A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MACIÀ, el coronel que els va tornar el sabre

Sense categoria

El seu director, Josep Maria Forn, sosté que la pel·lícula El coronel Macià és de plena actualitat. Ho és, sobretot, perquè l’essencial de la relació Catalunya-Espanya continua patint els desequilibris de costum, tot i que els militars ja no ens assaltin -només faltaria!- les redaccions dels periòdics. Em quedo, sobretot, amb la superba interpretació de l’antic oficial i després president que ens ofereix l’Abel Folk. 

Es va estrenar el dia 20 d’abril a Barcelona -després d’haver recorregut el territori, fet no gens habitual- i només la feien ja a l’Aribau Multicines. La por, doncs, que aviat la retiressin de la cartellera era prou fonamentada, i el cas és que no volia perdreme-la. Ahir dijous, acompanyat -ai!- d’un públic amb excessiu blanqueig de cabells, vaig poder veure, per fi, El coronel Macià.

I no em va desagradar, la pel·lícula d’en Forn, però no sé si m’hagués complagut tant si no hi hagués, per part meva, un interès previ i evident pel personatge. Trobo, com va dir el crític Carlos Losilla a l’Avui [www.avui.cat] del 23 d’abril -diada de Sant Jordi- que la gramàtica visual del film és una mica antiquada, en la línia de productes històrics com La ciutat cremada, d’Antoni Ribas; Companys, procés a Catalunya, del mateix Forn, o La plaça del diamant, de Francesc Betriu.

En canvi, no estic tan d’acord amb Losilla en què la interpretació resulti encarcarada. No ho és en absolut en el cas d’Abel Folk, que fa una autèntica creació de personatge ficant-se dins la pell de Francesc Macià. Marta Marco també em convenç en el paper d’Eugènia Lamarca, l’esposa del dirigent. I ho fa força bé l’actriu nordamericana -resident entre nosaltres- Molly Malcom tot donant vida a una suposada historiadora irlandesa interessada en la causa d’aquest país i, singularment, en la trajectòria del futur líder d’Estat Català i la primera Esquerra Republicana de Catalunya.

Macià volia fer una carrera de militar professional dins un exèrcit en el si del qual devia ser molt complicat -com ho deu ser ara- sentir-se dignament català. L’escena de la pel·lícula en què, ja vestit de carrer, torna el sabre als seus superiors és una metàfora del que ens passava a començaments del segle XX i, d’una manera més esmorteïda, ens continua passant el XXI.

Els militars, certament, ja no ens assalten redaccions de periòdics com les del Cu-Cut! o La veu de Catalunya, i el general Franco aviat farà 22 anys que es troba sota una llosa al seu Valle de los Caídos (els seus). Però les campanyes anticatalanes en el recent debat de l’Estatut van ser les que heu pogut veure; del recurs presentat davant del Constitucional ja en parlarem de com anirà, i del dret de decidir… ni pel forro!

"La pel·lícula sobre Macià és de plena actualitat", diu Josep Maria Forn. Per això em complau que, si no un gran èxit, no hagi estat un fracàs de taquilla. Podia estar més ben feta, i podia haver disposat de més pressupost. Però, si del que es tractava és, sobretot, de donar a conèixer aspectes de Macià massa poc coneguts i de contribuir així a la memòria històrica, crec que els resultats no són dolents. I a la pel·lícula li veig encara una altra virtut: trenca una mica el tòpic de l’Avi que, aplicat a Macià, era veritat, però no era, ni molt menys, tota la veritat.

Amb ESQUERRA, fins i tot si l’esguerra

Sense categoria

Esquerra Republicana de Catalunya torna a ser notícia, sobretot perquè al seu entorn hi ha gairebé tantes estratègies com caps de brot a l’hora d’intentar aplicar-les. Segueixo amb atenció aquest debat per la meva triple condició d’esquerrà, republicà i nacionalista. Un debat amb noms i cognoms -que ara analitzarem- i que confio que no derivi en excessives confrontacions, sinó en síntesis enriquidores. Pel bé de Catalunya, el seu progrés i el seu futur.

És difícil que a un partit com Esquerra hi hagi excessiva pau. Primer, per la seva naturalesa assembleària -potser molt democràtica, però també difícil de fer anar en el dia a dia. I després, perquè ERC, a més del progressisme i el republicanisme, té un objectiu estratègic que no és gens senzill: assolir la independència d’aquest país dins la Unió Europea.

Ara com ara, un cert conflicte -en forma de ball de noms– està servit. Analitzem una mica la identitat dels principals caps de brot.

1) Carod

És el dirigent que ha dut el partit a ser una formació de govern. Figura políticament rellevant ja des dels temps de l’Assemblea de Catalunya, el principal problema que té ara mateix és que el temps li juga en contra. Difícilment arribarà a ser president de la Generalitat, que és una de les coses que més desitjaria, i ja farà prou de conservar la presidència d’Esquerra.

2) Puigcercós

A aquest xicot no l’acabo de veure clar -disculpi la franquesa, honorable conseller-, però no se li pot negar coratge. És probable que es faci relativament aviat amb el lideratge del partit, però hauria de defugir tàctiques de curta volada -en sap alguna cosa d’això, Sr. Vendrell?- i definir una estratègia clara. Socialment, sembla que es passa una mica pel cantó liberal. Vejam, en el futur pròxim, què diu, què fa i, sobretot, com ho fa.

3) El Dr. Carretero

Milita a Esquerra, però en el fons és un carlí de nova fornada. Es tracta d’un home seriós, però encara no tinc clar si realment és un polític. Sembla que, més que d’un front d’esquerres, la seva prioritat és un front patriòtic, per al qual hauria de comptar, arribat el moment, amb els sectors més sobiranistes de Convergència, exclosa explícitament Unió. Aquest llamp del Pirineu pot ser una reserva de futur… si el tro no resulta massa destructiu. 

4) Uriel Bertran

Connais pas, de moment, o no gaire. Va realment per lliure, o és un satèl·lit d’en Puigcercós?

5) Portabella

A hores d’ara, no sé si solament és un dirigent municipal del partit o encapçalarà una nova tendència en el futur. Si som benpensants, creurem que la seva retirada de l’equip de govern de l’Ajuntament barceloní ha estat digna, en funció dels mals resultats. Però, si pensem una mica més malament, potser intuïrem que es tracta d’una retirada tàctica, per allò que cal donar un pas enrere per fer-ne després dos endavant…

I no puc dir allò de ja s’ho faran perquè fa un cert temps que els d’Esquerra són presents a moltes instàncies de poder del país. Personalment, em sento més proper al sobiranisme pragmàtic d’en Carod, ara que sembla que ha après una mica d’alguns i notoris errors recents. La seva estratègia gradualista té molt en compte, crec, la complexitat de la societat catalana i la dificultat d’això que Puigcercós en diu l’embat amb Espanya, i Joan Ridao -un dirigent molt preparat- el pla de desconnexió. Que no dic que no s’hagin de plantejar -si les coses continuen com van ara mateix, a mig termini serà inevitable-, però que no tindran èxit si no compten amb el suport d’una certa majoria social.

I sap greu, però jo no veig en aquest moment que hi hagi prou gent a Catalunya que estigui per la tasca. Esquerra, els darrers anys, ha aconseguit tenir un espai polític digne d’aquest nom, però és obvi que li costa avançar. La societat catalana és molt diversa, i hi ha massa sectors que es troben molt lluny de qualsevol plantejament sobiranista. Per això, jo sempre dic que, més que independentista, el que sóc és partidari del dret a l’autodeterminació, o de decidir, com es diu ara. I si hem de decidir només uns quants, malament rai: no serem mai independents. Però si la cosa agafés la marxa que sembla que va agafant a Escòcia, per exemple, procuraré estar al cas, perquè aleshores potser anirà de veres. Sigui com sigui, és ben clar que, en democràcia, el futur l’hem de guanyar entre tots i totes. 

D’aquesta situació n’és perfectament conscient, no cal dir, el cap més ben moblat que crec que hi ha a Esquerra, el conseller Huguet. Em sembla que la del Lenin de Manresa és una de les visions més estratègiques, i per la seva dilatada trajectòria -iniciada al PSAN fa molts anys- és ben clar que poques lliçons d’independentisme poden donar-li.

