A la brasa i al caliu

Kosovo ja és un nou Estat… si el deixen. La comunitat internacional està dividida en aquest cas -un pèl singular, admetem-ho-, però jo crec que els kosovars, la batalla, ja l’han guanyat. Entre d’altres coses, perquè han tingut prou paciència. La paciència de ser els últims del conflicte dels Balcans…

Fins i tot Espanya, per raons òbvies tan reticent a aquesta sobirania -l’estrany seria el contrari-, haurà d’acabar acceptant el principi de realitat. Això no treu que, ara com ara, el nou convidat a taula tingui les facultats lleugerament disminuïdes… Però, en un món que es vol més just -si és que realment ho vol-, no seria lògic que l’ajudéssim entre tots? Compten massa, com sempre, l’economia i la geopolítica, però l’eix que realment hauria de prevaldre -i, segurament, és el que acabarà passant, si més no per la proximitat amb la UE- és el de la democràcia.

1) Els catalans, el fet que Europa tingui un nou Estat en virtut d’un procés d’autodeterminació, ho hem de veure amb simpatia, al marge, en principi, de qualsevol altra consideració.

2) El nou Estat kosovar, com no se li escapa a ningú, ha estat parit amb fòrceps i es trobarà, suposo que per un temps no pas curt, a la incubadora política. Esdevé un nou actor de l’escaquer internacional, però protegit, assistit, ajudat. Tal com han anat les coses, podria ser d’altra manera?

3) El protectorat internacional, doncs, s’allargarà, previsiblement. Però quan neix un setmesó, o qualsevol altra criatura amb dificultats, no correm a ajudar-lo? Doncs, el mateix hauríem de fer amb les nacions, però ja se sap que la competència és massa ferotge. I que la política internacional, sovint, ho és tot menys compassiva… El mateix Ibrahim Rugova (1944-2006), líder històric dels albanokosovars i víctima, també, de la follia desfermada per Slobodan Milosevic i els seus sicaris, va ser un més -però no un qualsevol- a comprovar-ho.

4) I socialment -excepte la carcúndia habitual-, no tenim prou assimilat el divorci? Així, per què es veu encara amb mals ulls que els territoris puguin casar-se, descasar-se, separar-se, divorciar-se… quan puguin, vulguin i s’hi arrisquin?

5) La posició d’Espanya, alineant-se amb Rússia, Grècia, Rumania, Bulgària, Eslovàquia, Xipre, la Xina… i, òbviament, Sèrbia, resulta lamentable, però no pas incoherent. I és que, us imagineu que Madrid hagués celebrat la independència kosovar? Aleshores, la contradicció amb les seves actuacions interiors ja seria molt cínica, o massa flagrant. Tot i que la mateixa França, per exemple, demostra no tenir escrúpols en aquest sentit, però ja sabeu que les reivindicacions nacionals a l’Hexàgon -excepte en el cas de Còrsega- resulten més aviat històriques que no pas actuals.

6) El que no entenc gaire és la posició d’Eslovàquia, feliçment separada de Txèquia en el seu moment. M’ho hauran d’explicar…

7) Els Estats Units són un dels principals valedors del nou estat. Ja sabem que als nordamericans sempre els mou alguna mena d’interès -com a tothom, siguem clars- i, en aquest cas, la possibilitat d’alterar la situació geopolítica a Europa. Veure la bandera de les barres i els estels tan unida a la kosovar -la vella i la nova- fa una certa angúnia. De tota manera, i què? I, a més, en el cas de Kosovo, pel mig no hi ha petroli…

8) Els kosovars ja han començat a ser lliures, però molts d’ells -i d’elles- no poden treballar, i menjar, amb prou feines. Què hi perdríem, entre tots, ajudant-los una mica per tal que el nou Estat no sigui inviable? Sèrbia potser sí que hi perd -i Rússia, per identitat paneslava i raons estratègiqeues. Però ja és hora que els serbis, en primer terme, s’adonin que han d’expiar els seus molts pecats col·lectius… i mirar decididament cap a la Unió Europea. Sense que això vulgui dir que els kosovars i, sobretot, la majoria d’origen albanès, siguin, precisament, uns angelets… Només que el nou Estat ens pogués preservar, a mig termini, del vandalisme de les temudes bandes d’albanokosovars ja es podria estar -per raons, en aquest cas, molt pragmàtiques- a favor seu.

9) Les tensions entre els serbis i els albanokosovars han estat una constant al llarg de la història. Deixaran de ser-ho ara? Ho veig una mica difícil, però és indipensable que els dirigents del nou estat mantinguin la seva voluntat democràtica i mult¡ètnica, i que això sàpiguen -i els deixin- traduir-ho en fets. Veurem… Però el que queda clar, com diu Antoni Segura, és que "la situació de bloqueig no podia mantenir-se indefinidament".

10) I Catalunya i la resta de països d’àmbit català, Euskadi, Galícia…? Doncs la independència de Kosovo, en principi, no els fa cap mal, però faran -farem- molt millor de continuar emmirallant-nos en Escòcia, Flandes, no sé si encara el Quebec… I, en tot cas, una cosa sí que és ben clara: cada nació crea el seu propi model, traça el seu camí personal i instransferible: el de la marxa -tan imparable, o no, com ho vulguin els seus ciutadans- cap a la sobirania. Que avui, ja ho sabem, s’esdevé en el marc d’un món global i mena a aliances més àmplies.

Esculapi, bon amic, m’has de perdonar si ja fa anys, tot visitant el recinte emporità, vaig fer de la teva còpia un cas més aviat relatiu. Per això he volgut esmenar-ho anant a veure’t, un cop restaurat com a original, a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Sí, aquesta institució cultural ara una mica qüestionada però, en tot cas, tan necessitada d’un nou impuls.

L’exposició que t’han muntat en just homenatge –"Esculapi, el retorn del déu"– s’acabava aquest diumenge i jo no podia perdre-me-la, com a resultat adient de la curosa restauració -un lifting a fons, xicot- que t’han fet, i que tant et convenia. Ara aniràs a Badalona i després -abans d’arribar de nou a Empúries- a Mataró, la ciutat de Josep Puig i Cadafalch, artífex del retorn de l’antiga ciutat grega i romana al mapa de la millor arqueologia. 

Quan vaig situar-me al teu voltant, hi havia un grup de jubilats -senyores i alguns senyors d’aspecte més aviat culte- que escoltaven amb molt d’interès les explicacions d’una guia. Discretament, vaig afegir-m’hi de seguida, perquè sempre cal estar en disposició d’aprendre dels qui en saben més.  

I així, em vaig assabentar que et trobaren, col·locat bocaterrosa, dins d’una de les cisternes descobertes en les excavacions d’Empúries, el 25 d’octubre del 1909. Què hi feies, allí amagadet? T’ocultaren els teus darrers fidels o vas ser víctima -sortosament incruenta– de les ires dels primers cristians? Potser no ho sabrem mai…

El cas és que primer va aparéixer el teu tors, i deu dies després, la part inferior. Tot plegat, una gran troballa, perquè ja deus saber, xato, que ets molt valuós, fins al punt que se’t considera la millor escultura grega trobada a la Mediterrània occidental, amb una antiguitat de més de 2.200 anys. Vaja, tot un luxe!

En honor teu, i com que l’any 2006 estaves ja força atrotinat, et van fer una campanya a mida: l’anomenat Projecte Esculapi. I és que, fossis d’una mútua, o només cotitzessis a la Seguretat Social, et calia passar una mica pel quiròfan. Per això et van dur en ambulància al departament de restauració d’un gran hospital que tenim per aquí: el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sí, home, el MNAC. O què et creies? T’havíem de mimar una mica entre tots, que d’escultures n’hi ha moltes, però de tan excepcionals no se’n troben a cada cantonada. 

Tot i que la cirurgia plàstica que t’han fet no t’ha donat un nou nas -l’original el tens força malmès- ni t’ha retornat alguns dits, sí que t’ha restituït els braços, amb un sistema de fixació que és reversible i està mecanitzat en acer inoxidable. T’has beneficiat, doncs, paio, de les darreres tècniques de restauració: aquest és l’avantatge d’haver arribat, força sencer, fins al segle XXI.

En canvi, no s’ha acabat d’escatir ben bé qui ets. ¿Ets Esculapi -dit també Asclepi, déu grec de la medicina-, o Serapis, déu oracular, curatiu i patró de la navegació? Hi ha qui diu també que potser constitueixes un sincretisme, és a dir, una mena de barreja d’ambdues divinitats… Jo, de déus, hi entenc més aviat poc, tot i que, des de la meva condició mortal, m’agrada mantenir ara aquesta conversa de tu a tu. En tot cas, els estudiosos es decanten per la primera de les teves identitats, i així és com, de moment, sembla que restaràs per a la Història i la Cultura…

Quan vaig anar-te a veure divendres passat al vespre, no faltava massa perquè finalitzés l’horari del Museu d’Arqueologia. Així que, un cop que el grup de jubilats se n’anà, vaig decidir quedar-me els últims minuts a fer-te companyia i poder admirar, en la intimitat, la meravella que ja eres i avui ets… encara més. Dos nois van venir a fer el mateix una estoneta, i anàvem donant lentes voltes al teu entorn, gaudint amb les perfectes formes del teu cos i extasiant-nos amb els plecs en marbre, tan ben cisellats, de la túnica.

Finalment, vaig tornar-me a quedar sol, i vaig pensar que, en honor teu, no marxaria fins que toquessin el timbre. Però els darrers minuts va aparèixer una persona amb aspecte savi i que, a sobre, ho és: Francesc Vicens, escriptor i tractadista d’art, antic director de la Fundació Miró, exdirigent del PSUC a la clandestinitat, també exdiputat d’Esquerra Republicana i exregidor a Barcelona d’Iniciativa. Ja ho veus, Esculapi, un altre admirador, però aquest, a més a més, de prestigi…

Jo havia coincidit amb el senyor Vicens en algun dinar o sopar polítics, tot i que, com de tantes coses, ja fa alguns anys. Per això, tot i que ell no em recordés, em vaig permetre saludar-lo, i aquest reconeixement sembla que li va complaure. "Certament -em va dir- ens trobem davant d’una peça d’art d’excepció. I fixi’s en una cosa: aquesta inscripció en grec que hi ha aquí, al voltant d’Esculapi, vol dir exactament: conèixe’t a tu mateix".

