La ‘flor’ de Gàtova

Marisa, la mestra de matemàtiques, ens va proposar un problema en el qual havíem de calcular quina era la superfície d’un camp d’una partida de Gàtova (camp de Túria, País Valencià). Ves que era un problema real, el llaurador havia de pagar  a la Junta de Regants una quantitat o altra segons quina era la superfície del terreny. Fins ací tot bé, matemàtiques, clar i ras. Però ves per on que en aquest poble del Camp de Túria (el qual abans pertanyia a l’Alt Palància) tenen una mesura molt particular i tradicional que es diu ‘Flor’. Teníem un problema de veres, calia buscar a què equivalia aqueixa mesura, l’anomenada Flor de Gàtova.

Si cerquem a internet no trobem res ja que aquesta mesura és molt particular d’aquest petit indret del País així que cal preguntar als savis de la zona.

A través del mestre Albert Dasí, el mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938), pare del freinetisme al País Valencià , explica que la ‘Flor’ és una mesura de superfície tradicional la qual encara se segueix utilitzant. Veiem que una fanecada  a la Vall (832 m/2) te 200 “flor” que també li poden dir “braça”, una flor es equivalent a uns 4’16 m/2.  Al poble de Gàtova encara utilitzen aquesta mesura per a la venda de parcel·les de l’Horta del ‘Común’, la qual tindrà ara unes 20.000 ‘flors’.

És interessant veure com en molts pobles els nostres avis continuen utilitzant mesures tradicionals que tot i no estar als llibres de text, ens ensenyen història del nostre poble i de la nostra cultura. Ara ja sabem un poc més de ‘flors’. Per molts anys!

Albert Pla a València

IMG_5180

Encara estic impressionat, l’espectacle del cantautor Albert Pla a La Rambleta de València, ahir divendres, em deixà de pasta de moniato.

Vam arribar pels volts de dos quarts d’onze i pareixia que anava a ser un concert molt íntim, era a la part de baix de La Rambleta, on hi ha un petit escenari, dues barres i unes quantes cadires. La primera fila era mig buida, pot ser, que la gent li tenia una mica de respecte a aquell cantautor transgressor. Nosaltres ens vam seure davant, i a poc a poc la sala es començà a omplir. Vora les onze començà l’espectacle i va eixir un Albert Pla que se’lveia tímid, feu una petita salutació mig en català mig en espanyol, i començà a cantar: estan cayendo bombas en Madrid. 

 

A la segona o tercera cançó va eixir el seu amic i company, Diego Cortés, que ens va deixar més que al·lucinats del seu domini de la guitarra acústica; aquella guitarra tenia vida pròpia sota les mans de Cortés.

I com anaven caient les bombes a Madrid, anaren caient les cançons, una darrere de l’altra acompanyades, entre cançó i cançó, de l’explicació i monòleg d’un Albert Pla que ja havia perdut tota timidesa. Fins i tot es passejà pel públic amb la guitarra i un estrany barret amb llum. Ens explicà com de dur és que el cor abandone el teu cos, els passos per a convocar una manifestació o el procés de fabricació d’una bomba.
La cirereta final fou la mítica el lado más bestia de la vida, la qual començà en mig de les escales de l’auditori i acabà a l’escenari i la mítica també veintegenarios.
En definitiva, feia temps que no veia un espectacle tan bo damunt un escenari; la veu d’Albert Pla cantant les seues lletres àcides, acompanyat de la guitarra de Diego Cortés fan una combinació que, si teniu oportunitat de veure-ho, paga la pena.

Benimaclet

10994595_10205937104737686_8884946056119844231_n

 

 

 

 

 

 

‘Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia’

Vicent Andrés Estellés

A València hi ha un racó especial, on la vida allà et recorda a la vida del poble, d’aquells pobles de l’horta o altres comarques valencianes. Sí, parlem de Benimaclet,  on l’horta i alguns veïns amb molt de coratge resisteixen a la invasió de la ciutat de València i aquella alcaldessa analfabeta de la llengua dels valencians. Perquè, tot i ser un barri des de l’any 1970, Benimaclet és i té l’essència de poble, d’aquella olor a llenya a les nits d’hivern, carrers tranquils i aquelles cases d’una o dues plantes amb els balcons i finestrals amb reixes i taulells.

