.

Cada vegada més hi ha una consciència social d’anar cap a un altre model de ciutat. El canvi climàtic i la preocupació pel medi ambient ha jugat un paper fonamental en el canvi de mentalitat, hem d’aprofitar-nos doncs d’aquesta casuística i convertir de debò la ciutat en un espai segur. Els infants – com bé diu Tonucci a l’article- han de sortir al carrer a jugar, el carrer és aprenentatge, són vivències, és aventura. La casa mai pot substituir el carrer. Hem de tornar als models dels pobles, on els infants restaven al carrer tota la vesprada i sols passaven per casa a berenar –a cobrir les necessitats bàsiques, com també cita l’article-.
Tonucci afirma que els xiquets i xiquetes que no poden eixir de casa sense ser acompanyats per adults no poden jugar, i això és una derrota col·lectiva.

El joc és una de les experiències més importants a nivell cognitiu, social i cultural de la vida d’una persona. El joc no pot estar relegat simplement a tenir molts joguets o anar a un parc de tants metres quadrats. Per tal de jugar bé, fa falta tenir pocs joguets, disposar de temps i de moltes amistats per desenvolupar el joc, amb total autonomia i llibertat. És per això que caldria fer una reflexió i autoavaluació tant els mestres com els pares i mares. Quants joguets té cada xiquet o xiqueta a sa casa? Quants joguets tenim a l’escola? Quants joguets tenen a l’abast els xiquets i xiquetes a les classes d’infantil? Són realment necessaris? o estem fent un flac favor a la imaginació?

Com en tots els sentits de la vida, l’escola ha d’estar a l’avantguarda de tots els canvis socials, també en aquest canvi de model de ciutat i en aquest projecte, la ciutat dels infants. L’escola és el punt de trobada dels infants, de les famílies i dels mestres. Hem d’aconseguir que els carrers també siguen punts didàctics, llocs d’aprenentatge com tota la vida ho han sigut, quan els infants jugaven lliurement al carrer.

Els governs han de tenir clar que els xiquets i xiquetes tenen dret a a expressar la seua opinió quan hi ha temes que els afecten. Una ciutat per als infants vol dir una ciutat per tothom, per a gent de totes les edats, de totes les classes, una ciutat respectuosa amb el medi ambient i amb el seu entorn, una ciutat que potencia els barris i amb ells, els seus comerços i els seus establiments.

Festivern 17/18

Esta vesprada peguem cap a Tavernes de la Valldigna, on la vall és digna i les taronges delicioses. Tornem un any més -ja van cinc- al Festivern, malgrat que cada any costa més fer grup i comboi (hi ha gent que diu que ja no estem en l’edat i tot això i allò…). Ei, si una cosa està clara, és que el Festivern és una aposta per la música en valencià d’arreu de tot el territori dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dóna una visibilitat a la música en català importantíssima, no hem d’oblidar que encara no tenim quasi mitjans en la nostra llengua. Cada any hi ha més oferta de grups i més joves amb noves cançons i històries que contar i això és de celebrar.

Enguany a mi em fa especial goig veure  a El Diluvi, Tardor o Toni de l’Hostal, que precisament, tenen un horari un poc estrany (matí o primera hora de la vesprada) Serà per això de l’edat que comentàvem abans?

Siga com siga, portem mistela i cassalla i ganes d’acabar l’any en un bon ambient.

PD: També portarem els llaços grocs, perquè no oblidem que hi ha gent noble a la presó  per perseguir les seues idees i la llibertat.

Votar per la República Catalana

‘El meu partit és el meu país, per més que jo enyore i tinga, encara, la voluntat d’aquest o aquell programa’ V.A Estellés.