Em va semblar, benvolgut amic, que, en el fons, jo no havia fet altra cosa en tota aquella estona. Que, de la teva mà, accedia de nou al coneixement i també a l’autoconeixement. La calidesa de la pedra, la puixança de l’art, el nervi de la cultura, el pes de la història… L’herència grega és un dels llegats més decisius que hem heretat, i  tant de bo que procurem que no es desprengui mai del nostre codi genètic. 

A reveure, Esculapi, ens trobem a Empúries… Ara, quan per fi hi arribis de nou, assistiràs a la commemoració del centenari de l’inici de les excavacions arqueològiques. Descansa, amic, que ets tot un déu… i t’acull l’eternitat.

---

Dissabte passat, prop de 200 persones vam aplegar-nos al Cafè Teatre de l’Escorxador de Lleida per tal de celebrar el setantè aniversari de Jordi Pàmias, un dels escriptors de referència de les terres de Ponent i una de les millors veus de la poesia catalana d’avui. Tal i com acostuma a passar en aquests casos, l’homenatjat no sabia el que li esperava fins a traspassar la porta del local. Un homenatge ben merescut a un autor de qualitat, un home tendre i un amic càlid la poesia del qual, com va dir l’escriptor Jaume Cabré durant la trobada, "arriba al cor".

Els seus familiars ens havien convidat prèviament a escriure un text breu per tal d’aplegar-lo com cal en un àlbum. Doncs bé, se’n van recollir fins a un total de 82, entre els quals m’honora que hi hagi un escrit meu. De la mateixa manera que m’honoro de ser amic de Jordi Pàmias i Grau (Guissona, Segarra, 1938) a partir d’una entrevista que li vaig fer ja fa un quart de segle per al suplement cultural en català d’aquella entranyable -els més joves potser no la recordareu- Hoja del Lunes que s’editava, entre moltes altres capitals de província,  a Barcelona.

Des d’aleshores ens hem vist, amb menys freqüència del que fóra desitjable, al seu pis del centre de Lleida i a la casa de Guissona que havia estat de la seva família i on ell, acompanyat per la família que va formar amb la Maria, passa els estius. També hem coincidit en la presentació d’algun dels seus llibres a Barcelona i al Palau Nacional de Montjuïc durant l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi de l’any 1999, d’una de les quals es troba en possessió ben merescuda. 

En tot cas, no hem perdut mai el contacte. I és que el Jordi, persona tímida, té una cordialitat i disposa d’una calidesa humana capaces de vèncer fàcilment la seva contenció inicial. Aconsegueix, doncs, que molta gent se l’estimi, tal com l’últim cap de setmana quedà més que demostrat en un marc veritablement idoni.

A un dels seus primers llibres, Flauta del sol (1979, Premi Carles Riba 1978), Jordi Pàmias ens diu:

"Anem pel món com pelegrins que ignoren
si trobaran un escó de rialles
o un soc amarg, en un camí de gebre.
Però guardem, en un sac d’arpillera,
el bot del vi que ens menarà a la dansa."

I a El camí de Ponent (1990), d’una manera ben lúcida, constata el poeta:

"La nostra vida s’esmicola: pols
que el vent s’enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l’atzar. Només l’amor ens salva
-un diamant de límpida duresa."

I a un dels darrers reculls, Narcís i l’altre (2001), Pàmias hi escriu un dels millors poemes ("Temps fonedís") que jo he llegit mai sobre el tema de la mort, i n’he llegit uns quants:

"La mort. Un rostre humà velat.
Una pissarra que s’esborra.
L’escàndol d’un silenci definitiu, segur.
Ulls aclucats. Arrugues
que es desdibuixen. Un polsim de guix,
que vola quan Déu passa l’esborrador… Silenci."

Us he ofert només tres tasts d’una producció que crec que convindreu amb mi que és d’una gran qualitat. Si voleu conèixer amb més detall la trajectòria de l’autor, podeu anar a www.uoc.edu/lletra/noms/jordipamias.html. Ara només us diré, tot manllevant unes paraules del crític literari i editor Isidor Cònsul, que "la poesia de maduresa de Jordi Pàmias ha consolidat una lírica mesurada i en equilibri que sovint se’m presenta amb la civilitzada pulcritud noucentista d’un jardí anglès. S’hi marca una cura amorosa en el domini de les formes mètriques i dels recursos retòrics (…). Per això els versos flueixen plens de destresa i l’habilitat del poema sol concretar-se en lliçons que sovint freguen el virtuosisme formal."

JP ha exercit, durant molts anys, com a professor de llengua i literatura a l’institut lleidatà que du el nom d’un altre dels grans poetes que han donat les terres de Ponent, Màrius Torres. El Jordi, en definitiva, és un home que ens ha ofert poesia, literatura, humanitat, saviesa, tendresa, elegància i dignitat a mans plenes. Dissabte, els seus nombrosos amics i amigues -vinguts i vingudes de Lleida, de Ponent i també d’altres contrades- vam tenir el goig, ara que ja ha ingressat feliçment al club de la setantena, de tornar-li a agrair. 

Dissabte, dia 2 de febrer -i de la Candelera-, va fer exactament 800 anys del naixement de Jaume I. També en va fer 53 del meu. No tenia previst de fer-vos partícips, necessàriament, de l’aniversari -no ho vaig fer l’any passat-, però la feliç coincidència, ho confesso, m’omple d’orgull. I és que les gestes del Conqueridor -ja ho veieu, Aquari com jo- marquen l’acta fundacional de la Nació Catalana… ni que després el mateix monarca fos més aviat culpable de començar a partir-la a trossos.

Llegia jo tranquil·lament l’Avui en la placidesa de la tarda de dissabte i, en arribar a la secció de "Cultura i espectacles", vaig veure que obria amb la crònica Dia zero de l’Any Jaume I. La cronista, la periodista i escriptora Ada Castells, iniciava el text així: "Aquesta matinada ha fet 800 anys del naixement de Jaume I"…

La veritat és que fins ara no sabia quina era la data de naixença del rei en Jaume en un ja tan llunyà 1208. "Òndia!", vaig pensar. "Però si ens portaríem, exactament, 747 anys…" Una coincidència ben feliç, i això que un no és monàrquic, pèrò sí que té molt en compte el paper realment important de la institució reial a l’Edat Mitjana i, no cal dir, el lloc de primer nivell que Jaume I ocupa en la nostra història.

Deixant de banda la gràcia que em fa haver nascut també un 2 de febrer -diada habitualment freda, amb permís el canvi climàtic-, no és que jo tingui grans coses noves a dir sobre Jaume I. No sóc historiador ni medievalista, per començar, i la catosfera ja ha anat plena aquests dies de la commemoració de l’emblemàtic monarca i de citacions de la seva famosa Crònica o Llibre dels Feits, volum que corre per casa des de l’any 1982.

Només deixaré apuntades, doncs, unes petites notes:

• Deploro que no hi hagi, per ara, massa actes concretats en el marc de l’Any, tot i que celebro les noves edicions del Llibre dels Feits -una de les quatre grans cròniques medievals catalanes- i els diversos volums apareguts sobre la figura del rei a càrrec dels estudiosos.
• Trobo paradoxal, per no dir patètic, que les autoritats valencianes celebrin, a so de bombo i platerets, el 800 aniversari del fundador de l’antic Regne i n’ignorin l’origen català -tot i la seva naixença a Montpeller, ciutat en aquella època molt vinculada a la corona catalanoaragonesa.  Sr. Camps, ¿que potser el rei en Jaume i el seu exèrcit eren uns extraterrestres que van conquerir València als moros tot baixant de l’espai?
• No tenia ni idea que el Conqueridor hagués intentat, per lliure, una croada a Terra Santa, la qual cosa, ni que l’empresa fos fallida, afegeix interès al seu vessant internacional, sembla que encara poc estudiat. 
• Però tal com diu, també a l’Avui, el meu admirat Alfred Bosch en el seu "De tu a tu" de dissabte, "vas marcar els límits de la nostra personalitat d’hereu escampa". Sí, recordem-ho: Jaume I va deixar el regne dividit entre els fills, a més de renunciar a la Provença i de regalar Múrcia a Alfons X el Savi. Així, l’arquitecte dels futurs Països Catalans va ser, també, el primer dels seus disgregadors… i així ens ha anat.

Sigui com sigui, el regal dels 747 anys que em portaria amb el rei en Jaume no va ser l’únic de l’aniversari -a banda els de caire familiar, sempre benvinguts, i algunes trucades i SMS. La nit del mateix dissabte, al musical bar Heliogàbal de Gràcia [www.heliogabal.com], vaig poder saludar -per fi!- personalment el cantautor del Segrià Xavier Baró [www.myspace.com/xavierbaro], un dels artistes més interessants de l’escena independent catalana. Si ho recordeu, li havia dedicat un elogiós post el dia 13 de febrer de l’any passat, a través del qual confio que unes quantes i uns quants  hagueu conegut, i assaborit, les seves dolces Flors de joglaria (2006) o les singulars Cançons del temps de destrals (2004), per exemple.

"No és només que siguis bo, Xavier: és que ets diferent", vaig dir-li, en la breu conversa mantinguda tot just finalitzada l’actuació. Jo acabava d’apurar una copa de licor d’herbes -molt adient per a escoltar la música del d’Almacelles-, ja que del meu Tía María no me’n podien servir. Baró és encara un cantant minoritari però, sobretot, ha anat esdevenint un artista de culte. Aquest dia 2, en un ambient íntim i càlid, ens ho demostrà, de nou, clarament. 