I com els pobles, també té camp, i horta, que els veïns i veïnes ja s’han afanyat a protegir i donar-li el valor que mereix.  Sónuns horts autogestionats i ecològics on podem trobar cols, enciams, ràvens, alls, creïlles i tota una llista de productes de la terra valencians, que tenen tot aquell sabor esplèndid i natural, que no estem acostumats a menjar als supermercats.

Però aquest poble integrat en la ciutat, té més riqueses i tresors; actualment, Benimaclet és un dels focus més vius del valencianisme a la ciutat de València, potser per la influència dels joves estudiants de la Universitat que estan molt arrelats i involucrats amb el barri. Però també és un focus de cultura,i trobem llocs com el CSB Terra, un lloc on intercanviar idees i intentar canviar el món, on també s’organitzen festes populars i recitals de poesia, per tal d’emmirallar-nos dels nostres poetes i baixar les seues poesies als carrers i les places.

Si peguem cap al carrer Arquitecte Arnau, podem trobar el Kaf Café, un lloc acollidor per fer-se una cervesa però que també convida a llegir o fer tertúlies. Allà trobem a Sebas, l’amo del local, que és d’Uruguai però té un profund respecte pel valencià i una sensibilitat per la cultura que es veu reflectida per tot allò que es fa al Kaf Café; recitals, teatre, monòlegs, música…

I ves que passejant pel poble de Benimaclet arribes a la plaça de l’església, presidida per la gran font i el bar ‘El glop’, un dels locals més antics del barri on pots passar-te a les tantes de la nit i fer-te unes quantes cassalles al ritme de la millor música rock.

La plaça de l’església també és un punt d’encontre, entre els veïns i veïnes, sobretot en festes, quan algunes orquestres dirigeixen els balls i la festa, i llavors ens torna a donar la sensació de que estem ben lluny de la gran ciutat.

Benimaclet és un poble amb encant quan hi ha molt d’ambient i festa però també quan està tranquil, i passejant et perds, en mig de la nit, pels seus carrers i places plens de sentiments i d’història i sempre et trobes algun veí major del poble que diu: -Ie, me’n vaig a València a comprar!

 

 

Volem el pa sencer.

IMG_4488Hui la casa Fuster de Sueca s’ha tornat a omplir de gom a gom per retre homenatge al gran Ovidi, Ovidi Montllor. Els parlaments d’Isabel Clara Simó, d’Antoni Furió… La música de Pep Gimeno Botifarra, de Miquel Gironés, de Cesk Freixas, de Miquel Gil i molts altres grups i gent de la cultura d’arreu dels Països Catalans, ens recordaven qui era aquell artista d’Alcoi i com va sacrificar la vida personal per la vida col·lectiva i pel seu estimat país.

Prompte els catalans volaran lliures, es deslligaran d’un país opressor i parafeixista, un país que li fa mal la democràcia i les urnes. Nosaltres, els valencians, arribarà el dia que ens deslliguem també. Serà un procés llarg i lent però hem de seguir el camí i no defallir. I ves que ens farien molta falta ara l’Ovidi i Fuster, i tants altres intel·lectuals que ho han donat tot per aquesta petita terra, però si el fem homenatges com el d’avui, sempre hi seran vius! Aquest migdia al claustre de Ca Fuster sonaven crits d’independència i llibertat, que ja no ens alimenten les molles, ara volem el pa sencer. Per molts anys!

 

Els exploradors!

10258391_10203869358525323_390126429049499334_o

Avui m’he passat per l’escola, per l’escolagavina (com deia Estellés, ‘després de certes coses s’ha de tornar a casa!’).  Però avui he anat especialment a vore als xiquets i xiquetes que vaig tindre abans de l’estiu durant les pràctiques i que tant m’han ensenyat (ara ja són molt majors, ja van a la classe de 4 anys!). S’han posat molt contents de veure’m i tenien moltíssimes coses que contar-me; que ja no són la classe del ‘Circ de les rialles’ ara són exploradors (sí, com la Dora), i tenen el mapa del món penjat a la paret (tot i que Francesc apuntava que ell té una bola del món a casa completa). Al mapa tenen marcat molts animals que  hi ha a Àfrica i també on està situada l’Escola Gavina. Molts també em contaven orgullosos que ja tenen 4 anys i són molt ‘majorots’! Ep, també he tingut la sort de conéixer a la nova amiga de la classe, la marieta Pepeta que els ensenya moltes  coses i els duu regals! Però no sols preguntava jo, ells també m’han preguntat; estàs content? estàs trist? On vius? on està la teua escola?.. i moltes més preguntes!

