El meu BICING casolà

Moltes i molts de vosaltres en torneu, però jo encara hi vaig. El cas és que diumenge passat al matí vaig efectuar el meu primer itinerari ciclista per BCN. No em vaig acollir al ja ben popular servei municipal, sinó que em van deixar una bici del petit parc ciclista que tenim a casa -guapa, però no tant com la de la imatge. La meva filla gran, bona experta, s’ho havia proposat: “Papa, hem d’anar fins més enllà del Fòrum, a la ratlla del Besòs…”. Apa, doncs, a pedalar s’ha dit.
Es tractava de decidir-se d’un cop, malgrat que un no hagués après d’anar en bicicleta fins a la tendra edat de quinze anys i, darrerament, només hagués practicat una mica pel camp. Però ben a prop meu tinc una bona animadora, que es va coneixent els carrils-bici barcelonins amb l’empenta i l’entusiasme -no renyits amb la prudència- que, a la seva edat, li corresponen.

Vam iniciar el circuit -còmode i ben senyalitzat, cal dir-ho- per Josep Tarradellas, vam baixar la Diagonal i, pel passeig de Sant Joan, Consell de Cent, Marina i la part baixa de la Meridiana, vam enfilar el darrer tram -el més nou i marítim- de l’avinguda que diagonalment travessa el Cap i Casal.

Unes quantes illes avall, el nou Parc Central del Poblenou -valgui la redundància- em va semblar que promet. Un altre dia, amb més calma, m’agradarà visitar-lo, però ara es tractava de fer ruta, ja que no era només qüestió d’anar, sinó, òbviament, de tornar a casa.

Com altres vegades que hi he estat, penso que tota aquesta zona del llevant barceloní, amb l’excusa d’un no massa reeixit Fòrum Universal de les Cultures, ha sofert una transformació espectacular. Positiva a grans trets -només cal pensar, per exemple, en un nou barri de la significació del 22@-, tot i que hi ha aspectes clarament especulatius que ens haguéssim pogut estalviar, sobretot quant a l’altura d’alguns edificis.

Malgrat que el recinte del Fòrum, habitualment, és un autèntic desert d’asfalt, just en el moment de passar-hi per davant vaig estar a punt de topar amb dues noies degut a la meva poca perícia als pedals. I encara rai que pràcticament ni es van immutar, per sort d’elles i, no cal dir, meva.

Em va plaure observar -això ho coneixia menys- la mansuetud del riu Besòs i el bon arranjament que s’ha fet del seu tram final, amb amplis espais verds i dos carrils-bici que, a banda i banda, ajuden a civilitzar encara més la zona. La meva filla i la seva mare ja els havien transitat i van arribar a la ratlla de Santa Coloma de Gramenet, però això, en el meu cas, ja hagués estat massa…

O sigui que… tornada per un front marítim -inclosa la travessa del Fòrum- que, en conjunt, ha quedat força bé. La idea era atractiva, però, en ple mes de juliol, esquivar alguns cotxes que aparcaven i els banyistes que anaven a les platges no era el millor per a la meva fragilitat. Va caldre sort, paciència i prudència, però un bon granissat de llimona a l’entorn del Port Olímpic m’alleujà, no cal dir, de molts mals.

Pel passeig de Circumval·lació vam accedir al parc de la Ciutadella, que travessàrem per enfilar el passeig de Lluís Companys i de nou el de Sant Joan -que compta, pujant a mà dreta a tocar de València, amb la neogòtica església de les Saleses (1882-1885), de Joan Martorell, per mi una de les més atractives i emblemàtiques de Barcelona.

Una mica durillo, Sant Joan, cal dir-ho. I és que, si a l’anar feia una lleugera baixada, ara el pendent era de pujada, igualment que la part de la Diagonal que correspon a la Dreta de l’Eixample. Les cames ja em feien figa, i frenar de tant en tant en els encreuaments era el més empipador, com ho és gairebé sempre. Però la tornada a casa es produí sense més sorpreses.

En fi, una bona experiència… que ara ja no tindré excusa per no repetir de tant en tant, pel mateix itinerari i d’altres. Això sí, si sou, en general, tan poc hàbils com jo -i tal com discorre habitualment el tràfic barceloní-, absteniu-vos d’agafar la bici a l’estil urbanita com no sigui en diumenge! Altra cosa deu tenir, més aviat, traces de masoquisme, per no dir de pur suïcidi. I alguns volem viure cent anys, pel cap baix…

4 pensaments sobre “El meu BICING casolà

  1. Benvingut al club! Però això d’anar en bici per Barcelona… jo ho deixaria per quan estiuegis a Matadepera (si és que encara hi vens…) A Terrassa tampoc està malament el carril bici, encara que jo prefereixo anar-hi per Tona, molt més tranquil. A Barcelona, crec que em faria no sé què… vull dir que amb tan de trànsit, ja pateixo molt quan hi vaig en cotxe i em veig rodejada de motos i bicis… Suposo que, com bé dius, només es pot fer en dies festius, tot i que corres el perill d’atropellar (o ser atropellat) per algun “guiri” despistat…
    Felicitats per la “proesa”, per l’article que descriu tan bé l’itinerari (inclosos parcs, granisats i esglésies) i també enhorabona per tenir una filla tan esportiva i intrèpida!
    Que duri! El següent pas serà comprar-te una bici plegable, portar-la sempre al maleter i utilitzar-la de tant en tant, el dia que no portes corbata…? No et pensis, és una bona idea, tinc amics que ho fan… però perden tan temps muntant-la i tornant-la a plegar per desar-la…
    Mariona

Respon a Mariona Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*