Barbara -Monique Andrée Serf en la vida més casolana- ha estat una de les grans personalitats de la Chanson, de la cançó francesa d’expressió universal. Escoltar els 19 èxits del seu disc recopilatori pòstum i tastar-la al Youtube no solament interessa i agrada: sobretot estremeix, emociona. Aquí ens la va descobrir, ja fa força anys, Maria del Mar Bonet amb L’àguila negra. La mallorquina en va fer -com li és habitual- una gran versió, que no desmereix L’aigle noir i altres composicions sensibles i d’alta qualitat de la prematurament desapareguda autora i intèrpret francesa.

La seva referència -i l’obligació de conèixer-la més- era una de les diverses assignatures pendents. N’anem col·leccionant tantes! Però, un cop més, ha estat la Montserrat, la meva experta prescriptora en temes gals, qui s’ha encarregat de fer-me arribar a bon port. Al de Nantes, per exemple, la ciutat que dóna títol a una de les grans cançons del disc antològic, editat l’any 2000 amb el nom de la cantant per Philips-Mercury. 

I em complau també que la Maria Dolors -amb la seva sensibilitat i la seva gran cultura- s’hi hagi enganxat, tot i que ella hi accedís prèviament per una drecera d’autèntic luxe: el de la confluència -puc imaginar-me-la fascinant- dels temes de Barbara amb les coreografies de l’enyorat mestre Maurice Béjart.

Al CD de referència es pot dir que no hi ha cap tema que em desagradi, que és quan veus que el que tens posat a alguna màquina del teu entorn pot ser una autèntica joia. Ben al contrari, n’hi ha molts que no deixaria mai d’escoltar. Per exemple, l’inicial, Ma plus belle histoire d’amour, cançó que ja us deia en començar l’any que la no tan fracassada candidata Ségolène Royal s’hi va inspirar per al títol del volum que té ara a les llibreries. Però també Mon enfance, Vivant poème, Vienne, la ja esmentada Nantes, La ligne droite -interpretada pel meu tan i tan admirat George Moustaki, que la va escriure a mitges amb B.-, Là-bas, la complexa Chanson pour une absente le 6 novembre, Sans bagages, per descomptat L’aigle noir, Ma maison, Du bout des lèvres…

Una per una i en el seu conjunt, són peces que no veig que hagin de morir mai i que, en tot cas, formen part del millor patrimoni cultural del segle XX, en el qual ni la Chanson ni la France no hi tenen, precisament, un lloc menor, per molt que sovint en qüestionem el chauvinisme.

Com diu l’artista en començar-se a obrir l’àlbum, "mes secrets sont pour vous, mon piano vous les porte". Em complau especialment que el gran -per mides físiques i artístiques- instrument ens posés, habitualment, Barbara a l’abast, ja que de la passió que sento pel piano des de sempre algun d’aquests dies n’haurem de parlar. També trobo especialment belles, delicades i expressives les nombroses fotografies que inclou aquest CD de luxe, i que revelen la gran sensibilitat, humanitat i personalitat d’una dona -i no vull pensar ara, necessàriament, en la Piaf- a qui la vida no li fou tan fàcil.

Per exemple, i per començar, pel que he llegit a la Wikipedia [es.wikipedia.org/wiki/Barbara]. I no vull semblar escabrós, però m’ho he trobat sense massa esforç a la pantalla de l’ordinador: a les seves memòries, publicades el 1998 -l’any posterior la mort-, la cantant i compositora nascuda a París (1930) revela haver sofert l’incest del seu pare, el qual abandonà després la família. En fi, no és el primer ni el segon cas, i voldria que fos el darrer, però… La condició humana -de la qual els representants del gènere masculí, sovint, hem usat i abusat amb escreix- segrega molta escòria, i per això, abans de néixer, potser seria bo haver de demanar permís…

Com que la resta de la biografia i trajectòria artística les podeu clicar al vostre gust, només em fixaré ara en alguns altres detalls que m’han interessat especialment sobre una cantant de veu tan sensible i ben modulada i una autora d’alta qualitat compositiva.  

Per exemple, el fet que la família fos d’origen jueu. I sé de què parlo, perquè és possible que jo, remotament, també en provingui. Ara arrufem el nas i molt sovint ens el tapem per certes bestieses que acostuma a fer l’estat d’Israel, tot i que cal admetre que molts palestins -i no cal dir els àrabs en un sentit ampli- no són, precisament, uns angelets. D’altra banda -i B. en seria un altre de tants bons exemples-, l’aportació de l’ètnia jueva al progrés d’Europa i al desenvolupament de la Humanitat em sembla gairebé fora de discussió.

L’intimisme dels seus espectacles -que només arribo a caçar pel Youtube, ja m’agradaria haver pagat l’entrada a l’Olympia, al Bobino, al Zénith…- també seduïa especialment, amb el piano i la figura allargada de l’artista, vestida habitualment de negre. La fidelitat a la seva trajectòria dels estudiants del Barri Llatí d’aquest París al qual tornaries sempre. La profunditat emotiva -matisem-ho d’una altra manera- de la seva veu. El fet de partir el trofeu obtingut en 
el lliurament del premi de la prestigiosa Académie Charles Cros (1965) i donar, a cada un dels tècnics que intervenien en la cerimònia, el tros oportú per tal mostrar-los el seu agraïment. O de gastar-se una part important dels seus guanys en l’atenció als infants exclosos. O participar activament en les primeres campanyes per a finançar el tractament de la SIDA…

En fi, deixem-ho aquí. La humanitat sembla que hi era del tot, però avui millor que us toquin el cor, i que us sedueixin, les seves cançons tan grans, i algunes, sublims. Ara mateix, la difusió de la Chanson, a casa nostra, és la que és, perquè ja sabem per quins paràmetres va el mercat de les indústries culturals. Però a les principals botigues del ram podeu trobar discos de Barbara, i no cal insistir, òbviament, en el potencial de la xarxa…

Jo únicament -amb modèstia, però també amb tota la passió posada, com d’habitud, a la brasa i al caliu-, he volgut apropar-vos la meva última descoberta musical. D’aquesta ja era hora, però mai no és tard. I és que m’adono que, com vosaltres -i malament rai, si no fos així-, estic aprenent sempre. 

Amb el canvi d’any em va arribar l’onzena edició de la Llista d’Industrials i Productors que etiqueten en Català. Actualment ja inclou 1.839 empreses, quan l’any 1989 n’eren 308; el 1993, 436; el 1997, 1.046; el 2002, 1.662, o el 2005, 1.755. La llengua catalana es troba, en molts aspectes, en una situació més amenaçada del que voldríem, però la seva minoració no és, ni molt menys, irreversible. Funciona a batzegades, una mica com el país, però és evident que -a la manera de Fellini- bé podem dir: E la nave va…

La publicació esmentada l’edita l’Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català [www.adec.cat], una entitat de la qual sóc soci des que hi vaig connectar -primers anys 90- quan m’ocupava de la redacció de la revista institucional Viure en Català, que va publicar el Consorci per a la Normalització Lingüística.

L’ADEC, que és una de les bones herències de la històrica -i també mítica- Crida a la Solidaritat, realitza una tasca segurament discreta -tot i que amb presència continuada per poblacions i fires-, però tenaç, efectiva i constant. Ja són vint anys fent de mosca collonera per l’etiquetatge i envasament de productes en la nostra llengua. I els resultats hi són, tal com les dades de la Llista reflecteixen i a desgrat que quedi encara -en aquest i tants altres àmbits lingüístics i culturals- molta feina per fer.

Petits o grans productors, en el catàleg 2007 n’hi figuren, per exemple, 318 de caves i vins -entre els quals hi ha les marques més introduïdes al mercat-, 195 de productes càrnics, 142 de làctics, 124 d’olis, 123 de fleques i pastisseria, 73 d’aviram i ous, 66 de confitures i mel, 60 de conserves… Com veieu, hi ha una evident decantació cap al sector alimentari, potser per allò que la teca és una qüestió, òbviament, de primera necessitat i resulta, per tant, propera i entranyable.

Però a la relació també hi figuren, a més d’altres menes de menges i begudes, representants dels articles de regal, les arts gràfiques, el sector audiovisual i informàtic, la ceràmica i porcellana, els grans i petits centres comercials, la cosmètica i perfumeria, els electrodomèstics, els espectacles piromusicals, la farmàcia, els farratges i pinsos, la ferreteria, les joies i rellotges, els manipulats i material divers, la marroquineria i la pell, el material fotogràfic i d’òptica, el d’oficina i papereria, el de seguretat, l’esportiu, la telefonia mòbil, els mobles i la decoració, la neteja, les pintures i productes químics, les plantes i derivats, l’automoció…

En fi, no vull cansar-vos, però comprar en català, a finals del segle XX i a principis del XXI, ha estat i és, poc o molt, possible. Sí, ja sé que hi ha encara grans llacunes, i també m’adono prou dels desequilibris i incoherències lingüístiques -i encara més immersos com som en la globalització- que vulgueu. Per no parlar de la llengua en la justícia i en tants altres àmbits. I sóc conscient, no cal dir, que el català parlat s’ha perdut força al carrer, sobretot, de Barcelona i el seu entorn; a molts patis d’escola; en el sector de la restauració, i, singularment, com a llengua d’acollida dels nous immigrants. I etc., etc.

Però volia donar-vos, de la mà de l’ADEC, alguna notícia mitjanament positiva per tal que no ens estem queixant sempre, malgrat el pessimisme nacional -i en tenim motius- que sovint ens envaeix. Voleu una altra alegria? Dissabte llegia al meu diari de capçalera -ja sabeu, l’Avui– que la Comissió Europea reconeix el català en un nou fòrum a la xarxa que es farà en les 23 llengües oficials més la pròpia de Catalunya. Mitjançant aquest fòrum [http://europa.eu/debateeurope], els ciutadans podran opinar sobre el futur de la UE, el diàleg intercultural i el medi ambient i la polítca energètica.