Després he anat amb ells al poliesportiu -és tradició a l’escola, en infantil, eixir una vesprada al parc del poliesportiu de Picanya- allà berenen l’entrepà i fan psicomotricitat de veritat; juguen, experimenten amb la terra, els pals, les fulles.. i van repetint els jocs que durant molts anys les generacions que hem passat per allà hem fet! (això no canvia).

És un goig de volta en quan, després de tanta teoria, passar-se per l’escola i veure com s’aplica tot allò estudies i com fer altre tipus d’escola és possible!

(Ei, la foto de capçalera del bloc són dibuixos d’ells, pos no són artistes!)

Un en barca

Al teatre estem representant l’obra ‘Tres en barca’. És una adaptació lliure de ‘Three men ib a boat’ de Jerome J. JEROME. Una adaptació valenciana, per suposat, on els tres protagonistes fem la volta en barca a l’Albufera. Visitem el Port de Catarroja, on Ramonet (sí, el de la cançó) ens deixa l’albuferenc, passem pel Saler, el Palmar, el Perellonet, Sollana i Albal… tot amb escenaris reals i documentats de forma rigorosa.

Escriure en un bloc, o escriure en general, és una viatge més solitari. Així doncs, he anomenat el bloc ‘Un en barca’. Arribaré a Ítaca?

www.circoramateatre.com

Lluerna Teatre, la màgia de les titelles.

josepbeltranLa companyia Lluerna Teatre i especialment, l’ànima de la companyia, Josep Beltrán, ens va presentar el seu espectacle ‘Titelles i Marionetes’ en el qual ens parla d’aquest art mil·lenari que tant desconeixem i que, no obstant això, conviu des de fa molts anys a la nostra societat. És un espectacle dinàmic i àgil en el qual ens explica els diversos tipus de titelles i marionetes que existeixen i com funcionen.

Veure a Josep Beltrán com a públic o treballar amb ell sempre és un plaer. Josep transmet una professionalitat i una passió per allò que fa que et deixa bocabadat. L’espectacle ‘Titelles i Marionetes’ no va ser una excepció i va captivar el públic que es trobava a la sala.

Només començar, Josep, ens explica d’on ve la paraula titella i quin és el seu significat. Després, comencen els números; el primer de teatre d’objectes, més tard el número de  ‘l’escultor’, el qual es realitza amb dos guants blancs i un tros de suro. Després coneixem el titella de guant, el guinyol i molts personatges més que ens acompanyen en una història fascinant; coneixem també a Martí, un titella de les veteranes de Lluerna, que té vergonya i li acaba regalant una rosa a una companya del públic. I també a la bruixa Marieta que al principi no vol sortir i després ens sorprèn volant per sobre de tots nosaltres.

‘Titelles i Marionetes’ es fa molt amena i divertida, és una obra familiar i molt recomanable. Aquests espectacles i aquestes companyies han de ser recolzades, per militància. Fan una tasca imprescindible, en el cas de Lluerna Teatre amb la dificultat afegida de fer teatre en valencià, amb tots els impediments que comporta tenir una administració en contra i sense mitjans de comunicació que facen promoció de la cultura del propi país. És sens dubte admirable i esperem que les lluernes teatreres ens il·luminen per molts anys!

Pàgina de Lluerna Teatre: www.teatrelluerna.com

[ressenya traduïda per a llenguaespanyola per a mestres]

El pernil i la processó

“Va passar que tots els que desfilaven en la processó protestaven, amb murmuris, per la irreverència i de seguida, de boca en boca, va arribar a la cua de la processó on, sota pal·li, el capellà duia el santíssim crist seguit de les autoritats polítiques del poble. La dona de Tono, que observava la processó des de la vorera, va anar a avisar-lo per tal que li evitara un disgust al seu amic Tomàs, però Tono, en arribar a casa, es va entaular amb l’oncle. Tots dos menjaven i parlaven de cul a la processó, pràcticament a tocar de la renglera de catòlics que desfilaven per la vorera de la casa…”

M’ha agradat aquest fragment del llibre de Ferran Torrent ‘Gràcies per la propina’ (recomanable lectura d’estiu). Els protagonistes li havien furtat un pernil al retor del poble i se’l fotien amb la porta oberta mentre passaven els beatos de la processó per la vorera del carrer.

