A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Elogi de la CORBATA

General

Us heu fixat que cada cop hi ha més empresaris joves que no porten corbata, ni tampoc presentadors de televisió? Deuen ser alguns dels signes dels temps. Potser ara, doncs, sigui l’hora d’elogiar un complement del vestir que és signe d’elegància i, òbviament, de seducció.

La vida no m’ha portat a ser allò que en diuen "un home important" o poc o molt instal·lat. Què hi farem… Però això, entre d’altres, té l’avantatge de no tenir l’obligació d’haver de dur corbata.

De manera que, a mi que m’agraden les corbates, quan en porto és perquè em ve de gust. A l’estiu, per exemple, no n’uso gairebé mai, m’ofegaria. I la resta de l’any va a dies, robes i combinacions de colors. En tot cas, les corbates que més m’agraden no han de ser vulgars sinó més aviat llampants, sense que siguin horteres. Cal que qui les hagi fet hi hagi posat una mica d’imaginació i un mínim de disseny.

Avui, per exemple, sí que en llueixo una. Me la van portar els meus pares de Lanzarote, un bocí canari de l’Atlàntic que conec i m’estimo. S’inspira en el vulcanisme i en César Manrique, l’artista que tantes coses positives va fer per aquella terra.

Els homes no disposem dels recursos que tenen les dones a l’hora de seduir amb la roba, però no per això hem de renunciar-hi. I la corbata resulta, en aquest sentit, un complement bàsic. Fins i tot recordo haver llegit en algun lloc que podria ser la representació o metàfora d’allò que us agrada tant, noies, però no sé si és del tot cert…

En tot cas, sembla que cada cop hi ha més empresaris joves que no usen corbata, ni tampoc presentadors de televisió, ni gent jove de costums diversos. Josep Bargalló, que va implantar institucionalment aquesta tendència a casa nostra -amb permís de l’enyorat Guti-, deu estar content. Potser ara, doncs, sigui el moment oportú de fer un elogi de la corbata. Em ve encara més de gust, precisament, perquè no tinc l’obligació de portar-ne. I que cadascú, tot observant unes mínimes normes higièniques, vesteixi com vulgui…

    

La bèstia no era el FAUNE

General

El laberinto del fauno em sembla un film extraordinari. Amb Oscar català o sense, la barreja d’elements realistes i fantàstics en fa una producció a voltes no gens plaent però d’una rara bellesa, en la qual no hi sobra ni hi falta res.

Amb la meva dona anem poc al cinema, i quan ho fem procurem triar bé. Amb El laberinto del fauno, vista en la tranquil·litat de dimecres passat a l’Aribau, ho vam encertar plenament.

La sàvia combinació al film dels elements màgics amb els realistes marca definitivament la diferència. Sobretot, perquè la realitat -la repressió del maquis per part de l’exèrcit franquista als anys 40- se’ns presenta tal com era, o sigui, duríssima, i ho fa sense  concessions. Només pot endolcir-la una mica la màgia que, precisament a Astúries -heu trepitjat, per exemple, un bosc com el de la reserva protegida de Muniellos?-, te la creus perquè es desprèn naturalment del paisatge.

Superbes les interpretacions: la de la nena, Ivana Baquero -a aquest pas, què no farà quan sigui gran?-, la del capità -el nostre Sergi López-, la de la minyona -Maribel Verdú-, la del metge -Álex Angulo, que em va plaure recordar d’una sèrie televisiva tan interessant i reeixida com va ser Periodistas. La de la mare -Ariadna Gil- potser una mica més discreta, com ho és el personatge. I genials, no cal dir, els efectes especials a càrrec dels catalans David Martí i Montse Ribé, justíssims Oscars 2007. De la mateixa manera que se’n mereixeria algun el director, el mexicà Guillermo del Toro. 

La bèstia, ben segur, no era el faune de la cinta, sinó el capità d’un exèrcit que se sentia vencedor i que després de la Guerra Civil -malgrat que uns pocs dels seus membres no fossin exactament feixistes- tenia, en conjunt, un tarannà i una actuació de caràcter totalitari fins al moll de l’os. Les seqüeles de tot plegat les veiem encara avui, com és ben evident. 

I ho sento en l’ànima, però, veí de produccions reeixides del cinema espanyol –Alatriste, per exemple, no em va agradar tant, però està molt ben feta-, el nostre continua estant per sota de les expectatives. La darrera producció que n’he vist, la tan comentada Salvador, no es pot negar que també val la pena però té, com a mínim, dues pegues importants. L’una, de fons: l’excessiva indefinició del personatge i el seu grup des del punt de vista ideològic. L’altra, de detall: imperdonable -com ja s’ha assenyalat reiteradament- que no sonés al film la melodia d’A Margalida, l’emblemàtic tema de Joan Isaac dedicat a la nòvia de Puig Antich.

Al cantautor, potser ho recordareu, aquesta omissió li va saber greu, i a mi tampoc no em va agradar gaire saber que un altre artista que admiro igualment, Lluís Llach, fos en part culpable de l’oblit com a autor de la banda sonora de la pel·lícula.

Encara podeu anar a veure El laberinto del fauno. Si pot ser, malgrat el títol, no ho feu amb nens, parany en el que em consta que alguna gent ha caigut. Us adonareu -els que ja ho sabíeu i els que heu d’acabar-ho de descobrir- que a l’altre laberint ens hi van tenir donant voltes esfereïdores el capità, i el seu General, durant quatre dècades. Encara no n’hem sortit del tot.