En fi, des de la meva simpatia pel partit, desitjo que se’n surtin tots plegats. Però han de deixar-se de calçotades i altres collonades que han malmès la imatge d’ERC i plantejar les qüestions molt seriosament. I si han de barallar-se, que ho facin amb contenció i mesura. El futur de Catalunya com a país sobirà dins Europa -i tant de bo que poguéssim estendre-ho al conjunt dels Països Catalans!- i el paper que ha de tenir en aquest futur una esquerra no dogmàtica són objectius prou importants. Companys i companyes, amics d’Esquerra: no ens defraudeu!

MIQUEL PUJADÓ, entre la veu, els dits… i el sentit crític

Sense categoria

www.cantautors.com ja fa alguns dies que hi tinc penjada, en dues parts, l’entrevista que vaig fer-li a Miquel Pujadó. A banda de convidar-vos a llegir-la, ara vull insistir que us fixeu una mica en la trajectòria -dilatada, coratjosa i a voltes a contracorrent- d’aquest cantautor, crític i un dels pocs experts que la Chanson de la França té actualment al nostre país. 

Miquel Pujadó García, nascut accidentalment a Madrid l’any 1959, és un artista de Terrassa -la meva ciutat d’origen- que porta molts anys ocupant el seu espai a la Cançó catalana. Com a cantant i autor, en primer lloc, però també, d’una manera prou remarcable, com a crític. Amb criteris propis i amb una dedicació i estimació especial per la cançó francesa, sobre la qual crec que, a hores d’ara, entre nosaltres hi entén més que ningú -i encara més quan, del doctorat sobre la qüestió, ja fa anys que hi va haver una retirada general, i feta sense el més mínim sentit del ridícul.

Pujadó, que ha exercit com a professor de llengua i literatura, estrenà fa uns mesos el seu propi web [www.miquelpujado.cat]. Us he de dir que, per la seva configuració i disseny, és un dels millors espais virtuals que he vist darrerament en el món de la música en català. Es nota que el seu impulsor ha volgut donar al tema -en benefici propi, és clar, però incorporant aquest guany al progrés artístic, cultural i col·lectiu- tota la importància que avui es mereix i que el públic té dret a rebre.

Al terrassenc, tradicionalment, se li havia penjat la llufa -per dir-ho així- que, des del punt de vist artístic, era molt bon lletrista, però més aviat fluix com a compositor i intèrpret. Jo no dic que això no hagués pogut ser d’aquesta manera, però també em sembla evident que el Miquel, com els bons vins, ha anat guanyant amb el temps, s’ha anat reequilibrant com a creador. I en el seu darrer disc, La sínia i l’estrella (Columna Música, 2006), ens ha demostrat les seves ganes de jugar-se-la del tot, és a dir, d’oferir-nos un seguit de cançons gairebé sense lletres pròpies. I ha reeixit en l’intent.

Aquest compacte -l’estic escoltant ara mateix- constitueix un homenatge a la memòria literària d’Agustí Bartra, un poeta molt vinculat a Terrassa els darrers anys de la seva vida -vaig tenir la sort, els anys 70, de tractar-lo a fons- i també íntimament unit a l’exili català a Mèxic. Un dels autors més singulars -i avui cada cop més oblidat- de les lletres catalanes del segle XX.

Els comentaris crítics d’en Pujadó podeu seguir-los cada mes, per exemple, des de Serra d’Or. I cal recordar que el nostre home ens llegà, l’any 2000, un referent indispensable: el seu Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català, editat per Enciclopèdia. És una obra molt ben documentada i ben exhaustiva, tot i que alguns la van acusar al seu dia de ser massa subjectiva. Però a mi -si no és massa forassenyat- m’agrada la gent que té criteri, i em malfio de la que en té poc o no en té.

Veureu a l’entrevista de Cantautors.com que Pujadó exhibeix un coneixement de la Chanson que va molt més enllà dels seus admirats Brassens -de qui és un reputat versionaire en català-, Ferré, Moustaki, Bécaud, Brel potser no tant. Des d’aquest punt de vista, el seu testimoni és un luxe, i també perquè té la virtut -a contracorrent, com tantes vegades ha hagut de fer les coses el Miquel- de combatre l’anglosaxonia que ja fa dècades que, en el món de la música i la cançó populars, ben segur que ens ofega.

Per a Miquel Pujadó, la cançó d’autor és un enllaç entre el món popular i el món culte. Porta força anys en aquest combat -tot i que va eixir a gravacions i escenaris quan la Nova Cançó només era un record força sepultat pels anys de plom– i està acostumat a haver d’espavilar-se. Per això neda i neda, si cal, a contracorrent, i ho fa -com diu el títol del seu disc fins ara més antològic- entre la veu i els dits.  

I per cert que en aquest CD, del 2004, el Miquel s’hi fa acompanyar al piano per un dels mestres moderns de la música d’aquest país, el tarragoní -i també compositor- Conrad Setó. Tot un luxe… que sí que ens mereixem.

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (i 5)

Sense categoria

A l’Est de Magnum 1945-1990 constitueix un document fotogràfic excepcional sobre quaranta-cinc anys de reportatge darrera del teló d’acer (o de ferro, com es diu a la portada del llibre catàleg). El va editar la Fundació Caixa de Catalunya la tardor de l’any olímpic del 1992 amb motiu d’una exposició homònima a La Pedrera. Suposo que no deu ser difícil de consultar -i qui sap si d’adquirir- a la pròpia Fundació. Per a qui l’interessi la història i la memòria dels països de l’Europa de l’Est en els anys de plom -jo, ara, n’acabo de completar l’ordenació dels propis records- les imatges que s’hi presenten, la majoria en blanc i negre, no tenen preu.

L’evolució del meu sogre, després de considerar-se un cristià pròxim a la línia del Concili Vaticà II, va portar-lo a abraçar una altra religió: la fe comunista. I no, precisament, la dels euros dels anys 70 i primers 80, sinó l’ortodòxia stalinista, així, sense embuts.

Com que ens apreciàvem molt i m’agradava, en la mesura del possible, tenir-lo content, el 1992 li vaig regalar el llibre catàleg de l’exposició A l’est de Magnum, que jo acabava de veure a La Pedrera i que, com a addicte a la història i al paper de les ideologies, m’havia interessat tant. Ell vivia no massa a prop de Barcelona i no estava molt bé de les cames: jo sabia, doncs, que amb aquell volum curull de bones i molt interessants fotografies ho encertava de ple.

En morir la tardor del 2001, la meva sogra em va oferir la possibilitat de quedar-me alguns dels seus diversos i nombrosos llibres que més m’interessessin. No vaig dubtar ni un moment en recuperar l’esmentat obsequi, tan singular com, per mi, valuós.

Els prestigiosos professionals vinculats a la reconeguda agència Magnum van donar vida, a partir del 1947, a un referent bàsic en el camp de la imatge com a primera agència mundial de fotògrafs independents. Estem parlant d’artistes com Robert Capa, Henri Cartier-Bresson o Sebastiao Salgado, per només dir el tres que a priori em sonaven més, però també són un luxe i, en conjunt, un fons documental únic, les mirades de tots els altres.  

Unes sensibilitats que van saber copsar admirablement els rostres, les actituds, els paisatges, les circumstàncies, els afanys, les pors, la repressió, la prepotència dels dirigents de les successives nomenklatures… En definitiva, l’ambient d’un temps, d’uns països -per dir-ho una mica a la raimoniana manera- que van frustar moltes esperances.

Potser tot plegat no era altra cosa, en el fons, que un gran engany, però a priori podia haver semblat diferent. Per si de cas, tot i que d’esquerres, no recordo haver-me considerat mai marxista, perquè el socialisme d’autogestió que, a més del patriotisme, vindicàvem els del Front Nacional de Catalunya als anys 70 era, diguem-ho així, una mica més llibertari.

I és que sempre vaig creure que en el marxisme -tot i que les seves anàlisis poguessin tenir interès- hi havia un determinisme econòmic massa encarcarat. No seré molt original si dic que el temps m’ha donat la raó: no a mi, sinó sobretot a la història, que ara malda per cercar nous camins de progrés tot intentant esquivar les urpades de la dreta de sempre.  