Al País Valencià alguns valencians ho seguim amb il·lusió, amb la il·lusió d’un poble que cerca la llibertat sense demanar permís a ningú. Arribarà el dia que els valencians també haurem de votar si volem ser nosaltres mateix o continuar sent una colònia de Madrid. Mentrestant el TC ens continua tombant les lleis del govern del botànic: La llei de funció social de l’habitatge, la llei de pobresa energètica, El decret del plurilingüisme… Fins a quan, cavallers?

Mentrestant Catalunya continua el camí, tossudament alçats. Un amic m’escriu que l’1 d’octubre el recordarà sempre per la felicitat i la il·lusió en la qual la gent anava a votar i que el 21 de desembre han anat a votar com qui va a un funeral, com un corder quan va a l’escorxador. No defalliu companys del nord, perquè malgrat tot, malgrat el Psoe, el pp, el 155 i els falangistes de ciudadanos, el poble mana i guanyarem.

Per nadal; salut, llibertat i República!

L’hort dels secrets

La darrera lectura que he fet és d’un llibre editat per Rosa Sensat dins la col·lecció ‘Temes d’Infància’ anomenat ‘El jardí dels secrets’ de l’autora Penny Ritscher. Ritscher és llicenciada en filosofia i viu a Itàlia on ensenya el moviment d’educació activa CEMEA. Aquest llibre ens parla sobre la importància que tenen els jardins a les escoles. Allò que nosaltres anomenem ‘pati’ i que sovint no té el reconeixement que mereix.

L’autora ens explica quins elements fonamentals ha de tenir tot bon jardí escolar, inclòs l’hort escolar. Moltes escoles al País Valencià ja disposen d’horts on els xiquets aprenen allò més bàsic del camp i que les tomaques no naixen a les safates de plàstic en consum.  Potser d’ací uns anys ja no existeix l’ofici de llaurador, potser el camp es convertirà en un altra cosa al servei de les grans superfícies i els grans empresaris. No tot està perdut, però, si tenim una generació que ha viscut què és allò de  plantar creïlles, carxofes, cebes, alls… potser podran trobar-ho a faltar.

Per suposat al jardí de l’escola ha d’haver-hi pedres, sorra, tot tipus de plantes i arbres i defugir aquells plàstics i sòls de goma als quals ens tenen acostumats últimament als parcs públics, com si els xiquets i les xiquetes foren de vidre.

 

La ‘flor’ de Gàtova

Marisa, la mestra de matemàtiques, ens va proposar un problema en el qual havíem de calcular quina era la superfície d’un camp d’una partida de Gàtova (camp de Túria, País Valencià). Ves que era un problema real, el llaurador havia de pagar  a la Junta de Regants una quantitat o altra segons quina era la superfície del terreny. Fins ací tot bé, matemàtiques, clar i ras. Però ves per on que en aquest poble del Camp de Túria (el qual abans pertanyia a l’Alt Palància) tenen una mesura molt particular i tradicional que es diu ‘Flor’. Teníem un problema de veres, calia buscar a què equivalia aqueixa mesura, l’anomenada Flor de Gàtova.

Si cerquem a internet no trobem res ja que aquesta mesura és molt particular d’aquest petit indret del País així que cal preguntar als savis de la zona.

A través del mestre Albert Dasí, el mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938), pare del freinetisme al País Valencià , explica que la ‘Flor’ és una mesura de superfície tradicional la qual encara se segueix utilitzant. Veiem que una fanecada  a la Vall (832 m/2) te 200 “flor” que també li poden dir “braça”, una flor es equivalent a uns 4’16 m/2.  Al poble de Gàtova encara utilitzen aquesta mesura per a la venda de parcel·les de l’Horta del ‘Común’, la qual tindrà ara unes 20.000 ‘flors’.

És interessant veure com en molts pobles els nostres avis continuen utilitzant mesures tradicionals que tot i no estar als llibres de text, ens ensenyen història del nostre poble i de la nostra cultura. Ara ja sabem un poc més de ‘flors’. Per molts anys!