Alliberem-nos perquè sigueu lliures

General

Avui, Dia Internacional de les Dones 2007, som sobretot els homes els qui hem de reflexionar una mica seriosament. I és que jo, per exemple, no vull tenir cap mena de complicitat amb masclistes, maltractadors, violadors, assassins… però no puc evitar del tot que, col·lectivament, m’hi confonguin. La situació de conjunt és molt injusta per a vosaltres, amigues, i seria bo -si realment la volem superar- que esdevingués cada cop més incòmoda per a tothom. 

Diguem-ho ben clar: la Humanitat, amb segles i mil·lennis d’experiència, no tan sols no progressa adequadament sinó que necessita millorar, i molt. I un col·lectiu amplíssim que ho precisa som els homes. Uns més que d’altres, és clar… 

Avui, Dia Internacional de les Dones 2007, em reafirmo amb idees meves que tinc molt arrelades, en el sentit de rebutjar tota mena de complicitat amb masclistes, maltractadors, violadors i, no cal dir, assassins per raó de gènere. Estic fart de llegir, escoltar o veure determinades notícies. Em fan habitualment fàstic l’actitud i les animalades -moltes bèsties deuen ser més tendres- de determinats "companys sentimentals" que ni són companys de ningú ni saben què fer amb els sentiments.

No voldria haver de llegir mai una simple nota de redacció tan clara i lamentablement reveladora com aquesta d’avui: "Una de cada cinc dones del món ha patit una violació o un intent de violació, segons va denunciar ahir Amnistia Internacional [quin orgull, ser-ne soci de tants anys!]. En la majoria dels casos, l’autor de l’agressió sexual és un familiar o un conegut, però també destaquen les agressions de forces de seguretat de l’Estat, militars o policies". El diari és l’Avui, però per al cas és igual.

I ja no parlem de les discriminacions laborals, en forma de sou per igual feina o de promoció dins l’empresa. Ni pensem en les diverses formes d’assetjament. Ni ens referim a la situació, encara més subordinada que al món occidental, de la dona ens molts països. Ni parlem del paper més aviat nefast que tenen les religions en qüestions de gènere i, per descomptat, la catòlica.

De manera que perquè vosaltres esdevingueu, per fi, realment lliures -i no desvaloro gens el que s’ha anat, i han anat, aconseguint-, cal que nosaltres, els homes, també ens alliberem tant com sigui possible. Que el masclisme esdevingui una actitud a erradicar, i ja sé que ara faig, segons com, un brindis al sol. Que s’aixequi, per exemple, l’autèntic estat de setge que suposa que les dones hagin de vigilar d’anar soles pel carrer, o per llocs solitaris, segons a quines hores -i això, no és també terrorisme? I no ho allarguem massa…

Hem de ser capaços d’evolucionar i així podrem continuar dedicant-nos, l’un i l’altre gènere, al joc de la seducció, molt més plaent encara si es fa en condicions d’igualtat real. Com és tan plaent -no cal dir- el sexe quan la lliure atracció és el que l’impulsa, i que no cal unir sempre, necessàriament, al fet d’estimar.

En definitiva…

… que visquin les dones: la seva sensibilitat, el seu talent, la seva bellesa, la seva tendresa, la seva independència, la seva personalitat, el seu orgull i, no cal dir, els seus drets.

I que els homes ens impliquem plenament, molt més que no pas fins ara, en aquest afany.

Baix cost, baix nivell

General

"Estem assistint a la fi de la classe mitjana i al naixement d’una nova classe de masses caracteritzada pel consum de baix cost". Així comença -tradueixo de l’espanyol- el seu interessant i revelador article Salvador Cardús a La Vanguardia d’avui.

Tinc una certa devoció pels articles de Salvador Cardús bàsicament per tres raons: 1) Ens coneixem -tot i que no ens veiem sovint- des de fa un munt de temps. 2) És de la meva ciutat, Terrassa, i ha esdevingut una de les millors aportacions que els egarencs hem fet a la sociologia, el periodisme, l’educació i la cultura en un sentit ampli durant les darreres dècades. 3) Té una reconeguda capacitat d’anàlisi i, el dia que l’article li surt de primera -a part dels llibres, les intervencions radiofòniques, etc.-, ja n’hi ha per sucar-hi pa!

Aquest és el cas d’avui amb Universidad, también "low cost", un dels articles més interessants que he llegit darrerament i prou reveladors de l’esperit de l’època. Com diu Cardús, som en temps de baix cost, i no solament per les tarifes aèries…

La seva anàlisi es recolza en un assaig que aconsella, El fin de la clase media, dels italians Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi, publicat l’any passat per Ediciones Lengua de Trapo. En síntesi, alguns dels trets dels nous temps serien els següents:

– Un món on les ideologies comptaran cada cop menys.

– Decidit a procurar-se béns i serveis al millor preu possible.

– Increment de l’abstenció electoral i de la manca de participació en els afers col·lectius.

– És preferible la quantitat de serveis que no pas la seva qualitat.

– La premsa de pagament, per la seva informació i anàlisi excessius, perdrà un cert sentit.

– La informació tindrà un farciment cada cop més anecdòtic.

Després, el Salvador, professor i bon coneixedor del món universitari, s’estén una mica en la concreció del sistema low cost també en aquest àmbit. Aquí m’hi perdo una mica. Vaig distanciar-me ja fa anys de l’ambient acadèmic i no sóc gens expert en aquestes qüestions. Però no puc trigar massa a interessar-m’hi, poc o molt: les meves dues filles esdevindran, si tot va bé, universitàries d’aquí a relativament poc temps.

El final de l’article és dur, perquè la realitat d’avui -i la que sembla que s’instal·la- esdevé més dura del que a voltes volem creure’ns. Segons Gaggi i Narduzzi, la classe mitjana -un dels motors de la societat en el darrer mig segle- es dissoldrà per a donar pas a:

1) Una burgesia del coneixement, formada per tecnòcrates molt ben pagats.