A l’Est de Magnum no es va trobar una alternativa prou vàlida al capitalisme, si és que hi era i hi havia la voluntat real d’establir-la. I, sobretot, va haver-hi molta rigidesa -sovint criminal- i ben poques dosis d’humanitat. I, quan aquesta sorgia -Hongria, l’antiga Txecoslovàquia, qui sap si a la Polònia d’un cert temps…-, als culpables els tallaven el coll o els condemnaven a l’ostracisme.

Una de les formulacions que em deixaven més perplex d’aquell comunisme fossilitzat -que no cal posar necessàriament ben bé al mateix sac dels comunistes catalans i occidentals que, poc o molt, hem conegut- és la idea, suposo que d’arrel marxista, de l’home nou. O sigui, l’home -i la dona també, espero- alliberat de tot condicionament, de tota opressió, de tota servitud. Com a ideal de paradís, no estava gens malament, però ja sabem que els resultats van ser més aviat catastròfics: que els ho preguntin, i ens ho preguntin, pels romanesos, els kosovars i persones d’altres nacionalitats que potser no ens causen, a priori, tanta prevenció -tot i que la noia que em ven les patates cada dissabte al Mercat del Ninot sigui una romanesa ben eixerida que parla perfectament el català i es veu que estudia biologia a la Universitat de Barcelona. 

En fi, la profanació de la tomba de l’hongarès Janos Kadar m’ha fet anar a buscar unes quantes rampoines al bagul dels records. De vegades penso que, tot intentant ser un home del segle XXI, em sento molt vinculat al XX. Vaig néixer el 1955, o sigui que, gairebé, meitat i meitat. Per això, la meva educació sentimental feia anys que estava adquirida dins una centúria -suposo que com totes- força bèstia i, en tot cas, ben contradictòria.

Si almenys el futur es veiés més clar… 

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (4)

Sense categoria

L’any 1974 vaig visitar aquell estat més aviat gran que aleshores se’n deia Iugoslàvia i que comandava un antic partisà, el mariscal Josip Broz, més conegut per Tito. Aquest tenia un paper internacional rellevant en el Moviment de Països no Aliniats, i el socialisme titista gaudia del prestigi d’haver-se sabut desfer paulatinament de la tutela de Moscou. El seu model autogestionari encandilava més de dos i de quatre progres d’Occident. Doncs bé, qui anava a dir que el puzzle iugoslau, els anys 90, es desfaria com un bolado! La guerra dels Balcans, veritablement terrible, fou un despertar definitiu, i també molt bèstia, del somni…  

L’estiu del 1974, amb un amic, havíem decidit anar a Grècia, però el règim dels coronels estava agònic i fer turisme pel país hel·lènic resultava una mica arriscat. Total, que ens vam decidir pel que aleshores se’n deia Iugoslàvia, i ja ens tens amb l’Interrail -l’opció barata per veure el màxim de països europeus en un sol mes, i continua tenint èxit-, motxilla i manta.

Abans d’entrar al país del Balcans vam anar a parar a la ciutat italiana i adriàtica de Trieste, la petita pàtria del tan reconegut escriptor Claudio Magris. Em plau recordar-ho perquè crec que és l’única vegada que, anant de viatge, he dormit al ras. I és que vam arribar a Trieste cap a la mitjanit, estàvem cansats, la motxilla pesava un ou i ni teníem cap hotel reservat ni sabíem on parava l’alberg de joventut. Total, que les nits d’agost són prou càlides i ens vam posar a dormir a un banc de pedra tot alternant-nos cada dues hores, i aixi, mentre un procurava descansar, l’altre feia guàrdia.

Endinsant-nos ja per l’actual Eslovènia, recordo que en una estació -qui sap si era la capital, Ljubljana- vam veure una gernació corrent i assaltant literalment el tren en el punt on s’havia estacionat. L’escena, de tan caòtica, esdevenia prou demostrativa de com era la realitat més enllà del Teló d’Acer, un món relativament civilitzat però que, en tot cas, no era el nostre (ni que aquí encara no haguéssim sortit del franquisme).

Pel que fa a Zagreb -la primera ciutat important que vam visitar, sense saber gens que després esdevindria la capital de Cròacia-, no va haver-hi gran cosa que ens impressionés. Potser com a curiositat -i ja que no sabíem l’idioma del país, i el nostre anglès era molt macarrònic-, cal dir que la nit de l’arribada, a l’hora de sopar, vam agafar la carta i vam triar-ne tres plats cadascú absolutament a l’atzar. Alguna menja de les que ens van portar era comestible; altres, més aviat vomitives, però és obvi que no teníem cap dret a queixar-nos, ni hagués servit de res…

Tot anant en direcció a Belgrad, se’ns va acudir preguntar a un grup d’obrers -als països de l’Est, si més no abans, gairebé tothom semblava obrer o camperol- que què passava amb la gent que no estava d’acord amb Tito. Ens van venir a dir: "Senzillament, aquesta gent està boja". En fi, és difícil deduir res a partir d’una única i més aviat elemental conversa, però també resulta evident que, quan t’arriben a dir això, no et queden moltes ganes de prosseguir amb l’intercanvi d’impressions…

De Belgrad, l’aleshores capital federal iugoslava i més tard de la Sèrbia del monstre Slobodan Milosevic, us parlaré sobretot de l’esplèndida vista de la confluència dels rius Sava i Danubi que s’obté des de l’antiga fortalesa del Kalemegdan. També em van impressionar alguns parcs urbans que eren, literalment, boscos ben preservats, suposo que com a conseqüència de la propietat col·lectiva sobre el sòl. Confio que, enmig de tants efectes que han estat negatius, aquest exemple de sostenibilitat, poc o molt, continuï.

I, per cert, que a l’alberg de joventut vam trobar-hi un cambrer el nom del qual sonava, poc o molt, com bitxo. De manera que, de tant en tant, cridar-lo ens divertia molt. "Vine cap aquí, Bitxo". I el nostre bitxo particular va resultar bon noi i molt atent. Així sí, que dóna gust…  

I què podem dir de Sarajevo, després la capital de Bòsnia i Hercegovina? Ciutat veritablement singular, aparentment tan civilitzada sota l’exotisme d’un paisatge urbà ple de mesquites. Quanta barbàrie vindria després, i que poc ens ho podíem imaginar aleshores… Ciutat assetjada, gent atemorida, població màrtir! A mitjans 70, res de tot això es podia preveure, potser també perquè aleshores, si més no el meu amic i jo, sabíem molt poca història.

I, per cert, algú té idea on paren els criminals Radovan Karadzic i el general Ratko Mladic? Perquè tots els que ho saben -i segur que en són molts- no fan res per lliurar-los al Tribunal Penal Internacional. És clar que, amb Milosevic, els actuals dirigents serbis no van tenir més remei…

La sortida de l’ex-Iugoslàvia en direcció a la veïna Àustria va ser veritablement apoteòsica. El tren era nocturn, però es pot dir que no vam aclucar l’ull en tota la nit. Una munió de gent cantant, menjant, bevent, dormitant, amb els peus calçats amb sandàlies o només amb mitjons sobre els seients, i plens de paquets, farcells… Una veritable perla col·lectiva, vaja!

Acabarem de reflexionar una mica sobre tot plegat en el pròxim i darrer capítol d’aquesta minisèrie sobre els meus records dels antics -perquè ara potser ja van sent nous, i prou que els hi costa- països de l’Est.   

 

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (3)

Sense categoria

La Varsòvia del general Wojciech Jaruzelski -tot i l’esperança que aleshores representava Solidarnosc- era, quan la vam visitar amb la MP l’any 1988 com a primera escala d’un viatge a la Xina, una ciutat trista. No sé si ara ha canviat tant, però de Polònia, si més no políticament, no n’arriben bons vents. En qualsevol cas, també a Varsòvia vam tenir-hi algunes vivències poc o molt xocants. 