Això darrer s’inscriu en el difícil camí cap a l’oficialitat a Europa. Tal com deia l’enyorat Jordi Sarsanedas, el català és "la menys petita de les llengües petites". I això potser no és molt, però no és poc. En tot cas, explica que la salut de l’idioma, tot i que no sigui prou bona, no deixi de ser de ferro.

De tota manera, la nostra obligació col·lectiva és aspirar a més, molt més. Així doncs, quin dia ens decidirem a apostar -lingüísticament, culturalment, nacionalment- per una autèntica vida sana, ara que això es porta tant? En quatre paraules, per la bona salut…

Ja fa una dècada que Joan Isaac va retornar del seu exili interior com a artista. Des d’aleshores, l’èxit ha estat continuat i sòlid, persistent. Són ja, doncs, uns quants discos a l’esquena i nombroses actuacions, entre les quals figura la commemoració dels seus cinquanta anys al Teatre Nacional de Catalunya. Joan Isaac -mestre en emocions i referent de molta tendresa- continua aportant a la Cançó catalana una qualitat considerable i, tot fent una molt interessant drecera per Itàlia, la connecta amb el bo i millor de la cançó d’autor internacional.

Sempre dic que aquest fill d’Esplugues de Llobregat (1953) i farmacèutic a la Ciutat Vella barcelonina, el ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín, és una mica el culpable del meu renovat interès per la cançó d’autor. Va ser el 1999 i a partir de l’entrevista que vaig fer-li per a El Temps -amb els anys n’hi faria una segona i més extensa a www.cantautors.com. Des d’aleshores, i ja posats a fer, m’he interessat pel gènere no ja únicament en relació a la nostra cultura -com havia fet de més jove- sinó a les altres, com ja haureu anat veient. I n’he fet també un motiu de dedicació professional.

El Joan [www.joanisaac.cat] acaba de treure el seu nou CD, La vida al sol (Discmedi), i el va presentar -ja ho havia fet el dimecres dia 16 al Teatre Kursaal de Manresa- divendres passat a L’Auditori, no cal dir que en el marc -magnífic, insisti-m’hi- del Barnasants’08. Tot i que el públic no omplia completament la sala Oriol Martorell, l’èxit va ser sòlid, important, aclaparador, càlid. Vaig saludar breument l’artista a la sortida i vam quedar per a prendre un cafè un dia d’aquests. Se’l veia, de veritat, molt satisfet.  

La vida al sol es troba al nivell de l’anterior àlbum de cançons originals d’Isaac, De profundis (2006), un gran treball en el seu conjunt. Inclou, a més dels temes propis -n’hi ha de molt bells- una cançó meravellosa d’un dels chansonniers mítics que ara, precisament, s’està retirant, el grandiós Charles Aznavour. La versió de Joan Isaac, com sempre -passa el mateix amb Vida, de Lluís Llach, o La tieta, de Joan Manuel Serrat, que ens va cantar també divendres-, no desmereix gens de l’original, la qual cosa, a voltes, no es pot dir de cantants o grups que es dediquen a versionar èxits d’altri.  

Em va impressionar força la lectura prèvia de l’entrevista que el conegut crític Josep Maria Hernández Ripoll va publicar amb el Joan dijous passat -dia 17- a l’Avui (com sempre, www.avui.cat). Per si no ho sabéssiu, el nostre cantautor -un dels millors que tenim- va patir el 2006 un ensurt cardíac que ha fet que ara es prengui la vida d’una altra manera, o sigui, més relaxadament, com acostuma a passar en aquests casos. "He fet un canvi profund de mentalitat", diu, tal com l’entrevista reflecteix prou bé. I les seves noves cançons i la molt ben pensada imatge del disc, també.

No hi ha, doncs, en les lletres d’ara, cap renúncia explícita a la seva visió anarquista -passada pel catalanisme- de la vida, que ja fa anys el va vincular a la torturada figura de Salvador Puig Antich a través de la gran -i tan emblemàtica cançó- que és A Margalida. Però sí que ara les idees sembla que s’enretirin una mica per tal que aflorin encara més les emocions, les sensacions, els sentiments, tot que que aquests factors ja eren sempre presents a la producció isaachiana. I és que viure i, segons com, renéixer, també implica "invertir el temps en estimar-se", com diu el Joan a la cançó La vida al sol, que dóna títol a l’àlbum. O sigui, tornar-se a valorar adequadament un mateix sense perdre mai de vista els altres…  

L’any 2002, Joan Isaac -que anteriorment havia publicat un disc en conjunt una mica més fluix com trobo que és De vacances (2000), tot i contenir unes poques grans cançons- ens va delectar amb una autèntica joia de la discografia catalana d’aquesta dècada, Joies robades. Com que, ja us ho he dit, les seves versions no fan enyorar l’original, va gosar fer-ne d’alguns del millors cantautors internacionals. Noms com Jacques Brel, Paolo Conte, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Pedro Guerra, un mexicà molt interessant que es diu Alejandro Filio, l’italià Roberto Vecchioni i el seu compatriota Mauro Pagani -exmembre del que fou mític grup Premiata Forneria Marconi-, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat… 

Mentre confiem que ens robi noves joies d’aquest fulgor, cal remarcar que el Joan s’ha anat configurant com el més italià del nostres cantautors. Les seves estades al país transalpí són freqüents, i té una connexió amb el prestigiós Club Tenco de San Remo que suposo que entre nosaltres no la té ningú. Beu, doncs, de fonts itàliques, però la chanson d’expressió francesa no deixa de ser, per a ell, un referent sempre viu. Fins i tot s’ha arribat a dir que era el nostre Jacques Brel, sense necessitat d’establir comparacions innecessàries.

Abans de Planeta silenci (1998), que és el disc que em va fer retrobar-lo i conèixer-lo personalment -tot i que ja en tenia algun de la seva primera època-, Joan Isaac va patir -i sort de la farmàcia!- els seus particulars anys de plom, que de fet van coincidir amb la greu crisi de la Cançó durant bona part dels anys 80 i 90. Ara, el gènere s’ha refet una mica d’aquella inanició, però no desvetlla, ni de lluny, l’expectació que havia tingut durant l’època mítica de la Nova Cançó. D’aquesta i d’algunes perspectives de present i de futur -paradoxalment, ara torna a haver-hi figures molt interessants, noves i no tan noves- n’haurem de parlar amb una mica més de detall.
 
I és un moment oportú per a fer-ho, ja que diumenge passat, precisament, va acabar-se el lliurament de la tan valuosa antologia La Nova Cançó 1965-1982, difosa de la mà de l‘Avui. Personalment, deploro que un tema com A Margalida no figuri entre les ara considerades deu millors cançons del període esmentat, però les votacions dels lectors del diari -i lamento no haver-hi contribuït mínimament, potser a causa del meu presumpte elitisme– no ho han decidit d’aquesta manera. M’agradaria saber què hi diu la crítica, tot i que de Cançó n’hi hagi tan poca…

En qualsevol cas, Isaac és un dels grans, i retirat un dels mestres que ell reconeix -el gran, immens, Lluís Llach-, el d’Esplugues ve ja de lluny però continua avançant, decididament, cap al futur.

Oscar Soares Filho Niemeyer, has fet ja, i en bones condicions -sana enveja!-, 100 anys. L’edat, precisament, a la que a mi m’agradaria, poc o molt, arribar, o així m’ho vaig proposar en complir els 50. Celebro molt la teva llarga vida, la d’un dels arquitectes amb més influència internacional, pioner en l’exploració plàstica i constructiva del formigó i autor dels edificis representatius i públics de Brasília, com aquesta catedral tan futurista, bella i diferent. La celebro per tot el que representes per a l’arquitectura -la nostra veritable segona pell- i també pels bons records que em portes del meu viatge de l’any 90 al gran i divers país llatinoamericà, un dels que avui -amb tantes contradiccions com vulgueu- emergeixen al món.   

"La vida és un minut", vas induir a titular, Oscar, la interessant entrevista que et feien al suplement cultural de l’Avui [www.avui.cat] del dia 3 de gener. De minut en minut -60 minuts que té l’hora, 24 hores que té el dia, 365 dies que té l’any…-, tu has arribat ja a centenari a partir del proppassat 15 desembre. I conserves -sana enveja, torno a dir-ho-, una gran lucidesa, que és una de les condicions necessàries -no l’única, és clar- per a esdevenir autènticament savi.

Et declares comunista convençut, i jo, a qui el comunisme no ha convençut mai, puc entendre’t si penso en les desigualtats que encara hi ha a països com el teu. Sortosament, a casa nostra ja no se n’hi veuen, pràcticament, de favelas, que aquí en dèiem barraques. Però sí que n’hi ha, per exemple, al teu Rio de Janeiro natal, una de les urbs -malgrat que també hi habiti tanta misèria- més fascinants que he visitat, sobretot per la seva situació i el seu entorn. 

Per cert, les favelas vam veure-les de lluny i potser ens hagués agradat, com a experiència, anar-hi. Però no estàvem disposats -ni la Maria del Patrocini ni jo- a córrer riscos innecessaris. Que aquell viatge de l’any 90 havia de fer-se, inicialment, al Perú -Machu Picchu continua sent, des d’aleshores, una gran, molt gran, assignatura pendent-, però els amics de Sendero Luminoso estaven encara molt actius i, valents com som de mena…

Però el teu gran país, Oscar, mai no serà per mi de segon plat. Amb tots els seus problemes, en vaig quedar absolutament enamorat des d’aleshores. I, per acabar-ho d’adobar, només faltava anar descobrint l’encant increïble de la vostra música popular: la bossa nova -més que la samba- i monstres o figures del tipus Vinicius de Moraes, Tom Jobim, Chico Buarque, Caetano Veloso, Maria Bethania, Maria Creuza, Gilberto Gil, Astrud Gilberto, Gal Costa, Baden Powell, Toquinho, Milton Nascimento, Daniela Mercury, Ivan Lins… Per no parlar de l’elegància clàssica i de la singularitat d’un compositor com Heitor Villa-lobos.