Albert Pla a València

IMG_5180

Encara estic impressionat, l’espectacle del cantautor Albert Pla a La Rambleta de València, ahir divendres, em deixà de pasta de moniato.

Vam arribar pels volts de dos quarts d’onze i pareixia que anava a ser un concert molt íntim, era a la part de baix de La Rambleta, on hi ha un petit escenari, dues barres i unes quantes cadires. La primera fila era mig buida, pot ser, que la gent li tenia una mica de respecte a aquell cantautor transgressor. Nosaltres ens vam seure davant, i a poc a poc la sala es començà a omplir. Vora les onze començà l’espectacle i va eixir un Albert Pla que se’lveia tímid, feu una petita salutació mig en català mig en espanyol, i començà a cantar: estan cayendo bombas en Madrid. 

 

A la segona o tercera cançó va eixir el seu amic i company, Diego Cortés, que ens va deixar més que al·lucinats del seu domini de la guitarra acústica; aquella guitarra tenia vida pròpia sota les mans de Cortés.

I com anaven caient les bombes a Madrid, anaren caient les cançons, una darrere de l’altra acompanyades, entre cançó i cançó, de l’explicació i monòleg d’un Albert Pla que ja havia perdut tota timidesa. Fins i tot es passejà pel públic amb la guitarra i un estrany barret amb llum. Ens explicà com de dur és que el cor abandone el teu cos, els passos per a convocar una manifestació o el procés de fabricació d’una bomba.
La cirereta final fou la mítica el lado más bestia de la vida, la qual començà en mig de les escales de l’auditori i acabà a l’escenari i la mítica també veintegenarios.
En definitiva, feia temps que no veia un espectacle tan bo damunt un escenari; la veu d’Albert Pla cantant les seues lletres àcides, acompanyat de la guitarra de Diego Cortés fan una combinació que, si teniu oportunitat de veure-ho, paga la pena.

Benimaclet

10994595_10205937104737686_8884946056119844231_n

 

 

 

 

 

 

‘Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia’

Vicent Andrés Estellés

A València hi ha un racó especial, on la vida allà et recorda a la vida del poble, d’aquells pobles de l’horta o altres comarques valencianes. Sí, parlem de Benimaclet,  on l’horta i alguns veïns amb molt de coratge resisteixen a la invasió de la ciutat de València i aquella alcaldessa analfabeta de la llengua dels valencians. Perquè, tot i ser un barri des de l’any 1970, Benimaclet és i té l’essència de poble, d’aquella olor a llenya a les nits d’hivern, carrers tranquils i aquelles cases d’una o dues plantes amb els balcons i finestrals amb reixes i taulells.

I com els pobles, també té camp, i horta, que els veïns i veïnes ja s’han afanyat a protegir i donar-li el valor que mereix.  Sónuns horts autogestionats i ecològics on podem trobar cols, enciams, ràvens, alls, creïlles i tota una llista de productes de la terra valencians, que tenen tot aquell sabor esplèndid i natural, que no estem acostumats a menjar als supermercats.

Però aquest poble integrat en la ciutat, té més riqueses i tresors; actualment, Benimaclet és un dels focus més vius del valencianisme a la ciutat de València, potser per la influència dels joves estudiants de la Universitat que estan molt arrelats i involucrats amb el barri. Però també és un focus de cultura,i trobem llocs com el CSB Terra, un lloc on intercanviar idees i intentar canviar el món, on també s’organitzen festes populars i recitals de poesia, per tal d’emmirallar-nos dels nostres poetes i baixar les seues poesies als carrers i les places.

Si peguem cap al carrer Arquitecte Arnau, podem trobar el Kaf Café, un lloc acollidor per fer-se una cervesa però que també convida a llegir o fer tertúlies. Allà trobem a Sebas, l’amo del local, que és d’Uruguai però té un profund respecte pel valencià i una sensibilitat per la cultura que es veu reflectida per tot allò que es fa al Kaf Café; recitals, teatre, monòlegs, música…

I ves que passejant pel poble de Benimaclet arribes a la plaça de l’església, presidida per la gran font i el bar ‘El glop’, un dels locals més antics del barri on pots passar-te a les tantes de la nit i fer-te unes quantes cassalles al ritme de la millor música rock.