Varsòvia, com probablement sabreu, és una de les capitals europees que més van patir la barbàrie nazi. La ciutat, doncs, va haver de ser reconstruïda a partir d’un model urbanístic i constructiu soviètic que resulta, com a mínim, gris. Hi ha un centre històric que, ja en aquells anys, estava força refet i preservat. Això sí, el verd em va semblar que era abundós, ja que els països del socialisme real algun avantatge, reconeguem-ho, havien de tenir…

Ens allotjàvem, precisament, al cèntric Hotel Polonia, un edifici històric l’adequació interior del qual -incloses, òbviament, les habitacions- era més aviat justeta. Davant nostre hi teníem un edifici una mica mastodòntic, per no dir emblemàtic: el Palau de la Cultura i de la Ciència, exemple típic del que alguns en diuen arquitectura pastissera. Una construcció típicament stalinista que el monstre ferotge i gran artífex del comunisme internacional, el camarada Iossif Vissariónovitx, va fer construir especialment per als polonesos com a desgreuge per les moltes putades que els havia fet. Bravo…   

Passejant per la ciutat, recordo que vam veure una tenda d’aparells televisius. Televizory, crec que en diuen en correcte polaco. I jo que li deia a la meva dona: "Tu, on veus els televisors?". Clissant, clissant, finalment en vam veure un no massa lluny d’un ben buit aparador. En fi, societat de consum, que diria Raimon. No, si l’excés de consum ja reconec que enfarfega, però entre poc i massa…

El que més em va agradar és un parc ben bell on hi havia, a més de roses roges, una gran estàtua de Chopin, el músic polonès i absolutament universal, també per les seves aventures mallorquines amb la George Sand. En canvi, els guàrdies hieràtics de la Tomba al Soldat Desconegut i la visita, en el moment que hi érem, d’una presumpta delegació cubana… doncs això, tan plena de solidaritat internacionalista -i també de rigidesa ritual- com vulgueu.

Però el més impactant de la visita a Varsòvia va ser quan ens havíem aplegat de nou amb el grup del viatge i ens van portar a un parc que era emplaçat en una de les zones on hi havia hagut el tràgicament famós gueto. La guia que ens ho explicava en castellà era una senyora gran del país que, de menuda, havia viscut -i sobreviscut- els tràgics fets que Roman Polansky explica tan bé a El pianista.

"Mirin -ens deia-,  jo vull demanar-los perdó si algú de vostès és alemany o es troba vinculat a Alemanya. Però no puc fer distincions: per mi, tots els alemanys són dolents. Ja sé que, en molts casos, puc ser injusta, però ho sento així, perquè tot el que vam viure a Varsòvia i a Polònia durant la Segona Guerra Mundial va ser massa terrible. Les persones que encara podem explicar-ho ho portem tatuat a la pell, fixat a la mirada, gravat al pensament".

Què es pot afegir, davant de paraules tan sentides i doloroses com aquestes? Només la ràbia, la reflexió i el silenci. El segle XX té períodes molt negres però també va saber desvetllar grans horitzons, entre els quals, malgrat tot, l’europeu. I en el segle XXI, tal com van moltes coses fins ara, que Déu ens agafi confessats!   

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (2)

Sense categoria

La Bucarest de Nicolae Ceaucescu és una altra de les capitals de l’antic bloc de l’Est que he tingut la sort -no sé si immensa, per ser-vos franc- de visitar. No puc recomanar-vos, en principi, que la prioritzeu a l’hora de pensar en algun viatge, ni ara que el conducator i antic amic de Santiago Carrillo, sortosament, ja no hi és. I reitero això darrer tot i ser conscient que la seva mort no va ser gens presentable en una Romania que encara ha de demostrar que, com a país europeu, ho és realment. 

Estiu del 1986. Amb la MP -encara no érem casats- tornàvem d’un molt interessant viatge a Turquia quan la majorista va plantejar la possibilitat que visitéssim Bucarest, la capital de Romania, durant unes poques hores. Pel que sembla, la que aleshores era la meva nòvia -per seguir una terminologia que els mots companya/company han desplaçat una mica- ja hi havia estat i no en tenia, precisament, molt bon record.

Però ara disposàvem d’una possibilitat que no costava molt d’aprofitar. Ep!, si la policia romanesa de l’època -a la més repressiva crec que li deien la Securitate, però no sé si els guàrdies de l’aeroport formaven part exactament d’aquest més aviat lúgubre cos- no posava massa pegues a la, per a nosaltres, positiva pretensió.

Que les hi posava, de bon principi, i ja tenim el nostre grup de viatge organitzat posant-nos tranquils al vetust aeroport enmig de polis amb la metralleta calada. Però el més impressionant eren els xassís dels camions de circulaven per la pista, talment la imatge de la postguerra espanyola, tot i que ja sabeu que el bloc soviètic -en fabricació, disseny i molts altres aspectes- donava pel que donava, que no va ser molt. Finalment, va quedar clar que érem un grup de turistes poc o molt inofensius i ens van donar un permís de visita a Bucuresti -per dir-ho en correcte romanès- d’unes tres hores, aproximadament.

El que més em va agradar d’una capital més aviat trista i força paralitzada en el temps va ser, precisament, el que era previ al comunisme. Us parlo de l’assistència a una celebració ortodoxa en una església ad hoc que es desenvolupava, aparentment, sense restriccions. No sóc religiós -això sí, m’interessa la qüestió des del punt de vista cultural-, però he d’admetre que tanta espelmeta i la imatgeria de to bizantí que és característica d’aquests espais confortava. Et posava a l’escalf de la fredor ambiental dominant.

Però ens va tornar a agafar la depre en fer cap, com a última visita bucarestiana, al que podríem anomenar el corte inglés del lloc -qualsevol semblança, tot i així, seria pura coincidència. Quines vitrines més ronyoses i poc assortides! Quantes capses de cartró amb presumptes articles a dins posades per terra de qualsevol manera! I quin aire de desídia que tenien, en general, els empleats!

En fi, ja se sap: si vosaltres necessiteu, posem per cas, unes sabates, la cosa pot ser molt senzilla -i faig caricatura, d’acord, però no tanta. "Miri, senyor, senyora, del número que vostè calça només tenim tres parells de models. Pot triar entre el color marró, el beig o el negre". Sortiríeu calçats dels magatzems, evidentment, i hauríeu satisfet així la necessitat -poc o molt bàsica, en la vida urbana- de no haver d’anar descalços o únicament amb mitjons. 

En tot cas, així els va acabar anant rere del mític i tràgic teló d’acer. I així van acabar el 1989, d’una manera entre tronada i tràgica, el conducator Ceaucescu i la seva dona, la pèrfida Elena. I consti que no he combregat mai amb alguns aspectes bàsics de l’esperit del capitalisme, però els socialdemòcrates som gent adaptable i sabem obrar segons el principi de realitat.  

Llegeixo ara en un web que el centre de Bucarest té un cert encant, malgrat les cases mal conservades. I que hi ha, a l’entorn de la ciutat, sectors immensos plens d’avingudes verdes, xalets monumentals i parcs, molts parcs. Ho celebro, però comprendreu que tot això, en només tres hores, no vaig ser massa capaç de veure-ho, si és que ja hi era tant. Tampoc no sé si hi era l’immens -i inútil- Palau del Poble que el dictador va fer construir a marxes forçades, inspirat en el fabulós model nordcoreà…

Només us explico alguns aspectes que, poc o molt, en van impactar de la capital romanesa. D’una ciutat per mi força prescindible però que, curiós de mena com sóc, m’agrada, malgrat tot, haver trepitjat.     

A L’EST -comunista- DE MAGNUM (1)

Sense categoria

La recent profanació de la tomba de Janos Kadar (1912-1989), el darrer i pragmàtic dictador comunista hongarès, m’ha fet recordar la trobada casual amb el seu enterrament en la visita que vam fer a Budapest l’últim dels anys que acabo d’esmentar. D’aquesta manera, se’m desvetllen també altres i significatius records del meu poc coneixement directe dels països de l’Europa de l’Est. Amb la culminació, extraordinària, d’un volum d’imatges fotogràfiques tan valuós com A l’Est de Magnum 1945-1990.  

Amb el relatiu retard amb què llegeixo habitualment un setmanari que trobo sempre estimulant -i deixo ara de banda que en sóc col·laborador esporàdic-, descobreixo al número 1.196 d’El Temps [www.eltemps.cat], de 15 de maig, un article, Profanació i revenja, que té la virtut de fer-me obrir la capsa dels records.