Vam anar a uns quants llocs, a més de Rio: la mítica Salvador de Bahia, Manaos i el seu increïble entorn amazònic, l’aquí potser no tan conegut -però deliciós- Pantanal mattogrossense, les realment incomparables cascades d’Iguazú… Gairebé tot fabulós, però Brasília té un encant especial, tot i que alguns -entre els quals molts de vosaltres, els vitalíssims cariocas– no acabin de trobar-lo.

Sí, potser sí que aquell urbanisme que el teu mestre Lúcio Costa va dissenyar poc o molt en forma d’avió tingui una certa manca d’ànima. Però em va semblar que, a més de la seva bellesa, configura un espai sostenible, encarat a les necessitats del segle XX i també del XXI. Justament el que volia aquell carismàtic president que us va fer l’encàrrec, Juscelino Kubitschek, a part d’intentar el reequilibri territorial d’un país molt vast i massa projectat a la costa.

A ambdós cantons de la immensa i majestuosa esplanada central de la ciutat, Oscar, amic, es troben els millors dels teus edificis: el Ministeri d’Afers Exteriors -situat al bell mig d’un petit estany-, el Ministeri de Justícia -amb sis cortines d’aigua al seu exterior-, el presidencial Palau Planalto, el Palau d’Alvorada, les torres bessones i les dues emblemàtiques cúpules -una d’elles invertida- del Congrés nacional, el Tribunal Suprem…

En definitiva, vam entendre que pretenies -i em sembla que ho vas aconseguir- donar a la imatge del poder una dimensió renovadament estètica, potser perquè no tinguéssim tant en compte totes les malifetes -no sempre, és clar- que el poder pot ser capaç de fer-nos.

D’altra banda, recordo que em va impressionar molt especialment la visita a la Catedral, que vas dissenyar tot aconseguint seduir-nos amb la idealització de les espines de Crist. I quina llàstima que no sigui també teu el magnífic santuari dedicat a Sant Joan Bosco, amb els seus grans vitralls de color blau i violat… També un dels símbols d’aquesta Brasília que no sé exactament si admiro, però que és ben cert que em va impactar.

Ja ho escrivia l’Alfred Bosch al seu sempre interessant "De tu a tu" del mateix diari que et va entrevistar i en el mateix dia -15 de desembre, insisteixo- que arribaves a centenari: "Com tu sols dir, el primer és la vida, sinuosa com el cos d’una dona o la pell d’un planeta".

Per tant, et desitjo encara més vida, Oscar, tot i que sóc conscient -a menys que fossis un déu de no sé quin cel- que ja tanta no te’n deu quedar. Pèrò tu l’has viscut plenament i ens has encisat amb el teu art arquitectònic, projectat com una manera de donar un sentit millor i més intens a la nostra existència. Sí, "la vida és un minut"… Doncs esprem encara, tan intensament com puguis, aquest minut.
 

“Espanya ha d’admetre el dret de secessió”, li diu avui a Joan Tapia (El Periódico de Catalunya) l’il·lustre notari Juan-José López Burniol. Fill de pare salmantí i mare catalana, de fet no sé ben bé si he de considerar-lo espanyol, ja que va néixer a Alcanar (Montsià). Exerceix la seva professió a Barcelona des de fa tres dècades i és un home culte, informat i brillant, o això és el que dedueixo dels diversos articles que li he llegit. Conseller de “la Caixa” i membre del Cercle d’Economia, expresident de la influent Tribuna Barcelona, ha conegut i reflexionat prou sobre la realitat catalana i l’espanyola com per adonar-se que els divorcis -tot i no resultar mai agradables- poden ser, si s’escau, necessaris. 

Crec que ja ho va dir una vegada el cantant i autor Víctor Manuel: “No se puede imponer la unidad por cojones”. Em sembla perfecte, però… quants espanyols pensen com aquest artista i el notari?  

Es confessa pròxim als socialistes catalans -havia estat votant d’aquell partit estrany que va ser la UCD durant la Transició i primers anys de la democràcia-, però López Burniol em sembla que és, per damunt de tot, una personalitat independent que s’esforça per no resultar sectària.

Voldria el que ell en diu “un règim federal autèntic“, però creu -de manera ben poc habitual en els qui se senten espanyols- que al dret a la secessió han de poder acollir-s’hi les autonomies que ho vulguin. I és que, en democràcia, no hi ha res que sigui indiscutible. Ben al contrari, tot es pot discutir, perquè és el poble el qui pot pronunciar-se a cada moment. És per això que a ben pocs països -si és que n’hi ha algun- la democràcia hi és establerta d’una manera integral, perquè el que compta, sobretot, és el joc de poders. 

López Burniol, en la seva concepció federalista, desitja que, dins Espanya,“Catalunya se senti còmoda”. Però ell mateix s’adona que això, ara com ara, no resulta massa fàcil. Afegeix, doncs, que “si la majoria de catalans volen marxar, s’haurà d’acceptar. Per a Espanya és millor una Catalunya independent que una Catalunya incòmoda, que forci una relació bilateral que portaria al col·lapse el sistema autonòmic”.

Sí, amb els espanyols realment intel·ligents i autènticamement demòcrates -reunir les tres condicions alhora ja s’ha vist que és, a la pràctica, francament difícil- podrem entendren’s-hi sempre. A partir d’aquí, crec que hauríem de ser capaços d’assumir el repte que planteja l’il·lustre notari: “Es tracta de posar tothom davant de la seva responsabilitat. I acabar amb el verbalisme desaforat”. 

O sigui, si Catalunya desitja realment la independència -majoritàriament, ara com ara, no és així, però ja ho anirem veient en els pròxims anys-, que se la guanyi. I és que construir un nou Estat, encara que sigui dins la Unió Europea, no és un procés gens fàcil tot i que, en el nostre cas, sigui el més desitjable i no cal dir que convenient.

Però sense majories que ho imposin democràticament, ja em direu. Sense unes institucions i una societat civil que ho preparin adequadament, no és tan fàcil. Sense una UE que hi fos poc o molt reticent -Escòcia és el país que ara més ens obre el camí, i aquests darrers dies Carod ho deu haver constatat de primera mà-, el procés esdevindria més dificultós. I amb molts espanyols en contra -i ja veieu com van les coses-, la qüestió és una mica fumuda.

Per això s’agraeixen tant posicions civilitzades com la de Juan-José López Burniol. ¿No hem arribat ja a admetre la separació i el divorci de les parelles, ni que sovint siguin traumàtics? Doncs les nacions s’han de poder separar i divorciar, si s’escau, d’una manera tranquil·la. La República Txeca i Eslovàquia, per posar només un exemple relativament recent, bé que ho van saber fer, i ni l’Europa central i oriental ni el món s’han enfonsat…

A nivell especulatiu, tot això està prou bé. Quina llàstima, doncs, que la realitat del dia a dia sigui molt més prosaica. Ara, amb un nou Estatut que gairebé no s’ha començat a desenvolupar, els catalans ens veiem novament abocats a unes eleccions espanyoles que presumptament guanyaran el dolent o el que no ho és tant. Posats a triar, quin remei!: prefereixo que guanyi ZP, ni que el meu vot -només faltaria!- no li arribi mai per via directa.

Aquests dies estic molt content pel fiasco del PP, que va tombant, un a un, tots els seus presumptes dirigents moderats. Per tant, vull creure que s’estimbarà del tot, a menys que molta gent que se sent sobretot espanyola s’hagi tornat de dreta-dreta. Però no se sap mai. El seu candidat a la presidència, políticament mediocre com és, no els ajuda gaire, però don Federico, la COPE i El Mundo -entre d’altres- faran tot el possible perquè les meves previsions no es compleixin…

Mentrestant, prefereixo parar l’orella i fixar-me en opinions intel·ligents, raonables i que provenen d’un home culte i reflexiu com és López Burniol. Gent de mirada llarga, com no n’hi ha tanta. Persones amb les quals potser mai no arribaràs a estar-hi del tot d’acord, però que sempre resultarà possible d’entendre-s’hi o, si més no, de pactar-hi en condicions clares i de no subordinació.    

Continuo força corprès amb el concert de Lídia Pujol que he sentit fa poques hores a L’Auditori barceloní, un dels inicials del Barnasants’08.  Fins ara no havia tingut l’ocasió d’escoltar-la en directe, tot i que ho desitjava des de feia temps. I és que la Lídia serà -ho és ja- la nova dama de la Cançó d’aquí al segle XXI, i el nombrós públic d’aquest divendres, amb els seus aplaudiments incessants, n’és un dels millors testimonis. 

El concert d’ahir servia per a presentar els temes del nou disc Els amants de Lilith, gravats en part en directe fa uns mesos al TNC. Un plàstic -n’estic gaudint ara mateix- que us recomano vivament, de la mateixa manera que potser ja sabeu que valia molt la pena l’anterior, Iaie (2003), el primer de la Lídia com a solista després de la seva interessant -tot i que massa bilingüe, per al meu gust- primera etapa, quan formava duet amb la Sílvia Comes.

Concebut en format d’espectacle -que atrau des del primer moment, quan la cantant surt a l’escenari en penombra i coberta del tot per una capa blanca-, Els amants de Lilith reflecteix les llums i, singularment, les ombres de la nostra condició, i sobretot des del paper subaltern que li ha tocat, històricament, a la dona. Ho fa de la mà de primoroses adaptacions del cançoner de tradició oral als Països Catalans i a través del mite de Lilith, la primera figura femenina de la creació que, per la seva condició de rebel, fou ràpidament expulsada del paradís i substituïda per la molt més submisa Eva.

Eva, sí, aquella que fou reduïda inicialment -i de manera flagrant- a la condició de costella d’Adam. Lilith, en canvi, no es volia sotmetre a aquest ja que, com ell, era feta de fang.