La plaça de l’església també és un punt d’encontre, entre els veïns i veïnes, sobretot en festes, quan algunes orquestres dirigeixen els balls i la festa, i llavors ens torna a donar la sensació de que estem ben lluny de la gran ciutat.

Benimaclet és un poble amb encant quan hi ha molt d’ambient i festa però també quan està tranquil, i passejant et perds, en mig de la nit, pels seus carrers i places plens de sentiments i d’història i sempre et trobes algun veí major del poble que diu: -Ie, me’n vaig a València a comprar!

 

 

Volem el pa sencer.

IMG_4488Hui la casa Fuster de Sueca s’ha tornat a omplir de gom a gom per retre homenatge al gran Ovidi, Ovidi Montllor. Els parlaments d’Isabel Clara Simó, d’Antoni Furió… La música de Pep Gimeno Botifarra, de Miquel Gironés, de Cesk Freixas, de Miquel Gil i molts altres grups i gent de la cultura d’arreu dels Països Catalans, ens recordaven qui era aquell artista d’Alcoi i com va sacrificar la vida personal per la vida col·lectiva i pel seu estimat país.

Prompte els catalans volaran lliures, es deslligaran d’un país opressor i parafeixista, un país que li fa mal la democràcia i les urnes. Nosaltres, els valencians, arribarà el dia que ens deslliguem també. Serà un procés llarg i lent però hem de seguir el camí i no defallir. I ves que ens farien molta falta ara l’Ovidi i Fuster, i tants altres intel·lectuals que ho han donat tot per aquesta petita terra, però si el fem homenatges com el d’avui, sempre hi seran vius! Aquest migdia al claustre de Ca Fuster sonaven crits d’independència i llibertat, que ja no ens alimenten les molles, ara volem el pa sencer. Per molts anys!

 

Els exploradors!

10258391_10203869358525323_390126429049499334_o

Avui m’he passat per l’escola, per l’escolagavina (com deia Estellés, ‘després de certes coses s’ha de tornar a casa!’).  Però avui he anat especialment a vore als xiquets i xiquetes que vaig tindre abans de l’estiu durant les pràctiques i que tant m’han ensenyat (ara ja són molt majors, ja van a la classe de 4 anys!). S’han posat molt contents de veure’m i tenien moltíssimes coses que contar-me; que ja no són la classe del ‘Circ de les rialles’ ara són exploradors (sí, com la Dora), i tenen el mapa del món penjat a la paret (tot i que Francesc apuntava que ell té una bola del món a casa completa). Al mapa tenen marcat molts animals que  hi ha a Àfrica i també on està situada l’Escola Gavina. Molts també em contaven orgullosos que ja tenen 4 anys i són molt ‘majorots’! Ep, també he tingut la sort de conéixer a la nova amiga de la classe, la marieta Pepeta que els ensenya moltes  coses i els duu regals! Però no sols preguntava jo, ells també m’han preguntat; estàs content? estàs trist? On vius? on està la teua escola?.. i moltes més preguntes!

Després he anat amb ells al poliesportiu -és tradició a l’escola, en infantil, eixir una vesprada al parc del poliesportiu de Picanya- allà berenen l’entrepà i fan psicomotricitat de veritat; juguen, experimenten amb la terra, els pals, les fulles.. i van repetint els jocs que durant molts anys les generacions que hem passat per allà hem fet! (això no canvia).

És un goig de volta en quan, després de tanta teoria, passar-se per l’escola i veure com s’aplica tot allò estudies i com fer altre tipus d’escola és possible!

(Ei, la foto de capçalera del bloc són dibuixos d’ells, pos no són artistes!)