El text del periodista Llibert Ferri, reconegut expert dels països de l’Est europeu i de la seva transició al capitalisme, comença així: "La profanació, ara fa uns dies, a Budapest de la tomba de Janos Kadar -en van robar el crani i les cendres de la dona- ha tornat a remoure el passat d’una societat amb ferides històriques no pas cicatritzades del tot.

"Per a molts hongaresos, Kadar continua essent un criminal que va trair la revolta antisoviètica de 1956. Però per a uns altres fou un patriota pragmàtic que va aconseguir la normalització d’Hongria. I ho aconseguí calmant Moscou i intercanviant llibertat per una prosperitat econòmica que, en caure el comunisme, ha facilitat la transició al capitalisme i a la democràcia".

El 1989, amb la meva dona i un amic que diríem que ja no ho és, vam visitar Budapest com una ampliació indispensable i molt convenient -i encara hi afegiríem el conegut llac Balaton, el més gran de l’Europa central- d’un magnífic viatge a Àustria. I vam topar-nos sense voler -en el sentit que fins aleshores no teníem notícies de la mort- amb l’enterrament de qui una majoria d’hongaresos considera, malgrat tot, el millor polític magiar del segle XX, el pragmàtic Kadar.

Recordo la llarga cua -sempre acostumen a ser llargues, en aquests casos- de ciutadans i ciutadanes, molts d’una certa edat, que volien donar l’últim adéu a l’home que, amb una certa mà esquerra, els va permetre progressar relativament sense asfixiar-los del tot. I va impedir, amb el seu possibilisme -mancat, és clar, de l’idealisme valuós però qui sap si un pèl il·lús d’un Dubtxek a l’antiga Txecoslovàquia- que l’ós soviètic de l’era Brejnev esclafés, com Khruixtxov abans i després el propi Brejnev a Praga, el petit país centreuropeu que creua el Danubi.

I també conservo de Budapest -una ciutat molt interessant, creieu-me, i que encara em fa esperar l’esclat que algun dia em significarà Praga amb més avidesa- un altre record diguem-ne domèstic ben revelador. No teníem cap reserva d’hotel, i la tarda que hi vam arribar en cotxe no en trobàvem fàcilment i ens sentíem una mica perduts. Tanmateix, a prop d’una estació de tren vam veure uns individus que anaven una mica "a la caça del turista", i en principi no pas amb cap mala intenció. Un d’ells, gràcies a l’anglès més aviat macarrònic amb què ens esforçàvem per a fer-nos entendre, va venir a dir-nos: "Necessiten un lloc per a dormir? Facin el favor de seguir-me"

El nostre benefactor tenia el cotxe aparcat en l’entorn de l’estació i el vam seguir fins que ens va dur a una casa de planta baixa situada en un barri que no tenia mal aspecte del tot. Ens vam posar d’acord de seguida, quin remei!: de particular a particular, vam llogar-li una cambra per dues nits i a un bon preu. Tot anava bé fins que, al matí següent, quan érem a punt d’anar-nos a visitar la ciutat, truquen a la porta.

Es tractava d’uns operaris que venien a fer algunes reformes a la casa i, és clar, necessitaven que els hi deixéssim les claus -el propietari no venia amb ells. No podíem perdre temps i els hi vam dir que aquell dia no podia ser, que en busquessin un altre. Òbviament, tampoc no podíem exposar-nos de cap manera a restar sense claus. Ens vam plantar, ells es van posar a discutir la jugada i, després de remugar una mica, van marxar per on havien vingut.

"Mala sort, nois", vaig pensar. En un país força burocratitzat com encara devia ser l’Hongria d’aquell temps, disposar dels operaris adients per a un dia determinat no devia ser tan fàcil. Però nosaltres no en teníem cap culpa -també els hongaresos es beneficiaven dels nostres diners- i la situació era una mica confusa. Per sort, tot va acabar bé, i la visita a Buda i a Pest -la part de la ciutat més gran, moderna i plana- va ser estimulant, però massa breu. El calendari del nostre viatge -ja anàvem de retorn- no donava per a més.    

M’ABSTINC per la tira de raons

Sense categoria

I no ho dic per mi, que voto sempre, sinó per la molta gent que sembla que practica un dels esports col·lectius més de moda, al nostre i a d’altres països, no a tots. De raons per abstenir-se pot haver-n’hi diverses, i més d’una, de dues i de tres deuen ser justificades. No sé si totes són, tanmateix, prou consistents.

  • M’abstinc perquè votar en unes eleccions no em ve massa de gust.
  • M’abstinc perquè, progressivament, els polítics m’han anat desencisant.
  • M’abstinc perquè m’agrada donar botifarra a la classe política.
  • M’abstinc perquè no accepto l’estil barroer i gratuït de moltes campanyes electorals.
  • M’abstinc perquè m’encanta que els polítics, després de cada campanya, diguin que el fenomen de l’abstenció és molt preocupant i digne de reflexió i estudi. 
  • M’abstinc perquè els VIP’s ofenen, sovint, la meva intel·ligència.
  • M’abstinc perquè, qui coneix els segons o la resta integrants de moltes llistes electorals?
  • M’abstinc perquè crec que la qüestió no és únicament parlar del que interessa al ciutadà, sinó donar-li més capacitat de decisió.
  • M’abstinc perquè trobo que el quadre polític català està bloquejat, i cada cop més.
  • M’abstinc perquè m’agradaria forçar un canvi de la llei electoral.
  • M’abstinc perquè no m’acaba d’agradar participar en un joc en el que els pactes són més importants que els resultats.
  • M’abstinc perquè, ho he d’admetre, no posseeixo prou memòria històrica de quan els que manen no ens demanaven mai l’opinió.
  • M’abstinc perquè ja m’està prou bé com van les coses, mani qui mani.
  • M’abstinc perquè la política no malmeti el meu benestar i confort.
  • M’abstinc perquè sóc un jove mileurista i només faltaria que, a més, els fes el joc.
  • M’abstinc perquè em costa de comprendre com són d’apassionants, malgrat tot, els mecanismes del poder com a part indestriable de l’aventura humana.
  • M’abstinc perquè no tinc la modèstia suficient d’assumir que el paper que em pertoca és el de comparsa en la continuïtat necessària d’aquests mecanismes.
  • M’abstinc perquè ja s’ho faran.
  • M’abstinc perquè millor que s’ho parlin entre quatre notables i ens estalviarem les despeses i el merder de les eleccions.
  • M’abstinc perquè exercir la responsabilitat col·lectiva comporta, en el fons, massa feina.
  • M’abstinc perquè no entenc, o no em preocupa massa, que tanta abstenció no farà avançar l’autogovern de Catalunya ni el desplegament de l’Estatut nou que, ens agradi o no, és el que hi ha.
  • M’abstinc perquè no me n’adono prou que la meva actitud no permetrà resoldre amb un mínim d’eficàcia els diferents i complexos problemes que el país té plantejats, a curt, a mitjà i ja no diguem a llarg termini. 
  • M’abstinc perquè no sóc capaç d’aportar cap alternativa vàlida a la situació, ni tan sols capaç de pensar-hi.
  • M’abstinc perquè no trobo cap candidatura ni candidat o candidata prou atractius.
  • M’abstinc perquè dec ser poc madur des del punt de vista col·lectiu.
  • M’abstinc per la tradició anarco que vaig mamar a casa.
  • M’abstinc perquè em sento, decididament, antisistema.
  • M’abstinc perquè és una de les maneres de reclamar, d’una vegada, llistes obertes que crearien un nou revulsiu.
  • M’abstinc perquè sé que als aparells dels partits els rebentaria que hi haguessin llistes obertes.
  • M’abstinc perquè considero que, amb poques diferències, tots els polítics són iguals.
  • M’abstinc perquè les nostres ciutats, els nostres pobles i els nostres països són sistemes ben complexos per a reduir-los a unes quantes promeses i/o receptes, sovint demagògiques.
  • M’abstinc perquè, al pas que anem, tindré més prestigi entre les amistats passant de votar que no pas anant-hi.
  • M’abstinc perquè no tinc ni esma d’anar a votar a quatre passes de casa, de tan còmode o còmoda que arribo a ser.
  • M’abstinc, senzillament, perquè estic cansat/da amb tantes convocatòries electorals successives.
  • M’abstinc perquè no tinc prou interès ni en anar a votar en blanc.
  • M’abstinc perquè tant me fa qui em representi: total, després anirà a la seva!
  • M’abstinc perquè no em diuen què acabaran fent amb el meu vot.
  • M’abstinc perquè, seguint la tendència del baix cost, ja m’està bé una democràcia de baixa qualitat.
  • M’abstinc perquè gaudeixo d’allò més anant contra el que és políticament correcte.
  • M’abstinc perquè la política no ha deixat mai de ser una pràctica endogàmica, per molt que ho vulguin dissimular (i no sempre).
  • M’abstinc perquè considero que la política és cosa dels polítics.
  • M’abstinc perquè em surt dels pebrots.
  • M’abstinc perquè sí.
  • M’abstinc perquè no. 