Lídia Pujol [www.lidiapujol.com], amb la seva veu per mi realment preciosa -tan ben modulada, tan clara en la seva dicció- i amb gran versatilitat, ens explica històries d’amors prohibits, de desitjos inconfessables, de violència de gènere implícita o explícita -no us sona, malauradament, massa actual, això?-, de plaers que han estat històricament mal vistos i que avui, sortosament, tenen el camp una mica més lliure, tot i els riscos que també poden comportar. 

La Lídia -molt riallera i per tant agraïda al caliu del públic entre cançó i cançó- es troba molt ben acompanyada de grans músics, entre els quals destaco Dani Espasa i Pau Figueres, sense desmerèixer la resta. En conjunt, Els amants de Lilith -que també inclou un deliciós tema d’Albert Pla- és una proposta tan valuosa en l’aspecte artístic com valent, i fins i tot arriscada, des del punt de vista dels valors de llibertat i autonomia personal que transmet.

Ja se sap que l’amor, que és a la base de tantes coses, ha generat plaers immensos -és la seva funció, al cap i a la fi-, però també dolors que hauríem de saber i voler bandejar -sobretot, quan van massa al límit- de les nostres vides. I evitar que les dones en siguin, massa sovint, les primeres víctimes.

Lídia Pujol em sembla que és, ara com ara, l’única cantant d’aquí de nivell comparable a la gran -i també pletòrica després de quatre dècades de trajectòria- Maria del Mar Bonet, amb qui, precisament, vaig publicar el mes de desembre una entrevista -la segona que li feia després de disset anys- a la Revista Musical Catalana.

En clara recessió Marina Rossell -la qual cosa, en algú que ha estat capaç de composar i interpretar una cançó com Màrmara, per dir-ne ara només una de meravellosa, a mi em sap particularment greu-, i en clara progressió Maira Comalat com a solista del grup Relk -comproveu-ho a blocs.mesvilaweb.com/relk-, la Lídia no és, ni molt menys, un oasi en el desert, sinó un gran actiu de present i de futur de la nostra música i la nostra cultura.   

L’any ha començat, des del punt de vista artístic, una mica durillo per "culpa" de la visió de Las 13 rosas, una pel·lícula espanyola d’Emilio Martínez-Lázaro sobre la repressió al Madrid del 1939, sense concessions però excel·lent, d’altra banda. Molt més dur, moralment, va ser l’inici de l’any passat amb la mort, tan injusta, de l’Arnau. Dins la desgràcia irreparable, em complau molt que el post que li vaig dedicar -i que iniciava el bloc- hagi estat el sisè més seguit. La seva memòria -alhora trista i tendra- bé s’ho mereix.

6) L’ARNAU

Poc a afegir, doncs, però realment m’agrada que us hagi estremit, com a mi, la mort als quinze anys d’aquest noi per circumstàncies diguem-ne naturals. Una manera de deixar la vida avui no gens freqüent en el nostre entorn però, malgrat tot, possible.

7) L’HELENA, cap a la UAB i el futur

Va trigar encara uns mesos a fer-se fonedissa de la meva visió gairebé diària, del meu trajecte vital, ben fixada a l’andana del ferrocarril metropolità. És una Helena i en són moltes. Moltes sensibilitats, molts afanys, moltes ambicions legítimes i desigs de superació, a mig camí entre la virtut i la necessitat.

Ja havíeu vist que aquesta Helena, individualment, no existeix, però esdevé l’exemple col·lectiu de la noia jove que demà esdevindrà dona i pot reclamar tots el drets perquè sap sortir-se bé de tots els deures. D’ella, d’elles, han de ser alguns, o molts, dels rastres de vida més importants d’aquest futur que intuïm, tan esperançat com problemàtic.  

8) TIA MARIA, el meu plaer dels déus (n’hi ha més)

M’agrada igualment que hagueu compartit força amb mi aquesta addicció, una de les més dolces i -practicada moderadament-beneficioses que tinc. Gràcies al Tia Maria, precisament, ens vam conèixer amb tu, Victòria, i jo, des d’aleshores, vaig mesurant les petites oscil·lacions del teu pèndol i tu veient quins són els diferents graus d’emoció -t’agraeixo que els creguis "ben temperats"- a la brasa i al caliu.

9) La bèstia no era el FAUNE 

Freqüento relativament poc el cinema, com ja us deia en aquest post, però El laberinto del fauno és una de les pel·lícules que més m’han agradat de les que he vist en els darrers anys. També ara amb Las 13 rosas i fa poques setmanes, amb El orfanato, he tornat a comprovar que la creativitat del cinema espanyol -tot i que el director del segon d’aquests films sigui d’aquí- continua donant bones i interessants sorpreses.
 
Ja m’agradaria que fos així, en general, pel que fa al cinema català! Hi ha excepcions a la regla, d’acord, però tothom sap que en la majoria de les altres arts ens en sortim millor. I la manca d’una indústria cinematogràfica i audiovisual realment potent crec que no ho explica tot. O potser sí, i aleshores el problema és, senzillament, de base.

10) CINTA MASSIP, des de l’ull del rinoceront

Amb la Cinta som companys al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però ella -vinculada, d’altra banda, al Centre KRTU- és, a més, una bona poetessa i una dona que respira cultura per tots els porus. Les i els qui us hagueu fet amb el seu llibre, Amurada, ja us haureu adonat de la qualitat de la seva producció. 

—————–

També em sembla just destacar aquí que una altra xicota bolcada en els quefers de la cultura -però des d’una vessant més d’estudiosa-, la Mireia Sopena, va ocupar, fins no fa pas massa, la desena posició amb MIREIA SOPENA, totxanes d’infraestuctura cultural. Triple honor en aquest cas: per l’interès de la tasca de la Mireia, per Joan Josep Isern -que em va inspirar el títol de la mà del seu tan seguit bloc Totxanes, totxos i maons– i per mi mateix pel fet d’haver sabut triar bé el nom.

Un lloc, el d’aquesta desena posició -ara ocupada per la Cinta-, que no és a la cua de res, sinó en setial d’honor tenint en compte els 90 posts que he estat capaç de penjar a la xarxa l’any 2007.

Gràcies, a més de la Victòria, al Lluís, la Montse, la Maria Dolors, la Maria, el Raül, el Guillem, la Lali, el Francesc, els Joans, la Mar, l’Anita, la Noe, la Cristina, el Jesús Maria, l’Antoni, la Concepció, el Jordi, el Marc i altres persones que, a més de seguir-me com totes i tots vosaltres, han gosat fer comentaris als meus textos. Sempre amb interès i, a voltes, amb polèmica, que no cal dir que també convé.

Per tant, i ara en general, amb el vostre suport atent, continuat i -per què no dir-ho- també carinyós, continuaré donat guerra aquest 2008, tot i ser un decidit partidari de la pau. De temes per comentar, creieu-me, no me’n falten, però he d’anar-los dosificant en funció del temps,  l’oportunitat i també el desig de no cansar-vos massa.

Fins ara mateix…

Aquest bloc va començar el dia 15 de gener de l’any passat. Es pot considerar doncs, pràcticament, que està d’aniversari. I resulta oportú, per tant, descobrir-vos quins són els 10 posts més visitats des de l’inici i comentar-los una mica. Els encapçala, molt destacadament, el restaurant Fussimanya, la imatge del qual teniu ara a l’abast. Els 10 textos són també, per tant, els més seguits del 2007, gràcies a la vostra col·laboració en els ja 91 -amb aquest- rastres de vida que s’han anat coent a la brasa i al caliu.

Aquest bloc, malgrat el seu títol, no és gastronòmic. A la brasa i al caliu vol evocar, sobretot, la passió que cal posar en la vida i -ai!- en les persones. Per tant, de teca també se’n pot i se n’ha de parlar, però he de reconèixer que ho he fet massa escadusserament perquè no freqüento tan sovint -ja m’agradaria!- els restaurants poc o molt emblemàtics. Tot i això -i com a exemples ben adients-, el juny vam celebrar amb la Maria P. els vint anys de casats a una taula del prestigi de l’Hispània d’Arenys de Mar, i ara acabo de rebre l’entrada d’any a l’entranyable Senyor Parellada, a quatre passes de l’església del mar.

Em plau molt, en definitiva, que l’osonenc Fussimanya encapçali amb força avantatge aquesta llista d’èxits. Suposo que el gran atractiu del seu nom -tan català, però amb un cert deix oriental- fa que us hagueu sentit atretes i atrets per llegir-lo i també que la gent hi vagi d’una manera crec que força massiva. Creieu-me: us hi llepareu els dits, a part de poder recórrer una mica els itineraris que vaig assenyalar.

2) Ai, SÉGOLÈNE!

Ara que sembla que tot l’escenari sigui per a l’hiperactiu Sarkozy -el president-mascle que torna a estar, per ara!, ben acompanyat-, potser cal parar-se a pensar una mica quins resultats hagués suposat, per a la política francesa i la d’arreu, l’hipotètic triomf de Ségolène Royal. Una dona coratjosa, atractiva, crec que intel·ligent i no sé si prou preparada per al càrrec, però de molt més mediocres se n’han vist, i alguns els tenim instal·lats al menjador de casa…

Em sembla, o intueixo, que el resultat no hagués estat tan dolent, i això també ho avala el 47% que la progressista dama va obtenir en el desig de les franceses i els francesos que van votar. Però millor que no fem política-ficció. Amb la Montserrat -una companya que coneix França ben de prop, i a qui la Ségo no cau massa bé- vam discutir abans d’aquestes Festes si el títol del nou llibre de la derrotada candidata era oportú o, com ella creu, més aviat carrincló. Ma plus belle histoire, C’EST VOUS (Grasset) -que he tingut ocasió de fullejar a la FNAC- és un títol inspirat en el d’una de les cançons més conegudes de la prestigiosa i desapareguda Barbara, artista que figurarà sempre entre les grans de la Chanson.