2) La nova classe de masses, consumidora poc exigent, sense referents culturals ni socials, apàtica en l’aspecte polític, buida en l’aspecte ideològic, menys familiar des d’un punt de vista ortodox, poc influïda pel sistema educatiu…

Cada cop hi ha més gent -sobretot, a les grans concentracions urbanes- que pertany de ple al nou i gran col·lectiu. Siguin immigrants a algun lloc o del propi país. A aquestes persones els preocupa relativament poc la cohesió social, passen progressivament dels polítics i de les institucions i prefiguren un segle XXI de progressos democràtics i humanistes, si més no, boirosos.

Em temo que la nova classe no llegirà amb facilitat l’article de Cardús. I no és perquè el diari del grup Godó valgui tant o no es pugui trobar a molts bars o a qualsevol biblioteca. Per si de cas -i per si podeu pensar una mica més sobre el baix nivell que implica el baix cost progressivament instal·lat a l’ambient-, us n’he fet cinc cèntims.

Tot i que ja sé que vosaltres no sou, suposo,  low cost… encara que pugueu agafar -com ho he fet jo mateix- algun vol barat de tant en tant.

   

Notícies -relativament bones- de l’ALBA

General

Ahir va fer un any que l’Alba -la nena de Montcada i Reixac el salvatge maltractament de la qual va colpir la societat catalana- va ser finalment rescatada de l’infern. Ara, de mica en mica, va evolucionant d’una manera favorable, tot i que és ben difícil que les seqüeles diguin adéu del tot.

Me’n vaig assabentar llegint l’exemplar de La Vanguardia que ens havien repartit a l’entrada del saló Barcelona Degusta -per a llepar-s’hi els dits. La republicana Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, explicava en una entrevista que havia visitat l’Alba en ocasió d’aquest primer i tan lamentable aniversari. Ho va fer al centre de menors de la Generalitat on la petita resideix als seus sis anys.

Entre tastet i tastet, em vaig emocionar d’una manera especial. I em va fer una mica més feliç saber que l’evolució de l’Alba és positiva, i que la comunicació amb el seu entorn va millorant. Segons la consellera, el feble sistema immunològic que la condiciona no li permet anar normalment a l’escola, però es confia que pugui fer-ho més endavant.

Quan, ara fa un any, l’Alba va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron en una situació extrema -en part, com recordareu, a causa de la coordinació deficient dels nostres serveis socials i jurídics-, vaig sentir tota la ràbia i  la impotència que et deixen tocat en un cas així, i que sembla que també va sentir tanta gent. I em vaig qüestionar, novament, sobre si sóc, o no, políticament correcte en la meva opinió sobre la pena de mort.

I, què voleu que us digui, en una circumstància com la de l’Alba deixes de tenir-ho massa clar. Perquè, al cap i a la fi, quan val exactament, la vida del monstre maltractador -company sentimental d’una mare còmplice? Molt poc, millor dit, no res.

I, com que no val res -o encara menys- el món tampoc no hi perdria res sense el seu alè. És clar que potser la mort, per a algú com ell, seria una pena encara massa suau. Potser fóra més just recloure’l fins a la fi dels seus fastigosos dies, condemnat a treballs per a la comunitat rigorosos, durs i constants.

En fi, no sóc jutge -si ho fos i m’ho permetés la llei també imposaria a la mare, per la seva passivitat culpable, una pena de presó força severa. Només em rebel·lo contra la inhumanitat, contra la tortura sistemàtica, contra el patiment imposat per sàdics, contra el plor extrem… 

El cas de l’Alba no és fàcil. Hi ha un pare biològic que ja abans no vivia amb ella i que la visita de tant en tant. No sé, doncs, perquè no conec aquesta problemàtica en detall, si l’adopció per part de tercers és plausible. Però -amb la bona notícia de l’evolució positiva- crec que seria el millor que a la nena, ara com ara, li podria passar.

  

De tu a tu, ALFRED BOSCH

General

Al començament, Alfred, creia que podria saltar-me la teva semblança diària a l’Avui, però no vas trigar a fer-se’m indispensable. Ara només desitjo que qui no gaudeix d’aquest diari -però porta inoculat el verí del gust per la lectura- pugui trobar els teus "De tu a tu" en un volum.

Sàpigues i escoltis que "De tu a tu", progressivament, s’ha convertit en una de les seccions que més segueixo de l’Avui (www.avui.cat). No sabria ja prescindir, Alfred Bosch, d’aquest teu familiar diàleg amb els personatges que tots coneixem. Tu saps tractar-los amb tanta habilitat com delicadesa, tot i que a voltes se t’escapa una certa mala llet de la qual no vols abusar, ja que el bon rotllo -servit amb vivacitat- sembla la teva marca de fàbrica. 

T’ho confesso: ara com ara, no he llegit cap de les teves obres, situades a mig camí entre la ficció, la història i la passió per Àfrica. No ho he fet, en primer lloc, perquè avui hi ha molta teca per llegir. I, també, perquè la meva addicció impenitent per la premsa escrita i creixent per Internet fa que els llibres, en els darrers temps, em costin massa de cruspir -sospito que no sóc l’únic.

Però potser hauré de ser més viu i procurar-me, per exemple, la teva novel·la sobre la història d’un comerciant de cafè a l’Europa del segle XVII (Les set aromes del món, Planeta, 2004). Tan addicte al bon cafè com sóc, pot ser una bona compensació a la necessitat que ara tinc, com a hipertens, de prendre’m massa descafeïnats -i sort que queda el te!