Salvem la placa d’ANDREU NIN

Sense categoria

La placa d’homenatge que els seus companys van dedicar a Andreu Nin en el lloc de la Rambla barcelonina on el veieren per darrera vegada corre un cert risc de degradació. De moment, encara és llegible, però val la pena que se’n prengui nota ara que són a punt de complir-se setanta anys del segrest del líder del POUM i el seu assassinat posterior. Contribuir a millorar aquesta placa vol dir, en definitiva, salvar-la. I significa també preservar, simbòlicament, les  banderes de la llibertat.  

Una mica més amunt de la cafeteria i restaurant Moka i de l’hotel Rivoli Rambla, i enmig d’una oficina bancària i una agència de viatges, hi figura la senzilla placa de marbre blanc d’homenatge a Nin. Jo, com a homenatge particular, l’he llegit moltes vegades en passar-hi aquests darrers anys, però ahir em vaig dedicar a anotar-la curosament per tal de poder transcriure-us-la sense cap errada:

"Aquí, el 16 de juny de 1937, els seus companys veiérem per darrera vegada Andreu Nin (1892-1937), secretari polític del P.O.U.M., lluitador pel socialisme i la llibertat, víctima de stalinisme.

Els seus companys.

Barcelona, 16 de juny del 1983"

El meu homenatge particular a Andreu Nin i Pérez, dirigent polític català de prestigi internacional i fill del Vendrell, no és precisament perquè jo hagi estat poumista, ni durant els intents estèrils de reorganitzar l’històric partit durant la Transició. Sí que n’havia conegut alguns que ho havien estat de joves, entre els quals l’inoblidable Josep Pallach, el màxim dirigent del primer partit al que em vaig afiliar, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Ni tan sols, tot i considerar-me d’esquerres, em vaig declarar mai marxista, ni que fos de la branca heterodoxa que era el Partit Obrer d’Unificació.

Però em sap greu que les lletres gravades a la placa siguin cada cop més difícils de llegir com a conseqüència del desgast que comporta el pas dels anys. Suggereixo, doncs, que un treball de restauració ben poc complex contribueixi a salvar la memòria històrica continguda en el missatge de llibertat i progrés que la placa ens transmet.

Demano, per tant, que les lletres tornin a repicar-se, o que es pintin de negre, o es daurin, i deixo la solució adient al millor criteri dels experts. Es tracta d’un cost mínim que, com que el POUM ja no existeix -tot i que la seva herència històrica fos més aviat assumida pel PSC-, suposo que hauria d’anar a càrrec de l’Ajuntament pel fet que la placa forma part del mobiliari urbà. I ara que estrenarem un nou mandat municipal, pot ser el moment adient per a fer-ho.   

Ja sabreu que, després dels tràgics fets de maig del 1937 -ara n’ha fet també setanta anys- es produí la desaparició d’Andreu Nin a càrrec dels serveis de contraespionatge soviètics i el seu posterior assassinat -prèvia tortura- prop de Madrid. Res no transcendí de moment i, quan els militants del POUM preguntaven als del PSUC i el PCE on era Andreu Nin, aquests escrivien a les parets: "O a Salamanca o a Berlín". I és que el clima propi del sectarisme de l’època -tan ben reflectit, per exemple, a l’excel·lent film Terra i llibertat, de Ken Loach- era particularment greu: el comunisme ortodox acusava Nin i el seu partit de ser agents del feixisme internacional.

I, per cert -ara que la memòria històrica ha esdevingut un procés tan viu com necessari-, que no estaria gens malament que Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa o el PSUC-viu reconeguessin públicament la complicitat històrica d’aquest comunisme oficial en un dels malaurats episodis de l’stalinisme de l’època. 

I que ho fessin després de setanta anys d’uns fets lamentables, com tants altres de la Guerra Civil. En el valuós documental Operació Nikolai, de TVC, els periodistes Maria Dolors Genovés i Llibert Ferri van aclarir definitivament el desenllaç del cas Nin l’any olímpic del 1992. Ara, la memòria històrica reclama també una senzilla cirurgia de placa. Per tal de preservar simbòlicament, a través del testimoni d’Andreu Nin, les banderes de la llibertat i l’horitzó d’un futur digne.  

Elegia per l’ESTAMPERIA

Sense categoria

L’estamperia d’art de la plaça del Pi de Barcelona era la tenda més antiga de la ciutat des de l’any 1789, però ja ha deixat de ser-ho. Si passeu per allí, les tradicionals postals, fotografies, làmines i gravats ja no les hi trobareu, perquè l’edifici, del 1542 i propietat del bisbat de Barcelona, es destinarà a altres usos molt més mundans… No sé si la solució adoptada era inevitable, però per mi té un punt de patètic en aquesta Barcelona que sovint va més sobrada del que realment li pertoca. 

És ben sarcàstic que, a tocar de les eleccions municipals, hagi plegat la botiga més antiga de la ciutat de Barcelona, l’estamperia d’art propietat de Joan Artigues. La ruïna de l’edifici i la necessitat urgent de rehabilitar-lo són les causes immediates del tancament. I en el rerefons d’aquest hi plana l’especulació urbanística i els lloguers desmesurats que es paguen a tot Barcelona i també -ai!- a la Ciutat Vella.

El bisbat, propietari de l’immoble a través de la parròquia de Santa Maria del Pi -abans havia estat propietat de l’Arxiconfraria del Crist de la Sang-, el reconvertirà en apartaments turístics. La zona resulta ideal, des d’aquest punt de vista. El que em fa més gràcia és que els nous contenidors seran testimonis, com es pot suposar, de costums i maneres de fer que l’Església, des del seu encarcarament, considera més aviat reprovables. Els interessos eclesiàstics, ja se sap, sovint són temporals, tot i que no ignoro que el bisbat de Barcelona no neda en l’abundància. En fi, que cadascú s’apanyi com pugui amb el seu cos… i la seva ànima. 

¿Era inevitable que s’arribés a aquesta situació, i que l’antiga estamperia no pogués conviure amb els apartaments previstos? Voldria pensar que no, però l’afany que al nostre país tenim, a voltes, per carregar-nos les antiguitats i no intentar posar-les al dia fa creure el contrari.

I és que si tu tens el privilegi de poder obrir habitualment la tenda amb més història, això constitueix un patrimoni prou preuat perquè et mimin i posin al teu abast un plus d’incentius raonables per tal que tu mateix encaris la teva pròpia renovació. Però sembla que, en aquest cas, no ha estat així -no hi tenien res a dir, les institucions?-, i que la crua lògica de mercat és l’única que ha prevalgut, sense excepcions possibles.

Com que tampoc no cal desesperar-se, em refugiaré ben ràpid a Casa Gispert, a tocar d’una altra església, Santa Maria del Mar, la meva preferida a Barcelona… molt abans que el senyor Falcones tingués la idea d’escriure la seva tan llegida i no sé si massa original novel·la.