D’acord, Montserrat, serà copiona, però la Royal -que apareix a la coberta del volum amb un posat de genio y figura, certament- torna a fer-se’m simpàtica ni que pugui resultar, segons com, antipàtica. I ni que només sigui pel fet de sentir-se propera a la sensibilitat de qui fou una figura extraordinària. 

3) Salvem la placa d’ANDREU NIN

Una de les satisfaccions que he tingut darrerament és que aquesta placa, que denuncia la desaparició i posterior assassinat de qui fou un líder polític tan important, ha passat de ser força il·legible a poder-se llegir correctament, tal com era el meu afany. Hi puc, poc o molt, haver influït? Qui ho sap, perquè també em diuen -i ho celebraria molt- que un conegut periodista barceloní ha fet campanya pel seu compte…

En tot cas, jo sí que vaig procurar, un cop penjat el post, fer-ne arribar la referència a persones properes al manteniment de la memòria històrica del líder poumista. I, sigui com sigui, hi ha resultats: les lletres de la placa -tot i que sense daurar-se, i potser no cal- han estat ben repicades. Una mica de justícia antiestalinista, ara com abans, no farà cap mal!

4) ÍTAQUES en el teu adéu, LLUÍS LLACH

Tot brasejant, us he parlat sovint dels cantautors i de la cançó d’autor com a gènere. Aquesta no és, ni molt menys, l’única mena de música que m’agrada, però sí que és cert que m’interessa molt i que n’he fet, aquests darrers anys, una certa especialització professional des de l’exercici d’un periodisme que ja fa temps que només pot nodrir-se de les col·laboracions. 

Era obligat, doncs, recollir des d’aquí l’adéu voluntari però per la porta gran que ha tingut, aquest 2007, Lluís Llach. Sens dubte, un dels cantants i autors més singularment creatius de les darreres dècades a nivell mundial, i em sembla que dient-ho així no exagero. Ara, els Reis d’Orient -els únics que, a un republicà com jo, el fan sentir-se monàrquic per un dia– són a punt de pujar-me pel balcó de casa el doble CD d’homenatge Si véns amb mi, en el qual un seguit d’intèrprets d’aquí i de fora hi han posat totes les ganes.

Llach per sempre…

5) CINC PROPOSTES consecutives per a "santificar" algun d’aquests dies    

Aquí sí que em sembla que veig clar l’impacte d’un títol poc o molt afortunat. Si no, com s’explicaria que el post continués sent tan llegit molt més enllà de la Setmana Santa? I no és que fossin males propostes -en tot cas, van ser el resultat de les successives etapes de l’itinerari d’un dia-, però potser és que a la gent -a vosaltres, en aquest cas- li agrada que li proposin per a després tenir la possibilitat de descobrir pel seu compte.

Que d’això és del que es tracta. Perquè, com a camí iniciàtic als llocs, i a la vida que en pot resultar, només compta el que ha de saber fer-se cadascú. Deixeu-vos seduir, d’acord, però el viatge digne d’aquest nom sempre és personal, intransferible i, sobretot, interior. Que ja ho vaig dir en un altre post: El VIATGE, no viatjar…  

Encara que no tot, en l’any que s’acaba, m’ha estat bo des del punt de vista personal, hi ha sorpreses d’última hora més aviat agradables. Una d’elles és, en bàsquet, el triomf indiscutible del Barça sobre el Madrid, que vaig poder seguir en directe amb les meves filles des del Palau Blaugrana. Una altra, la visita familiar al castell de Claramunt, un dels castells de frontera de la comarca de l’Anoia. I encara el gran impacte que produeix l’exposició Bodies. The exhibition, a les Drassanes de Barcelona.

Però ara us parlaré amb més detall del DVD Pull Over, del cantautor nordamericà James Taylor. Un bon artista i un interessant concert que, per la seva qualitat artística i sentit de la normalitat cultural, et permeten reconciliar-te una mica amb aquell poble del qual rebem, sovint, sensacions negatives. Això passa, ja ho sabeu, sobretot gràcies a uns governants que no hi ajuden gens. 

James Vernon Taylor (Belmont, Massachusetts, 1948) és un dels cantautors ianquis de tendència suau que van assolir l’èxit als anys 70, juntament amb altres figures del gènere com Carole King, Joni Mitchell, John Denver o la pròpia Carly Simon, esposa de Taylor. Aquest ha sabut mantenir un públic important els anys 90 i 2000, de la contribució del qual la gira Pull Over (2001, editada en DVD el 2002) n’és un molt bon exemple.

La producció he pogut visionar-la aquests dies de vacances per gentilesa del meu germà Alfons -un bon expert en matèria de diversitat musical-, que no fa molt em deia: "Vols conèixer un tipus de cantautor al qual, segurament, estàs poc avesat? Doncs mira’t aquest concert de James Taylor, per exemple". 

I sí, senyor, l’he trobat molt interessant. I m’ha agradat especialment l’aportació d’aquest artista madur, de composicions i interpretacions de qualitat i que no necessita sobreactuar en escena per a sentir-se comprès, respectat, fins i tot estimat. Alguns dels seus temes són millors que d’altres, però això passa sempre quan en tens molts i n’interpretes, un darrere l’altre, més d’una vintena. I n’hi ha que són, senzillament, deliciosos, i demostren -a més d’un notori poder de comunicació- un envejable nivell musical.

A la qualitat i naturalitat de l’artista, dels músics i del petit cor s’hi afegeix, a Pull Over, un sentit de participació de la middle class americana que, amb el seu aspecte complaent, et fa reconciliar una mica amb l’atmosfera d’aquell vast país del qual ens arriben sensacions, a voltes, ben negatives. Aspectes que es corresponen en part al tarannà de la seva gent, però també, massa sovint, a les decisions, d’abast local i mundial, dels seus governants, al darrer dels quals molts europeus desitgem bon vent! el més aviat possible.

De manera que hauré de posar des d’ara James Taylor -a qui coneixia ben poc- a la llista de cantautors que m’interessen. No hi estic tan avesat -fa molts anys que tinc fonamentats recels envers l’anglosaxonització que ens ha envaït, no sé si de manera irreversible- en el cas nordamericà. Sigui com sigui, no puc deixar d’inclinar-me davant figures històriques com Woody Guthrie o Pete Seeger; mites de la talla de Joan Baez; monstres com Bob Dylan o el canadenc -tan vinculat als EUA- Leonard Cohen; referents com Suzanne Vega, Lou Reed, Bruce Springsteen…

I sense deixar d’admirar les influències musicals que ens han arribat de l’altra banda de l’Atlàntic gràcies al jazz, el blues, el rock, el soul, el funk, el gospel, la música per al cinema… En fi, hi ha molts aspectes musicals i culturals nordamericans adorables, malgrat l’abassegador i sovint molest domini ianqui en el camp de les indústries de la cultura i un imperialisme polític i econòmic que sembla que no tingui fi, però del qual l’Irak potser vagi marcant -confiem-hi una mica- el camí descendent…

James Taylor, amb el seu tarannà cordial i l’aspecte d’home corrent -la seva calba, i la imatge que se’n desprèn, em recorden molt, tot i que és una mica més gran, la cara de l’administrador de l’acadèmia d’anglès de les meves filles-, constitueix un exemple de qualitat del ianqui que no sembla prepotent en aparença. Us convido a celebrar-ho tot coneixent-lo una mica més de la mà de www.jamestayloronline.com. I als qui ja el coneixíeu, disculpeu-me: només he volgut fer una amable incitació a descobrir la seva obra en aquest darrer dia de l’any.

I no cal dir que us desitjo, per al pròxim, una molt bona entrada, amb més música, més cançons, més plenitud en tots els ordres. I que no ens robin -ai, la situació econòmica que podria venir!- la cartera, si pot ser…

M’has interessat al llarg dels anys, comandante Ernesto Che Guevara, però mai no m’has acabat de seduir. Puc entendre el sentit de la teva lluita, però no el sectarisme amb què l’aplicaves ni la ingenuïtat del teu patètic final. Ara que acabo de veure la mostra "Che! Revolució i Mercat", i que he copsat de nou el gran negoci que ha generat la teva figura d’heroi llegendari, torno a adonar-me que l’alliberament humà és un procés llarg i complex i, sobretot, que no hauria de ser manipulat ni sotmès a tòpics.
Aquesta exposició és una de les tantes que he pogut visitar -i amb molta facilitat, ja que treballo ben a prop; llàstima que els dies feiners no obrin als migdies- al barceloní Palau de la Virreina. Teniu totes aquestes Festes -que us les passeu molt bé, per cert- per a anar-hi, i encara podreu fer-ho fins al dia 20 de gener. 

Hi descobrireu -presidida per la tan coneguda i realment emblemàtica fotografia d’Alberto Korda- els rastres icònics d’un dels mites del segle XX. A parer meu, un gegant amb peus de fang, per molt que el seu pòster l’hagués vist a tants pisos d’estudiants durant uns anys, i reproduït en diversos d’objectes de consum -cendrers, pins, tatuatges, samarretes, bikinis fins i tot…- també fins avui.

No sé si, per tal de portar una mica la contrària, o bé degut a les perplexitats que em creava el personatge, recordo que, al voltant dels vint anys, vaig penjar un pòster immens d’un altre mite, Mao Zedong, en un petit estudi que m’havia muntat a Terrassa en una deshabitada propietat familiar. No és que jo fos exactament maoista, però precisament un gran escriptor català, Baltasar Porcel -que ja fa molts anys que no va, certament, d’això-, m’havia convençut de les presumptes virtuts de la Revolució Cultural al seu llibre China: una revolución en pie (1974). Quan, més tard, em vaig adonar de les barbaritats que aquell molt sectari ball de bastons va representar, em vaig endur les mans al cap.