En fi, Alfred, que m’he acostumat a la teva companyia entre parada i parada de metro. Intento imitar-te amb un cert ofici, ja ho veus, com ara mateix o en les semblances "de tu a tu" que he fet al bloc amb dues senyores d’idees i actituds ben diferents, la Ségolène Royal i la Montserrat Nebrera.

Aquest respirar la pell del personatge però sense que se t’enganxi la ronya, si s’escau, és el que fóra bo que es convertís en volum. Al complet, o en una selecció adient. Potser ja hi has pensat, però, en tot cas, em sembla una bona idea. I segur que els teus editors deuen veure-ho igual que jo.

Que segueixis coent els teus èxits "a la brasa i al caliu", de tu a tu, Alfred Bosch!

CINTA MASSIP, des de l’ull del rinoceront

General

La tortosina Cinta Massip, després d’anys de dedicar-se, d’una manera o altra, al fet poètic, ens ha lliurat Amurada, el seu primer llibre de poesia. Després de llegir-lo, cal desitjar clarament que en vinguin més. 

La relació amb el llenguatge, la memòria i el desig conforma un volum que, segons ens diu en el pròleg Feliu Formosa, "no és un punt de partida fet amb els possibles dubtes de qui s’inicia, sinó un punt d’arribada fet des de la maduresa d’una persona que ha conviscut durant molt de temps amb la poesia i que sap què hi vol aportar i com ho ha de fer".

Traductora de Cabral de Melo i altres poetes brasilers, protagonista de més d’una dotzena de recitals poètics, col·laboradora del KRTU que comanda el traficant d’idees Vicenç Altaió, estudiosa i compromesa integralment amb la cultura, ja era hora que Cinta Massip (Tortosa, 1961) ens truqués a la porta amb la seva veu pròpia.

I ho fa, sorprenentment, des de l’ull del rinoceront, seduïda per una citació africana del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès. Del rinoceront que es protegeix, amb la seva gruixuda pell, de la realitat que el circumda però que, alhora, "…té tan sols al descobert/ els ulls, inabastables". Al descobert per tal d’iniciar el camí cap a "l’altre", que mai no és fàcil: "Com podria accedir-te/ si el desig/ tentineja maldestre?".

Aquests i molts altres versos m’han atret d’Amurada:

"M’ancoro en els teus ulls/ i m’arrelo, només veu,/en el cercle precís/ de la teva mirada."

O bé:

"Fets de llum i aire,/ tots dos sense matèria,/ sense lloc en el mapa,/ invisibles, sensibles,/ voldríem ser la casa,/ tornar-nos porta,/ obrir finestres altes,/ defensarnos alhora:/ llaurar terra murada."

O, evocant el mallorquí i tan extraordinari torrent de Pareis:

"Sentir respirar la pedra,/ escalar l’ànima de la pedra,/ acaronar el desig de la pedra,/ beure el nèctar de la pedra,/ confondre el cos,/ tornar-se pedra."

I també:

"Inscric en la pedra/ muda del torrent/ tots els noms teus/ per trobar-t’hi de nou/ cada volta que torni."

O, en fi:

"Si em torno pedra,/ esdevens llàgrima,/ si m’he fet núvol/ de foc et fas de sobte,/ si et tornes llum,/ jo corro a fer-me d’aire,/ i no només d’ulls nodrim/ les abraçades."

En definitiva, mireu de trobar aquest llibre, acuradament produït per l’editor mallorquí Lleonard Muntaner (Palma, 2006). Assaboriu amb calma els seus suggestius, a voltes misteriosos i gairebé sempre breus i precisos poemes. Mireu també, amb ulls reposats, els dibuixos de l’avi de l’autora que il·lustren el volum, tal com ens explica a l’epíleg el seu pare, el poeta i arxiver de Tortosa Jesús Massip.

Entre altres devocions, la Cinta té les de Joan F. Mira i Toti Soler. Jo també, i estic segur que en compartim -i en compartiu- diverses.  

BARACK OBAMA: Per uns altres Estats Units?

General

L’únic senador negre dels USA intentarà convertir-se en el primer president no blanc del que és, ara com ara, el país més poderós del món. Si aquest demòcrata, des d’Illinois, ho aconseguís, seria símptoma que canvia alguna cosa, malgrat tot.

Barack Obama va confirmar recentment que competirà per la Casa Blanca pel Partit Demòcrata. Això vol dir que competirà, en primer lloc, amb Hillary Clinton, la tibada però no pas incompetent exprimera dama. Llàstima que des d’aquí no podem votar l’un o l’altra i, sobretot, no podem votar contra els que vulguin repetir el malson de Bush.

Com que acostumo a defensar causes perdudes -no és així necessàriament en el cas de Ségolène Royal a França-, crec que al món podria convenir-li que ara fos l’hora d’Obama. Polític carismàtic però amb poca experiència, interessant tant pel que fa a la política exterior -ferm opositor des de sempre a la guerra iraquiana- com agosarat en política interior, si aconseguís primer la nominació i després la cadira presidencial voldria dir que el gran país és capaç d’evolucionar, malgrat tot.

Potser això sigui, segons com, somniar truites. El cas és que, tot i que units pel paraigua comú d’un quasi obligat capitalisme, mai no he cregut que demòcrates i republicans fossin el mateix. L’ombra de Kennedy continua sent allargada, Bill Clinton va ser un bon president i Jimmy Carter, si més no, és un personatge fermament compromès amb els drets humans i la pau al món.