Casa Gispert, mestres torradors des del 1851 [www.casagispert.com], deu ser ara mateix, doncs, un dels comerços més antics de la comtal ciutat. Aneu-hi i no m’estranyarà que us hi sentiu tan seduïts o seduïdes com m’hi he sentit jo les vegades que hi he estat des que la vaig descobrir. Hi trobareu bons cafès i tes, fruits secs ben diversos, espècies, olis, xocolates, torrons, melmelades, conserves i altres delícies enmig del taulell d’una peça, les prestatgeries de fusta, les senalles d’espart que mostren els torrats calents i fumejant… tota una atmosfera, en definitiva. La tradició d’ahir amb la qualitat d’avui. 

Establiments com can Gispert demostren que el que cal, per damunt de tot, és mantenir amb dedicació i delicadesa el que tens però anar-ho actualitzant. Potser a l’estamperia de la plaça del Pi devia faltar-li aquest afany. En tot cas, sap greu que hagi hagut de tancar, perquè la seva presència comportava molta memòria històrica -per les postals, les fotografies aplegades, les làmines, els gravats- de la capital de Catalunya, d’aquesta Barcelona que sempre va tan sobrada.

En fi, no ens posem nostàlgics…

L’ESPANYOL, “MÉS QUE UN CLUB”… per uns dies

Sense categoria

L’Espanyol de Barcelona, com li diuen ara, ha tornat a fracassar a la final de la Copa de la UEFA. Tanmateix, la derrota periquita no ha estat percebuda d’una manera tan lamentable com la de l’any 1988 a Leverkusen. I encara és més interessant una altra percepció: la que ens indica que el club -provisionalment- de Montjuïc ha esdevingut una mica més que un club per uns dies, en legítima competència amb el Barça, que a Catalunya ho és sempre.  

Aquest cop, tampoc no s’ha aconseguit l’objectiu. Però, com que som catalans -i l’Espanyol es defineix com un club català de futbol-, cal estar segur que a la tercera va la vençuda. El que no sabem -ni ho sap ningú- és quan vindrà de nou aquesta tercera oportunitat, perquè arribar a una final de futbol europeu, ni que sigui la de la Copa de la UEFA, no és fàcil.

L’Espanyol es mereixia ser campió aquesta vegada. Ni que només fos perquè el Sevilla ja repetia de l’any passat. I també perquè hagués estat la millor manera de visualitzar que al futbol català de primer nivell hi ha un espai suficient per a algú més que no sigui el Barça, tot i que aquest sigui el número 1 i ho hagi de continuar sent. Si pot ser, amb models tipus Laporta i no pas Núñez (recordeu, aquella llarga etapa?).

I no per res, sinó perquè ja sabem que el Barça és més que un club i que el simbolisme que això significa continua sent molt important per a aquest país, ara com ara. Però el cas és que he tingut clarament la percepció -no sé si hi estareu d’acord- que l’Espanyol ha esdevingut darrerament també més que un club… ni que només sigui per uns dies. Ara ja torna a ser, per sort o per desgràcia, allò que sobretot ha de ser: un bon club català de futbol.

No us puc amagar que, de ben jove, jo em considerava perico per allò que sovint m’ha agradat apuntar-me una mica a les causes perdudes. Però tot té un límit, perquè més tard, quan vaig adquirir una raonable consciència nacional i social, em vaig  passar, lògicament, al Barça. Curiosament, una evolució similar l’ha tingut la meva filla gran, la més futbolera de la família.

Del futbol m’emprenyen moltes coses. Per començar, tinc clar que un futbolista, com a operari qualificat que és, no hauria d’obtenir les xifres astronòmiques que cobren els més grans. Però ja se sap que, en el joc del capitalisme, el més important no és el que tu guanyes, sinó tot el negoci que la teva feina -admeto que una mica màgica, en el cas dels cracs– és capaç de generar.

I em molesta, no cal dir, la violència gratuïta que sovint es viu als estadis, amb conseqüències que a voltes han estat prou tràgiques. O la manca de grandesa de tants directius. O la barroeria compulsiva de massa seguidors, joves i no tan joves. El que en resulta de tot plegat, freqüentment, és que l’insult més suau que se sent en un camp és fill de puta… quan estem parlant d’un joc en el qual tot depèn, en el fons, de si la bimba entra a la barraca o no.  

Però aquestes són algunes de les regles del joc, i és cert que la màgia d’un partit ben jugat, o d’una jugada plena de talent, o d’un gol d’aquells fantàstics, són inigualables.

Mentrestant, l’Espanyol ha esdevingut aquests dies una mica més representatiu del que és Catalunya i ho ha fet, sobretot, gràcies al seu esforç. Ni que el seu nom, ambientalment, el perjudiqui. Ni que el seu catalanisme sigui tebi o ambigu, i no crec que això canviï massa en el futur.

En aquest sentit, oïdor habitual com sóc de Catalunya Ràdio, m’ha agradat molt el tractament -amb l’Antoni Bassas al capdavant- que la nostra primera emissora nacional ha donat aquest dies a una gesta, la de Glasgow, que finalment no ha estat tan heroica com calia. L’Espanyol i la seva afició es mereixien aquest triomf, però nosaltres també ens mereixíem el fet de tenir, si més no durant uns dies, dos clubs de futbol que fossin més que uns clubs. I això sí que s’ha aconseguit.

I ara només cal desitjar que el Barça superi la depre i torni a guanyar la Lliga…

Memòria històrica? La dels LAIETANS!

Sense categoria

Ara que es parla tant -i no sempre amb bon criteri- de la memòria històrica, també està bé que ens remuntem a la d’un dels nostres precedents antics, la tribu ibèrica dels laietans. Una gent que per a nosaltres esdevé entranyable i que habitava el territori que s’estén aproximadament des del Llobregat fins a la Tordera, i cap a l’interior per la vall del Llobregat i el Vallès, abans d’instaurar-se la romanització per aquestes terres. En aquest sentit, el poblat del Puig Castellar, situat en un turó pròxim a Santa Coloma de Gramenet, bé es mereix la vostra visita. 

La 10a. Festa Ibera era un bon estímul per tal de conèixer de prop, diumenge passat, aquest important jaciment, que té una extensió aproximada de 5.000 metres quadrats i que se situa dins el parc de la Serralada de Marina. Més concretament, al cim de l’anomenat -ben curiós, oi?- turó del Pollo, d’uns 300 metres d’alçada.

De fet, la commemoració dúra fins a aquest divendres, però ja comprenc que el marge de temps és molt just… En tot cas, qualsevol altre dia serà bo per tal que descobriu, si no el coneixíeu, el que és el jaciment ibèric més destacat dels situats a prop de Barcelona.

A tocar del colomenc barri de Singuerlín, trescar per la ruta d’accés al Puig Castellar no és gens difícil. La humitat que prové del torrent de les Bruixes assegura frescor als arbres que s’hi han anat plantant i fa que la pujada que vam fer amb la meva dona sigui, doncs, ben agradable. I el petit esforç paga la pena, ja que, un cop sigueu al poblat, dominareu el conjunt del pla de Barcelona i una part del Vallès, i la vista se us deturarà als turons veïns del Maresme.

I s’ho val, del tot, la visita al jaciment, que va ser ocupat des del segle VI abans de Crist fins a l’inici del II aC, i desocupat, sembla que sobtadament, en aquesta època. Els rastres de vida que n’han quedat formen part de la memòria històrica dels laietans, una tribu  que amb el temps va inspirar, per exemple, la Via Laietana o el ja històric rock laietà… per no parlar de la Caixa Laietana mataronina. No s’escau, doncs, que els coneguem una mica més?

El poblat del Puig Castellar és molt valorat pel gremi dels picapedrers -llegiu arqueòlegs-, però em sembla que massa desconegut per la resta de la ciutadania. Jo mateix n’havia sentit a parlar, poc o molt, feia anys, però el cas és que no hi he anat fins ara, i gràcies, sobretot, a l’amable incitació d’uns familiars que viuen a Santa Coloma. I us haig de dir que m’hi he sentit -ens hi hem sentit- molt a gust.