L’altre dia mentre érem a la fresca al poble (quin goig, la fresca al poble) ens va sorprendre la processó, ens va sorprendre perquè anaven callats i amb murmuris -com diu el Torrent- sense banda de música ni res, i per art de màgia ens vam traslladar als anys trenta, quaranta o cinquanta, de l’olor a rànci i antic que feia tot allò. Enguany hi ha novetats, la comissió de festes del poble s’ha negat (per diversos motius) a dur els sants i les imatges, i els duen les ànimes exemplars del poble, sovint de la dreta més reaccionària que existeix. Ah! L’espanya eterna, aquella que ens condemna a avançar i rebutja i mira malament tota classe de progrés.

Mentre uns preguen a Déu, altres ens fem una cervesa i mirarem si podem menjar-nos també el pernil, i després la penitència.

 

Què ens passa valencians?

Alina Moser és alemanya i només parla l’alemany i el català. L’Alina ja va fer un documental per mitjà de la pàgina de micromecenatge Verkami anomenat ‘Són bojos aquests catalans?’ en el qual va recorrer diferents indrets de la geografia catalana per tal de vore si és possible viure solament en CATALÀ. 

Doncs bé, ara esta xica valenta, ha vingut al País Valencià amb el mateix objectiu; es pot viure solament en valencià?. 
I ves que jo m’ho pregunte cada dia això, podem viure en valencià? O els que intentem viure en la nostra llengua vivim en un núvol i per tant la realitat és ben distinta? 
Com a membre i actor de la companyia Circorama Teatre m’ho pregunte molt sovint això, i veig com hem de fer uns sobre esforços brutals per tal de poder actuar en valencià. O com se’ns tanquen tantes i tantes portes pel fet de fer teatre en la llengua dels valencians.  

Potser hauríem de mirar les coses amb perspectiva (el meu amic Xavi sempre fa referència a això de mirar les coses amb perspectiva) i veure quin és l’error, què estem fent malament, els valencians. Per què tanta renúncia? Per què cada dia els joves la seua llengua d’ús és l’espanol? Per què en el món del teatre hi ha aquesta renúncia generalitzada, que menys unes poques companyies valentes i compromeses, s’estan fent monòlegs i peces teatrals cada dia en espanol?  
Llavors la reflexió fora que tot i tindre una administració canalla, antivalenciana i que ataca la llengua, els ciutadans també tenim alguna cosa de culpa no?  

Avui l’Alina Moser ha estat al Port de Catarroja (Xa, quin paratge i quin all i pebre pots tastar allà!) parlant amb Xavi Sarrià, d’Obrint Pas, i Miquel Gil. 
Estaré ben atent de les novetats i segur que el resultat de tot plegat és ben interessant. Potser ens fa reflexionar a alguns valencians, ai! 

Iniventari Estellés, de Burjassot al món.

“No és ni millor ni pitjor aquest país;
molt senzillament és el nostre,
el teu, el meu.
No el defensem encara;
tractem només, tu, jo i aquell,
d’afirmar-lo,
de dir-lo”.
 

Divendres van fer al Teatre Micalet un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. No era a l’únic lloc, a la mateixa hora a Picanya feien ‘Sis veus per al poeta’. Un país que canta i recorda Estellés, un dels millors poetes del segle.
Amalia Garrigós anava recitant poema rere poema acompanyada del piano de Jaume Cantarero, la flauta travessera de Pilar Balasalobre i el clarinet de Soraya García. Tot plegat fou un especacle d’un gran sentiment i tendresa. 
En un hora vam viatjar a al poble, més concretament a Burjassot, el poble del poeta, amb aquells sons electroacústics que imitàven el sons de les campanes i aquells sons de vida quotidiana dels pobles.

En definitiva un espectacle acurat i amb compte de tot detall que el públic vam saber gaudir. Perquè malgrat la vulgaritat pepera, a València és possible fer cultura. Per molts anys.

‘Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.’