A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

ANECDOTARI selecte

Sense categoria

A un, al llarg del temps, li han anat passant, com és lògic, moltes coses. Algunes d’importants, i d’altres de significatives. I s’ha anat trobant pel camí amb persones més o menys notòries, i algunes, molt.

Per començar, us he de dir que, durant uns anys, vaig formar part, a Presidència de la Generalitat, del Gabinet de Premsa del president JORDI PUJOL, dirigit per un gran i inoblidable periodista, Josep Faulí.

Degut a la intensa activitat pujolista, es feien guàrdies de cap de setmana. I així, un dissabte a la tarda el president em feu cridar al seu despatx, i en arribar-hi em diu: “Alcaraz, hi ha un aparell de vídeo que no funciona com caldria. Eh que mirarà què passa?” “Sí, senyor president”. M’ho faig amb l’aparell però, al cap d’una estona, és evident que no me’n surto, i així li dic a Pujol. “Alcaraz -em crida-, la feina, quan es fa, s’ha de fer ben feta!”. “Ho sento, senyor president”. Ben feta, sí, però és evident que ell tampoc se’n sortia…

 

 

Una nova anècdota pujolista. La tardor del 1983, vaig tenir l’honor de formar part, com a redactor, del seguici del president en el seu primer viatge als Estats Units, en el que constitueix un dels cims de la meva trajectòria com a periodista. Doncs bé, un dia m’encarreguen que, a l’Hotel Plaza de Nova York, assessori lingüísticament una traductora colombiana que ha de passar un text de l’anglès al català. Ens tanquem en una habitació -no penseu malament- i la noia em diu: “Y esta palabra, ¿se escribe com b chiquita?” O sigui, amb v. “Sí -li dic- con b chiquita”.

Anem ara a una altra de les grans personalitats catalanes d’aquells anys, que era aleshores alcalde de Barcelona, PASQUAL MARAGALL. Jo li vaig fer una entrevista -en vaig fer moltes durant un llarg període- que es va desenvolupar en un to força cordial. Recordo que l’alcalde em va dir una frase que he retingut, des d’aleshores, a la memòria: “Miri, a les grans ciutats hi ha sempre el millor i el pitjor”.

 

Pasqual Maragall

 

L’entrevista era per a la publicació d’una entitat molt activa a l’època, Xarxa Cultural. Doncs bé, al cap d’uns dies d’haver-la lliurat, em truca el cap de premsa de l’alcalde, el conegut periodista Jaume Guillamet i em diu: “Mira, Joan, ni el senyor alcalde ni l’Ajuntament volen que surti publicada la teva entrevista, i així ho hem comunicat a Xarxa Cultural. Em vaig quedar, com podeu suposar, de pasta de moniato. Vaig entendre de seguida que el problema no era la meva persona, sinó, més que probablement, algun contenciós que hi havia hagut entre l’Ajuntament i l’entitat. Cal dir que aquesta, jo diria que massa servilment, va cedir, i l’entrevista mai no es va publicar. Què hi farem! Oi, Pasqual?

Una altra entrevista -seguim amb el gènere- que m’hagués pogut donar un disgust és la primera de les dues que vaig fer-li a RAIMON. Jo era un xicot d’uns 18 anys, o sigui, principiant en l’ofici, i col·laborava en el mític setmanari Canigó, que dirigia l’enyorada periodista i escriptora d’Alcoi Isabel Clara-Simó. Doncs bé, en un moment donat, jo li dic al mític cantautor que les lletres de les seves cançons em semblaven inferiors als poemes de Vicente Aleixandre, un autor que jo, a leshores, llegia amb delit…

 

Raimon donará todos sus bienes a Xàtiva - Levante-EMV

 

En sentir aquest disbarat, propi d’un principiant inexpert, el de Xàtiva s’aixeca i em convida a marxar del seu pis. “Mira -em diu-, fins aquí hem arribat. He tingut molt de gust de parlar amb tu, però ara agafes les teves coses i aquí no ha passat res”. Jo l’imploro que continuem l’entrevista i, en el límit, accedeix. Uuufffff!

Parlant de cançó d’autor -gènere musical que m’ha interessat sempre-, a MARIA DEL MAR BONET també li he fet dues entrevistes, i he arribat a una conclusió ben clara. La de Palma sempre ha tingut una imatge gairebé de deessa mediterrània, amb la seva gran veu, càlida i embolcalladora. Però us puc assegurar que, en la distància curta, no és, precisament, una persona agradable, sinó més aviat malfiada i esquerpa. En fi, cadascú, en aquesta vida, es manifesta com és i fa el que pot.

 

Exposición 'María del Mar Bonet a los ojos de Toni Catany'

 

Pel que fa a LLUÍS LLACH, a qui també he entrevistat -una sola vegada-, recordo que una amiga meva, la Rosa, estava molt encisada pel cantautor de Verges, quan encara no era de domini públic la seva homosexualitat. I em va demanar de poder assistir a l’entrevista, a la qual cosa jo no vaig tenir-hi cap inconvenient. I així, al mític bar El Paraigua, a tocar de la plaça de Sant Miquel, ens ho vam fer a tres, i la Rosa, ben contenta i agraïda per poder veure i sentir el seu ídol tant de prop.