El mèrit que aquesta visita sigui ara factible el tenen, per començar, unes primeres excavacions arqueològiques que va efectuar, a començaments del segle XX, l’historiador Ferran de Sagarra, propietari dels terrenys i pare de Josep M. de Sagarra. Noves excavacions, a cura de l’Institut d’Estudis Catalans, van tenir lloc als anys 20, i els 50 sota la direcció del Centre Excursionista Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

Fins que, ara fa deu anys, el també colomenc Museu Torre Balldovina [www.minorisa.es/mtbsc] va iniciar noves actuacions arqueològiques i museístiques al poblat. Per cert que a aquest Museu -ubicat en un edifici històric que havia estat residència d’estiueug de la família Sagarra- s’hi conserven les peces del llegat d’aquells ibers laietans i ara, tot i que ells no puguin saber-ho, colomencs d’adopció. 

Així, s’han condicionat adequadament l’entorn i els accessos, s’han consolidat les estructures per tal de garantir-ne la conservació i s’ha ofert una bona proposta didàctica, però ja veureu que hi ha encara força i bona feina per fer. I és particularment interessant la reconstrucció i simulació de l’espai que ocupava la casa magatzem, que al segle III aC sembla que havia adquirit unes dimensions prou considerables per a l’època.

Engrescats en el tema, val la pena consultar, a través del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la prou interessant i crec que motivadora Ruta dels Ibers, també en la seva vessant laietana [www.mac.es/ruta_dels_ibers/laietans.htm]. En fi, són rutes per les quals, tant des del punt de vista presencial com virtual, comences a fer i ja no pararies.

En tot cas, la memòria històrica dels laietans no sé si queda massa honorada atesa la deriva històrica d’aquest nostre -i en part dissortat- país català. Per això us convido a pujar al turó del Pollo, a passejar-vos pel Puig Castellar, a dominar enlairats la vista de Barcelona i la seva rodalia i, si en teniu un mínim de ganes, a pensar d’on venim… i cap a on anem, si és que ho sabem. 

 

Respiro, per tant PENSO

Sense categoria

Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner, constitueix el meu darrer llibre llegit i curosament subratllat. És d’aquells volums petits, però tan densos, que fas servir el llapis més del que caldria, però el cas és que no ho pots evitar. I tot perquè s’hi acumula  massa volum de pensament -i molt d’exercici per a pensar, una de les gimnàstiques millors- en ben poques pàgines.  

“El pensador significatiu seria aquell que percep i explota una idea o un concepte decisius, aquell que se centra en una descoberta o una connexió crucials; aquell o aquella que inverteix gairebé amb avarícia en una observació o en un acte de pensament seminals i n’aprofita tot el potencial”.

“En canvi, a la immensa pluralitat dels éssers humans, per dir-ho d’alguna manera, els pensaments de primera classe, els anuncis radicals, els passen a tocar sense que se n’adonin, ni s’hi emparin, ni s’afanyin a convertir-los en una realitat concreta”.

Ja sé que no sóc, dissortadament, un “pensador significatiu”, però m’agradaria creure que no pertanyo ben bé “a la immensa pluralitat dels éssers humans”. La meva insignificança em priva de ser el primer; el meu sentit de l’autoestima m’impulsa a no barrejar-me del tot amb els segons.

Les citacions precedents són extretes d’un llibre breu i estimulant: Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, l’autor del qual és Georges Steiner, un dels pensadors de moda en el món occidental. Publicat el 2006 per Arcàdia dins la sèrie “Lectures centrals”, me’l va regalar per l’aniversari la meva amiga Anna M. i crec que he d’estar-li -per aquest i altres detalls de la nostra sòlida amistat- molt agraït.  

La riquesa d’incitacions i estímuls que proporciona aquesta obreta la fa una rara gemma, d’un valor que gairebé no té preu. Entre les seves 69 pàgines -en aquesta versió en català de Roser Berdagué-, hi he fet anar molt el llapis, i a dos nivells de tant en tant. Però ara no vull cansar-vos amb més citacions i, en canvi, sí que vull estimular-vos a adquirir el volumet i, sobretot, a llegir-lo, tot confiant que en pugueu treure el profit que n’he tret jo. (I la bellesa de la fotografia de la coberta, a cura de Núria Solsona, constitueix un dels millors pòrtics possibles).

Steiner hi defensa la radicalitat del pensament i la intimitat de l’acte de pensar com “l’única possessió segura que tenim”. O sigui, aquella riquesa immaterial que no ens pot furtar ningú i que només podem alimentar -i retroalimentar- nosaltres mateixos. Allò que ens fa decisivament distints dels altres, per molt semblants que entre tots puguem ser. En efecte, penseu-hi bé -i mai tan ben dit-, perquè el pensament que us és innat a l’acte de respirar, més elaborat o més simple, no depèn massa de què sigueu rics o pobres, tot i que una certa instrucció bàsica sempre pugui ser convenient.   

Cadascuna de les deu raons (possibles) de la tristesa del pensament constitueix un capitolet propi. Aquesta idea de la tristesa com el “fons obscur” on es fonamenten la consciència i el coneixement és un dels aspectes que més m’han costat de pair. Prové del filòsof alemany Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, un dels precursors del -per mi, tan respectable- existencialisme. Però aquesta tristesa, aquesta melangia (Schwermut), és una de les qualitats que sembla que ens fan veritablement creatius. D’esperit vitalista com sóc, entenc el sentit de la idea, però admeto que em costa una mica d’acceptar.

Ja m’havia complagut, de George Steiner, La idea d’Europa (2004), conferència també editada per Arcàdia a la mateixa col·lecció. Entre moltes altres incitacions, s’hi planteja, com a metàfora, que “Europa sempre s’ha pogut fer, i es pot fer, a peu. (…). En bona part, les distàncies són d’escala humana”. Aquest gran actiu europeu constitueix, avui dia, una de les nostres limitacions, però ha estat -i ho pot continuar sent- una de les nostres grandeses. En conjunt, l’obra de George Steiner es llegeix, en part, com un codi moral intel·lectual. Un bosc amable però dens en el qual sempre hi trobes tresors.

 

El VIATGE, no viatjar

Sense categoria

"Si hem de viatjar, que sigui per conèixer la cultura del país allà on estiguem", escriu a l’Avui Pep Blay. Cerquem, doncs, el viatge, els viatges, però no fem de viatjar l’expressió d’una rutina, un verb sense excessiu sentit… ara que conjugar-lo és tan fàcil. 

Faig meu l’article de Pep Blay -a qui li hem llegit moltes cròniques musicals- divendres passat a l’Avui [www.avui.cat], l’intitulat Els viatges del Museu. Es refereix als viatges que organitza al país del Nil el Museu Egipci de Barcelona [www.fundclos.com]. Egipte, sí, una de les assignatures que tinc pendents i que hauré d’abordar, com apunta Blay, en les degudes condicions.

I és que, tal com ell mateix remarca, no cal viatjar "si és per desestressar-se o per prendre el sol". En aquest cas, "més val que ens quedem a casa perquè l’únic que aconseguim és accelerar les pitjors conseqüències de la globalització, fomentar la construcció il·legal, destruir el paisatge i malgastar recursos irrecuperables per afrontar el canvi climàtic".   

Malgrat que hi he fet de turista convencional -és a dir, no hi he viscut ni treballat una temporada, ni hi he anat a fer, o donar, un curs o assistir a un congrés-, crec que el meu viatge a Roma i totes les emocions i descobertes que m’ha procurat compleixen un mínim amb les òptimes condicions apuntades.

Però encara ho fa molt més el viatge per Xile, Perú, Bolívia i Argentina que ha fet la meva amiga pintora de Gràcia, la Montse Vives. Llegiu-ho amb calma al seu bloc [montsevives.blogspot.com] i us n’adonareu clarament. Veureu l’emoció -com la que es traspua en la seva excursió al mític Machu-Picchu- i la humanitat que hi posa, en explicar-nos i explicar-se, en atansar-nos i atansar-se, llocs, persones i passions. Com una manera d’esculpir-se el cervell, de donar sentit al que som i a allò que fem.

La Montse, doncs, no solament és autora -sí, remarco el substantiu- d’un bon viatge sinó que, estrictament, no ha viatjat de la manera poc o molt barroera que ho fa tanta gent. Ha descobert amb avidesa, s’ha conegut i reconegut més. Em sembla que la seva experiència enllaça amb escreix amb el que ens proposa Pep Blay i que ara, cordialment, us re-proposo.