Sigui com sigui, els USA i la resta d’actors en l’ordre internacional haurien d’estar prou preparats perquè un dirigent de color i de vàlua contrastada arribés a president. És clar que, llegint El Temps d’aquesta setmana, m’assabento de la possibilitat que Al Gore pugui tornar a presentar-se. En aquest cas, si un ticket així fos possible, jo preferiria Gore de president i Obama de vicepresident. I és que també m’agradaria que des de dalt de tot s’apostés amb força, com fa Gore amb prou ressò, per un món sostenible…  

Sovint costa prou, no ser anti-nordamericà, però val la pena resistir-s’hi.

Els catalans encara no som andalusos

General

Catalunya i Andalusia juguen -encara- en dues divisions distintes. Ja voldria el bo de Blas Infante haver triomfat històricament, però l’Estat compost, si ho és una mica més, ho és gràcies a les nacions històricament no tan sotmeses a Castella. 

Ja s’ha votat, i amb una participació ben baixa, el nou Estatut d’Andalusia. Els partits catalans més democràtics creuen que aquest text fa evident l’estratègia del PP contra Catalunya, i és ben cert. 14 articles del nostre Estatut, amb idèntica redacció que el text andalús, han estat recorreguts pels populars davant el Tribunal Constitucional, i 28 amb redacció similar.

Contradiccions de la dreta espanyolista? Només aparentment, perquè aquesta dreta, ara com ara, té por, sobretot, del que es mou a Catalunya, al País Basc i qui sap si a Galícia, és a dir, a les nacions ibèriques històricament no tan sotmeses a Castella, Portugal a banda.

Ja voldria el bo de Blas Infante haver triomfat històricament, i jo que me n’alegraria. Tanmateix, si a algun lloc triomfa -esportivament o no- la Selecció Espanyola de Futbol és precisament a Sevilla. Andalusia no els fa cap por, i confio que Catalunya continuï produint-los, si més no, una certa inquietud. De moment juguem -encara- en dues divisions distintes. El futur? Tal com va tot, veurem…

1.000 VISITES, mil gràcies

General

1.000 visites ha tingut aquest aquest bloc després d’un mes i tres dies d’iniciar-lo. Estic encantat. I vull agrair-vos, i agrair a Vilaweb, aquesta tan interessant experiència intel·lectual i vital. 

Aquest matí, després d’un mes i tres dies de començar a escriure’s, aquest bloc A la brasa i al caliu ha arribat globalment a un miler de visites des de l’inici. Crec que em puc sentir satisfet i, fins i tot, encantat. Agraït que vosaltres -a moltes i molts dels quals, segurament, no conec- us interesseu per les incitacions que aquí recullo i les poques o moltes idees que intento transmetre.

Ho faig amb passió i fins i tot un punt d’emoció, i d’aquí el títol del bloc. Recullo impulsos que es couen a fora i alguns dels que se’m couen per dins. Procuro, sempre que puc, ser fidel a una citació de l’enyorat Jordi Sarsanedas que vaig incloure al meu ex-libris: "Ja sé que sóc indiscret, però m’agrada de barrejar-me amb el que és bonic". Sense defugir els aspectes no tan agradables…

Un altre escriptor, viu i valencià, Martí Domínguez, declarava recentment que ara "influeix més el País Valencià a Catalunya que al revés". I posava com a exemple que dues eines transversals i potents que són al Principat, Vilaweb i El Temps, les han creades valencians. Tinc l’honor de penjar aquest bloc a la xarxa a través de Vilaweb i de col·laborar ocasionalment a El Temps. I tinc l’orgull de provenir en part, i per partida doble -els meus avis mascles eren germans-, del País Valencià, concretament d’Alcoleja (comarca del Comtat), a la serra d’Aitana.

Bingo!, doncs. I repeteixo, mil gràcies per aquestes 1.000 visites. Quan n’hi hagi 5.000 -si el ritme no s’estronca, això pot ser d’aquí a uns pocs mesos- tornaré a donar-vos la tabarra d’aquesta manera més directa i, sobretot, complaguda pel vostre suport.

Petit decàleg sobre SUBIRACHS

General

El pròxim 11 de març, Josep Maria Subirachs farà vuitanta anys, amb més de mig segle d’ofici. Avançant-se a l’esdeveniment, Serra d’Or ja li dedicà un homenatge periodístic a finals del 2006. Ara, més modestament, vull oferir-li el meu en deu temps.

1. L’obra de Subirachs m’ha atret sempre. Fa molts anys que admiro la seva personalitat artística, feta amb el talent, forjada en la tenacitat i vinculada profundament al país. Admiro la solidesa -i mai tan ben dit, tractant-se d’un escultor- dels seus criteris, recolzada en la tradició i oberta a una modernitat molt representativa del segle XX.

2. M’agrada Subirachs a nivell formal i també en l’ordre conceptual i simbòlic. Em sedueix el seu afany reeixit de tractar els grans interrogants de l’aventura humana: la solitud, el pas del temps, l’erotisme, la mort…

3. Subirachs ens ha volgut oferir una producció filosòfica en imatges. Ha creat una obra de lectura doble, tant a nivell formal i figuratiu com metafòric. Per a ell, l’art, si és autèntic, sempre és metàfora.

4. En l’homenatge periodístic que la revista Serra d’Or li dedicà el passat mes de desembre -portada inclosa-, l’artista declarava a Zeneida Sardà: "El laberint simbolitza la Terra en la qual som presoners; la Lluna és la mort; la torre de Babel, l’intent de l’home per sobreviure, la seva lluita contra la mort, i, per tant, per a mi, el símbol de l’art. D’una manera més general, la verticalitat (la construcció humana) representa la vida i l’horitzontalitat (la forma orgànica) la mort".