Pel que fa al Che, he seguit una mica la seva biografia i em sembla que va ser un personatge que, de sectari, també em tenia molt. Per més que ara, per exemple, el meu admirat Jorge Drexler contribueixi igualment a perllongar la seva mitificació amb l’oscaritzada cançó Al otro lado del río, del film Diarios de motocicleta (2004). Per més que la icona de Korda sigui realment magnífica, una fotografia d’un alè èpic i un to romàntic -d’un romanticisme no exactament amorós- indubtable. Per més que al planeta continuï havent-hi moltes injustícies com les que Guevara pretenia conjurar.

La veritat és que tot fa creure que, com a president del Banc Nacional i ministre d’Indústria cubà, el guerriller va ser, més aviat, un desastre. Que fou un polític força inadaptat als condicionaments de la Guerra Freda, tot i que la seva poca admiració per la Unió Soviètica me’l fa una mica més simpàtic. Que va anar força a remolc del que decidia Fidel Castro, tot i que pugnés per alliberar-se’n. Precisament, la seva última fugida, la boliviana, potser sí que és un intent més aviat la mar d’ingenu d’encendre la Revolució mundial, però crec que també representava una manera d’escapolir-se del control directe de Fidel. I aquest vell murri, que ja se sap que no desitjava -i encara sembla que no desitja- líders que li poguessin fer ombra, devia pensar: "Ves, ves passant, germà, que ja vindré a donar-te un cop de mà, si puc i si cal".

I després, ja ho sabeu, caçat a la selva de Bolívia com una rata… quan ell es creia que molts camperols s’unirien ràpidament a la revolta, instigats per un Partit Comunista local que més aviat se li girà completament d’esquena… Ho sento, Che, però és així com ho veig. Com també veig patètica la comparació fàcil que alguns han fet de la teva figura amb la de Jesucrist. Comprenc el sentit de la teva lluita, i fins i tot puc arribar a admirar-ne algunes de les formulacions, però em sap greu que molts joves -i no tan joves- s’hagin vist arreu atrets pel teu sectarisme, el teu il·luminisme i les teves ganes de capgirar les situacions amb mitjans més aviat precaris.

I també em sap greu que tan aprofitat hagi fet amb tu negoci capitalista al llarg dels anys, com de la mostra de la Virreina es dedueix clarament. Ja se sap, el sistema ho absorbeix tot, o gairebé. La teva imatge ha estat manipulada per a tota mena d’anuncis, probablement, molts d’ells, contraris als teus presumptes ideals…  

L’alliberament humà, en totes les seves formes, és un procés llarg i complex. Tu, que sé que eres valent, no l’has perjudicat, ben cert, però no sé si l’has afavorit tant com els teus admiradors -i els molts que s’han pujat al carro- pretenen. En tot cas, admeto que pots ser testimoni d’esperances, però ja m’agradaria saber -més enllà d’uns anys efímers a Cuba- com haguessis gestionat el poder a Llatinoamèrica i al món si realment l’haguessis tingut.

No ho sabrem mai, i aquesta és una condició necessària per tal que mantinguis la teva aura mítica. Que s’han de vendre, encara, moltes samarretes amb els teus ulls escrutadors…

El meu Guinovart es construeix, sobretot, a partir d’una entrevista, però aquesta era també el producte d’anys d’admiració  per una de les figures més reconegudes de l’art català. Josep Guinovart i Bertran ens ha deixat súbitament aquests dies i això fa que la nostra cultura se senti, ens sentim, una mica de dol. Desaparegut ja fa anys Joan Ponç -i sense menystenir  l’admiració que també tinc per l’obra d’un bon amic, Josep Pla-Narbona- el Guino ha estat fins ara, per mi, el pintor català viu més destacat. Per tant, tot i que no és el primer cop que la seva referència surt al bloc, sí que s’escau que ara li dediqui un post en exclusiva.

Feia temps que l’admirava, sobretot a partir de la descoberta del seu muntatge Contorn-entorn, el qual avui podeu gaudir a l’edifici de la Rotonda del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc, on és exposat de manera permanent. N’havia vist algunes exposicions i havia comprat algun llibre sobre la seva obra, singularment la monografia de Daniel Giralt-Miracle editada per Polígrafa l’any 1979.

Un cop desaparegut, el 1984, Joan Ponç, el pintor d’aquí que més em fascinava, em vaig anar adonant que Josep Guinovart tendia a ocupar el seu lloc. És clar, sense menystenir altres creadors plàstics -o visuals, com es diu ara. I sense deixar de considerar valuosa l’admiració que tinc -i l’amistat que he fet- per l’obra de Pla-Narbona, un pintor no tan valorat com caldria per motius dels quals ja en parlarem.

De manera que vaig posar el Guino a la llista de propostes d’entrevistables per a El Temps, i al setmanari li va interessar, tot i que a mi m’hagués agradat disposar de més espai. Cal dir que conservo un bon record de la conversa, publicada el 2005. I estic molt agraït a l’artista pel fet d’haver-me regalat -i dedicat- el rellevant llibre catàleg de l’exposició retrospectiva Guinovart. Obres del 1948 al 2002, exposada a La Pedrera per la Fundació Caixa Catalunya el darrer d’aquests anys i que jo havia contemplat amb delectança. Com també vaig fer-ho amb una pila de litografies que romanien en un racó del terra de l’estudi del pintor, però és evident que jo no era amic, ni tan sols conegut, sinó només recentíssim saludat -per seguir la sàvia distinció de Josep Pla- com perquè me’n donés alguna. 

Al Josep Guinovart físic ja no serà possible d’anar-lo a trobar més a la seva casa i estudi de Can Tieso, a la muntanya de Castelldefels, en un punt singular situat a la vora del castell d’aquesta vila des del qual pot contemplar-se el mar. Recordo ara el nostre encontre com el resultat d’un migdia agradable de març no solament a prop d’un gran artista, sinó d’un home molt conscient d’aportar al món, i a la humanitat, un esperit lliure, una actitud compromesa i una consciència creativa, alhora local i universal. Una frase de l’entrevista que vam mantenir ho condensa prou bé: "Avui, el que no podem perdre, és la utopia individual, en un moment en què es fa més difícil la utopia col·lectiva". 

He d’agrair a la seva documentalista d’aleshores, la Núria Poch, l’atenció ben precisa que em dispensà. Prèviament a l’entrevista, va venir especialment a la bústia de casa a portar-me el volum esmentat de la mostra de La Pedrera. No ens coneixíem, però jo sortia al carrer en aquell moment i, gràcies a aquesta casualitat sortosa, vam poder saludar-nos d’una manera breu. Així doncs, gràcies, Núria. Guinovart, artísticament, no ha mort, i segur que la teva dedicació vers la seva obra -ara que em diuen que no fa massa que has emprès nous horitzons en la teva trajectòria professional vinculada a l’art- haurà estat prou valuosa.

I una altra sort, encara: no coneixia l’Espai Guinovart, tot i que hi he estat en contacte a partir de la publicació del meu encontre amb el seu artífex. Fins que finalment, el passat pont del Pilar i en l’avinentesa d’anar a la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d’Agramunt, vaig poder accedir-hi presencialment. Guinovart i la vila urgellenca -d’on era filla la seva mare i la família s’hi va refugiar per la guerra- es deuen molt mútuament.

I és que el pintor havia posat Agramunt al mapa artístic del país -amb permís, tanmateix, d’un altre creador important, l’escriptor i poeta visual agramuntí Guillem Viladot. I Agramunt -la imatge del camp i els seus treballs, la sentor i el gust de la terra, la mirada (no necessàriament complaent) a la natura- ha donat a Guinovart una de les vessants més genuïnes i creatives de la seva obra. D’una producció que, segons que denuncia Pilar Parcerisas, "és un escàndol que avui, a Barcelona, no hi hagi cap museu públic, ni el MNAC ni el Macba, que exhibeixi cap obra de Guinovart". Una obra de conjunt que la prestigiosa crítica d’art veu com "sincera i pura, un crit constant a la llibertat".

La passada Setmana Santa -ja us ho havia explicat- vaig visitar, a Vilanova i la Geltrú, la Torre de Ribes Roges que Josep Guinovart va decorar amb motius mariners. Si Agramunt és la terra, el mar i els seus blaus -i el tractament d’aquest color- són un altre dels grans pols de l’obra guinovartiana…. Un altre podria ser el compromís permanent amb les persones, amb les classes socials, amb els pobles, amb el propi país i amb l’època que ens ha tocat viure.

Precisament, ara em cal anar a visitar -i ho faré aviat- l’exposició retrospectiva de cartells del Guino que es presenta actualment al Museu d’Història de Catalunya. El conseller Tresserras la va inaugurar no fa gaire, i hi va saludar un artista i un home compromès amb la  societat i la vida que aparentment, als seus 80 anys, es trobava en plena forma. Però només en aparença, ja que en sortir de l’acte tingué un infart, fou hospitalitzat i, quan semblava que es podria recuperar, va patir un segon atac definitiu. 

Vull veure tots aquests cartells -que conec només molt per sobre- amb calma. El Joan -el criteri artístic del qual sempre considero- ja ha contemplat la mostra i em diu que el Guinovart cartellista es força inferior, en general, al Guinovart pintor, que també valora molt. En fi, vull formar-me el meu propi criteri.

Josep Guinovart i Bertran és mort, però Guinovart és viu. Ignasi Riera ha escrit, tot parlant d’ell, que era "energia, motlles trencats, insatisfacció permanent". Hi estic d’acord, tot i que la meva visió de la seva obra sigui, en conjunt, tan satisfactòria, però l’admirador sempre es troba a l’altra banda del mirall del creador, com és ben lògic. 

En tot cas, el Guino ha estat un gran artista català, i un creador d’ambició universal, de la segona part del segle XX. Ha estat un home que es va formar familiarment com a pintor de parets i va tenir consciència de seguida que, si com a artista podia esdevenir important, mai no calia que se li pugessin, necessàriament, els fums al cap. En aquest sentit, també ha complert amb escreix. La seva filla Maria és qui millor pot recollir el testimoni del pare.