5. Us recomano especialment -no crec que sigui difícil de trobar a les biblioteques- els textos d’aquesta aproximació subirachiana de la prestigiosa revista de l’Abadia montserratina. A més de l’entrevista esmentada, hi ha un article molt interessant d’Arnau Puig, un altre d’Artur Ramon sobre les obres escultòriques de l’artista fetes per al conjunt monumental de Montserrat i, finalment, Judit Subirachs Burgaya -doctora en història de l’art i filla de l’escultor- en ofereix una àmplia notícia del que serà l’Espai Subirachs, un centre cultural en construcció a Barcelona.

6. Em complau especialment aquest projecte, que crec que està molt ben pensat i que compta en el suport -tan decisiu en aquests casos- de la Fundació Caixa Penedès.

7. L’Espai Subirachs, que se situarà al carrer de la Princesa, ens permetrà aproximar-nos a la producció escultòrica d’aquest fill d’obrers del Poblenou, però també als seus dibuixos i a la dedicació pictòrica que darrerament ocupa molt JM Subirachs, a més de creacions amb altres suports. Així mateix, serà un centre que esdevindrà un punt de trobada, dinamització i difusió del que és l’escultura en un sentit ampli. En definitiva, un lloc de referència. 

8. Sempre que passo per la plaça de Catalunya i no tinc massa pressa, procuro admirar el monument dedicat a Francesc Macià (1991). L’escala invertida que el corona em sembla -i van passant els anys- el símbol més adequat per a la situació actual que viu el nostre país: la dificultat notòria d’avançar no tan sols per assolir la sobirania, sinó, fins i tot, per a consolidar un nivell relativament confortable d’autogovern.

9. Les escultures subirachianes incorporades a la façana de la Passió de la Sagrada Família les he admirat parcialment, però mai no m’han produït una gran impressió de conjunt. Per això estic més tranquil quan Subirachs mateix diu que al grandiós futur temple expiatori "no hi ha la part més creativa de la meva obra", que sovint sí que trobem, per exemple, en peces de petites dimensions, a més dels monuments públics. I estic d’acord amb Arnau Puig quan diu que a la producció de l’artista al temple iniciat per Gaudí "li falta l’emoció religiosa". De fet, l’agnosticisme de Subirachs no li deu permetre aproximar-se al fet religiós ni des de l’emoció ni des de la passió, sinó des de la raó. A mi em passa una mica el mateix, tot i que vull aclarir que sóc clarament partidari -i no només amb paraules- de la continuïtat de les obres del temple per tot el que aquest significa per a Barcelona i Catalunya i per a la nostra projecció al món.

i 10. Precisament, l’única vegada que recordo haver parlat una mica detingudament amb Josep Maria Subirachs va ser quan vaig visitar-lo, l’any olímpic del 1992, al seu petit habitatge situat sota la coberta dels picapedrers de la Sagrada Família, on va passar quinze anys de la seva vida. Em va semblar un home i un creador plenament convençut del que volia fer i del sentit individual i col·lectiu del seu art, a desgrat de les incomprensions que a voltes ha patit. La singularitat, la determinació, la fermesa, la solidesa de la pedra i el bronze, la dignitat… a mi m’impressionen sempre.

MONTSE, no paris

General

Quan tenim un Estatut-nadó amb seriosos problemes de creixement; quan al nostre Govern sembla que li costi una mica fer de govern; quan el país, en més d’un aspecte, està perplex, la Montserrat Nebrera no para de castigar-nos, fuet en mà.

Hauria de parlar-vos més aviat del doctor Joan Carretero i de la seva web/plataforma www.reagrupament.cat. Em cau més proper, però per a digerir-lo em falta encara -ens falta- perspectiva. També em cauen pròxims Esquerra i la seva direcció oficial, i sé que el seu repte col·lectiu -situat a mig camí entre l’independentisme, el progressisme i el sentit de la responsabilitat- ho és tot menys fàcil.

De manera que millor que parli de tu, Montserrat Nebrera, diputada independent del PP que et representes, sobretot, a tu mateixa. Tertuliana compulsiva, un dia dius que els Mossos són encara "intel·lectualment joves", que és una manera de dir que estan una mica verds. És clar que ara, amb el Saura, una mica més Verds potser sí, tot i que no paren de treballar i des d’aquí els expresso el meu carinyo i els desitjo tot l’èxit… en bé dels soferts, i a voltes aterrits, contribuents.

I els últims dies, Montse, has reconegut obertament que darrere la recusació que el PP ha presentat contra el magistrat Pérez Tremps hi ha intencionalitat política. Això és com la descoberta de la Mediterrània o la invenció de la sopa d’all, però el bo de Josep Piqué prefereix mirar cap a una altra banda, i el seu fidel Francesc Vendrell comença a tenir-los plens per les teves sortides de mare.

En canvi, a mi m’encantes, Montse. Amb aquest verb fàcil i enèrgic que tens. Amb la desimboltura que et dóna ser, a més de tertuliana, doctora en dret. Amb aquest aire tan liberal -també se’n diu el Jiménez Losantos, de liberal, i ja ho veus- per a vendre’ns millor des de Catalunya la teva ideologia espanyolista i de dreta més aviat carca. Amb aquesta ambició que ja no pararà, si et deixen, fins a situar-te com a diputada al Congrés, és a dir, al parlament de debò, que tu no en tens prou amb aquest Parlament de fireta d’una nació que diu que ho és però que sovint li costa demostrar-ho.

Quan tenim un Estatut-nadó amb seriosos problemes de creixement; quan al nostre Govern sembla que li costi una mica fer de govern, malgrat que Esquerra Republicana hagi començat ja a "marcar paquet", com diria Puigcercós; quan el PP, des de Madrid, ens és tan amic com sempre; quan ZP i els seus i les seves mariachis s’aprofiten de la confusió per anar-nos tirant pels morros lleis presumptament loapitzadores; quan CiU continua instal·lada en el regne de la confusió; quan el país, en més d’un aspecte, està perplex… vas tu, Montse, i no pares de castigar-nos, fuet en mà.

I fas bé de ser, políticament, una mena de reina del sado, perquè els catalans, ho saps perfectament, som un poble una mica masoca. No fa tant de temps, a tu t’haguessin dit botiflera, però aquest adjectiu, avui dia, no queda massa bé, fa molt poc modern. Tu, des de Catalunya, ets liberal-conservadora i espanyola sense complexos, i nosaltres devem ser, col·lectivament, uns pobres beneits… i així ens va.

Que no pari, la teva llengua viperina, que anima molt aquesta terra catalana que es troba, ara mateix, entre perplexa i avorrida. I a veure on seràs capaç d’arribar… 

 

XAVIER BARÓ, el nostre joglar d’avui

General

No érem molts, ni moltes, dissabte passat a la nit a escoltar Xavier Baró a la barcelonina sala Luz de Gas. N’hem de ser molts més. Prou que s’ho mereix aquest cantautor d’Almacelles, esdevingut un joglar del nostre temps. Un creador que beu del folk, la psicodèlia i el rock i que contribueix, amb singularitat i talent, a la renovació de la Cançó i la música en català. 

Xavier Baró (Almacelles, Segrià, 1954) és un cantautor una mica atípic, "una rara papallona negra", que deia Miquel Pujadó en la crítica al Serra d’Or de gener del seu últim disc, Flors de joglaria (Quadrant Produccions, 2006). Justament era, sobretot, la presentació de les delicioses cançons d’aquest CD el repte en directe de dissabte passat a Luz de Gas en el marc del festival Barnasants.

Repte només assolit a mitges. Per part de l’artista que s’acompanyava a la guitarra acústica i del seu grup -Ramon Godes a la guitarra elèctrica, Víctor Verdú a l’orgue i Alejandro Royo al contrabaix-, assolit plenament. Per part dels que fèiem de públic, assolit de manera més aviat poc satisfactòria… tot i que vam tenir la sort de gaudir d’un concert intens i vibrant. D’una estona que va passar lleugera gràcies, com deia Josep Maria Hernández Ripoll el mateix dissabte a l’Avui [www.avui.cat], a la qualitat d’un artista que ens ofereix "el so emocionant".

Baró, amb el seu aspecte una mica magribí, amb la seva melena negra i rinxolada com si fos la imatge d’un caniche, amb les seves ganes d’anar per feina, ens va fer partícips de moments màgics i de realitats tel·lúriques. A la manera d’un joglar del nostre temps -que a voltes adopta un aire dylanià-, tradició i modernitat es donen la mà a les seves composicions i aconsegueixen, ben sovint, arravatar-nos.

En cançons de tanta empenta com Entre les tempestats, per exemple: 

"Van néixer camps de flors/ que van ser trepitjats./ Van morir camps de flors,/ van créixer cors trencats."

O en l’evocació de l’episodi històric que correspon a La caiguda de Lleida (24 de juliol de 1643):

"Ja es veuen els terços del rei espanyol,/ armes i estendards que brillen sota el sol./ La terra escup foc i tremola a Ponent,/ als pobles i llocs que han anat caient;/ ruïnes al cor del país català,/ que uns pobres soldats no han pogut defensar./ Soldats segadors sense camps per segar,/ aquí abandonats al cru hivern del Segrià."

O a Paisatge de joglaria, per dir-ne només una altra:

"Dormia despert pels jardins de la flor amarga/ que la font del goig regava amb l’aigua més dolça,/ on l’arbre de maig floria en una vall negra,/ coronat pel sol que ballava amb la tenebra./ I l’amor dels astres enviava flames/ a les mortes coves de l’hivern." 

En fi, són temes cantats en el català occidental d’en Xavier, servits amb una veu potent i dolça i una claredat de dicció envejable. Cançons mitjançant les quals puc recordar, en part, el meu viatge de l’estiu passat a Bretanya. Flors de joglaria és un disc rodó, com ja era prou interessant l’anterior, Cançons del temps de destrals (Satchmo Records, 2004), per cert millor disc de cançó d’autor d’aquell any per part de la revista Enderrock.

En fi, des d’avui no podeu ignorar per més temps aquest creador que beu del folk, la psicodèlia i el rock i que contribueix, amb singularitat i talent, a la renovació de la Cançó i la música en català. Ho fa encara massa per lliure, i potser un dels peatges a pagar en aquest sentit és que els seus seguidors siguin, ara com ara, poc nombrosos. Temps al temps.

Per cert, que em va plaure molt coincidir en aquest concert amb tres bastions de la renovació de la Cançó i de la música en català entre nosaltres: Joan Isaac -un altre gran artista que té l’interès i la delicadesa d’anar a escoltar els col·legues-, Lluís Puig -un dels nostres millors promotors musicals com a ànima de Vesc- i Pere Camps -l’indefallent creador i director del Barnasants. Amb gent com ells i amb joglars com Xavier Baró, la causa està salvada. Ara només cal que vosaltres també us hi aneu afegint, i que cada cop siguem més, i més, i més… 

Al FUSSIMANYA, quan hi ha gana

General

Si heu visitat el monestir de Sant Pere de Casserres, el pantà de Sau o el Museu Episcopal de Vic o, simplement, voleu provar menges casolanes selectes en un entorn de privilegi… aleshores el Fussimanya, a Osona, serà el vostre restaurant.

Suposem que heu anat a visitar, un dissabte o un diumenge al matí, l’antic monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, "a la part interior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau" com diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Ho heu fet, si teníeu ganes de caminar, no en cotxe des del costat del Parador de Vic, sinó per un sender que es fica entre boscos i voreja el pantà. Un sender no pas complicat, però digne de fressar-se.

Ja heu visitat l’església de tres naus i tres absis -una de les obres mestres del romànic català- i heu admirat la bellesa del conjunt, molt més potenciada a partir de la restauració del monestir, ara fa nou anys. No és encara molt tard, però us ha entrat gana…

Suposem, potser, que us havíeu llevat no molt d’hora i només heu volgut anar a donar un tomb prop del pantà de Sau, actualment massa baix com tot, i amb el campanar de l’antiga església parroquial de Sant Romà massa a la vista. Tanta bellesa us ha fet venir gana… però no teniu pas cap ganes de quedar-vos al Parador Nacional, massa car i, a més, encara no traspassat a la Generalitat, ni amb el nou Estatut ni amb el vell.

Suposem, encara, que heu decidit anar a visitar el magnífic Museu Episcopal de Vic, instal·lat, des de fa pocs anys, en un nou, bell i funcional edifici dels arquitectes Correa i Milà. I heu agafat gana tot contemplant les col·leccions en què s’aplega un dels tresors artístics més importants del país, des del període neolític fins al segle XIX. Però no voleu quedar-vos a dinar per Vic mateix, sinó cruspir-vos un bon tiberi per la rodalia…

En aquests tres casos -o, senzillament, si voleu provar menges casolanes selectes en un entorn de privilegi-, el vostre restaurant serà el Fussimanya, situat al municipi de Tavèrnoles, a un cantó de la carretera que porta al Parador i al pantà de Sau. Si més no, us el recomano…

Hi degustareu molt bones fustes d’embotits -som a Osona, no cal dir!-, amanides, escalivades, graelles de carn per a llepar-s’hi els dits… i tota mena de menges casolanes de qualitat. Amb un servei atent, professional, amable -això que a voltes costa avui dia tant de trobar. Amb unes coques amb tomàquet de primera. Amb uns postres deliciosos. Amb una botiga annexa on hi podreu comprar embotits i moltes altres delicadeses, que d’això se n’encarrega l’empresa mare del restaurant, l’Agroalimentària de Savassona.  

Jo ja hi he estat en dues ocasions. La primera, vaig menjar-hi uns peus de porc a la brasa absolutament memorables. La segona va ser ahir diumenge, en el decurs d’una celebració familiar. Els dos dies hi he notat un ambient molt agradable enmig d’un gran amuntegament de taules, senyal que cada cap de setmana fan ple, i per això us recomano que no reserveu d’un dia per l’altre. I m’ha semblat que, a part dels foranis, el Fussimanya és un lloc de trobada més o menys espontània de moltes famílies i gent d’Osona, perquè tot té un aire força familiar.

Això sí: us cobraran dos plats pel preu d’un. Vull dir que, aquella nit, ja no caldrà sopar…  

 

  

TIA MARIA, el meu plaer dels déus (n’hi ha més)

General

La vida, prou que ho sabem, pot ser un cúmul de desgràcies. Però també una gamma de petits i grans plaers, que hem de saber administrar amb poca o molta moderació. Per mi, el licor Tia Maria és un d’aquests plaers dels déus, sense excloure’n d’altres.

No és que mami constantment: ni és aconsellable ni m’ho puc permetre, per la salut i la butxaca. Però una cosa sí que la tinc clara des de fa temps: a casa sempre hi ha d’haver una ampolla de Tia Maria. I, quan s’acabi, sé que al Caprabo de la cantonada en puc trobar, ràpidament, una altra.

El vi m’agrada molt, moltíssim: negre, blanc, fins i tot rosat si és bo. També en això m’he de contenir, només faltaria! Gaudeixo igualment de la frescor i voluptuositat d’un bon cava… o del xampany. En canvi, no m’agraden ni el whisky, ni el conyac, ni el rom. I de licors, alguns, sempre que no siguin ni massa forts ni excessivament empalagosos.

Però el Tia Maria -el meu Tia Maria-, del qual ara mateix n’estic prenent mitja copeta, és una altra cosa. Amb el seu seductor i vellutat gust de cafè, amb la seva dolçor suau, amb el seu aroma delicat, amb el seu toc inconfusible… Ideal per escoltar aquesta música tranquil·la però amb un ritme adequat de Toni Xuclà que sona ara pel lector de CD’s, però ho seria amb tantes altres.

"World famous for its uniquely dark and intriguing flavour, derived from an original Jamaican recipe which has been closely guarded for generations", que es diu a la contraetiqueta. El meu rovellat anglès dóna per a entendre suficientment aquestes paraules, i espero que a vosaltres us passi, si més no, el mateix. En tot cas, no és estrictament necessari.

La vida ens pot arribar a donar prou disgustos, i per això hem de saber administrar els seus plaers, els plaers dels sentits en un espectre molt ampli -material i no tant-, de la millor manera possible i procurant no fer mal a ningú. Si pot ser, donant satisfacció als altres… i a les altres, no cal dir.

Des de fa anys, Tia Maria és, per mi, un petit plaer, però no per això menys intens. És segur, doncs, que m’acompanyarà sempre, i, quan deixi de fer-ho, és que anem força malament. Confio que encara n’hi hagi per anys i, mentrestant, us convido a assaborir una copeta d’aquest nèctar dels déus… amb sabor dels tròpics.