 

Lluis Llach, songwriter Sat down in front of a piano

 

En una altra ocasió, qui estava realment encisat era jo mateix. L’objecte del desig era la coneguda actriu, directora de cinema, guionista i escriptora EMMA COHEN, un dels sex-symbols de la progressia de l’època. Doncs bé, vaig pensar en la possibilitat de demanar-li una entrevista i, un cop davant seu, declarar-li la meva passió. Mireu si n’arribava a ser, de ben jovenet, d’ingenu i eixelebrat! Sort que vaig tenir prou seny i ni li vaig demanar de veure’ns ni res de res. Sort que encara tenia, i tinc, sentit del ridícul…

 

Emma Cohen, la historia nunca contada de una artista total

 

També vaig tractar durant anys un cavaller de gran interès que es deia ANTONI RIBERA. Entre d’altres experteses, era especialista en el tema Ovni. Un fenòmen, el de la vida extraterrestre, que m’ha interessat des de sempre, ja que veig molt difícil i, en tot cas, gens lògic, que els humans siguem els únics éssers intel.ligents d’un univers tan vast.

L’històric ufòleg -a Catalunya, actualment, no sé trobar-ne cap de referència- vivia a sant Feliu de Codines, on jo l’anava a veure de tant en tant. S’havia traslladat a aquesta població del Vallès Oriental tot separant-se de la seva dona i anant a viure amb una secretària. Recordo -gatú com sóc- que al seu pis hi havia nou gats, nou. Tot estava, com podeu deduir, ple de pèl.

 

undefined

 

Ribera em va assegurar -a part que els Ovnis realment existeixen- que de naus d’aquesta mena n’havia avistat un total de sis. Vés a saber, amb el que costa concretar els nombrosos indicis, mai prou comprovats, que hi ha sobre el tema! Amb tot cas, la meva relació amb un home com ell, serà inoblidable.

I acabem aquest anecdotari selecte amb dues vivències més aviat recents. Un dia, una amiga, la GEORGINA -amb qui ens havíem retrobat al cap d’anys i a qui es veu que jo agradava de jove-, m’envia un whatssap que diu: “Joan, quan follem?”.

 

Pareja Amor Corazones - Imagen gratis en Pixabay - Pixabay

 

Doncs…, dit i fet, reina. Vam fer-ho dues vegades. La primera, en una habitació d’hotel, i la segona, a la meva residència d’estiu. A part d’alguns petoneigs per parcs i places… En les dues ocasions de llit, la cosa va ser, no cal dir, ben plaent. Però ella s’havia d’amagar del seu ancià marit, i jo, de la meva parella. Total, que la relació, intensa però massa efímera, es va acabar aviat, i des d’aleshores, tot i no haver perdut  completament el contacte, les coses ja no són com abans.

Una anècdota interessant també d’aquests darrers temps la protagonitza una altra amiga, la PAULA. Una maçona que sap que jo no ho sóc, de maçó, però sí una persona pròxima a la Maçoneria i, sobretot, al Gran Orient de Catalunya. Doncs bé, en l’ambient agradable d’una cafeteria, em confessà la seva condició, però tot seguit afegí: “Et demano que no ho diguis a ningú, que sóc maçona, perquè això podria comportar-me problemes, i sobretot d’ordre laboral”. Tranquil·la, noia, no ho he explicat mai…

 

9.000+ Masonería Fotografías de stock, fotos e imágenes ...

 

O sigui que encara estem així, pel que fa a la discreta -no pas secreta- obediència. Encara molta gent es creu que la Maçoneria és una secta, quan us puc assegurar que no ho és en absolut. Ai, quanta intolerància, quants prejudicis, continuen havent-hi en el nostre món!

En tot cas, estic ben segur que en la trajectòria de totes i tots vosaltres hi ha moltes anècdotes i vivències per explicar. La nostra vida n’és farcida i, si no fos així, moltes coses no tindrien sentit, o haguessin anat d’una altra manera. Penseu-hi sisplau, pensem-hi…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Coordenades de situació: entre la BARBARITAT i l’ESPERANÇA

Sense categoria

Hem assistit darrerament, a Catalunya i a Espanya, a una situació incòmoda, imprevisible d’imaginar mesos abans. O no, perquè l’espanyolisme més ranci ja es veu que segons què no ho pot suportar, i que la “indisivisible Unidad de la Patria” està per damunt de qualsevol altra consideració. Un supremacisme que faria feredat si al món no hi passessin coses tan grosses, com l’horripilant guerra a Gaza, la d’Ucraïna o, en una dimensió diferent, el triomf electoral a l’Argentina d’un boig com Javier Milei, una mena de Donald Trump més austral.

A Espanya, els senyors Alberto Núñez Feijóo -un fals moderat– i Santiago Abascal s’han cregut que, sense poder aplegar majoria electoral, el país els pertany. El primer, acompanyat de la impresentable Isabel Díaz Ayuso, una senyora a la qual li agrada la fruta, i millor per a la seva dieta, no cal dir… I, a l’altra banda del mirall, el sempre hàbil Pedro Sánchez i l’encantadora de serps que és Yolanda Díaz, que ha aconseguit arraconar Podemos i convertir aquesta formació en una realitat cada cop més residual.

 

undefined                                                                   undefined                                                  undefined

 

I, al cantó català -deixant de banda Euskadi i Galícia-, la senyora Míriam Nogueras, coratjosa i físicament singular diputada de Junts, i el sempre diferent Gabriel Rufián, d’Esquerra. La tercera força independentista, la CUP, ja sabeu que no ha obtingut representació parlamentària, la qual cosa sap greu. I, a partir d’aquí, l’històric PSOE ha estat capaç de trenar un pacte amb Esquerra i Junts que té positives realitats, però també incòmodes incerteses. I que ha despertat, des de l’espanyolisme més arcaic, tota mena de barbaritats. Un pacte que, començant per la tan anunciada llei d’amnistia, té encara nombroses incògnites, que es mantindran durant temps…

Però molt em temo que ara com ara, en aquest pols, no es podia anar més enllà. Sí, gent de la CUP i de l’ANC -de la qual encara sóc soci, però estic pensant en desferme’n-, no ha arribat encara l’hora de l’autodeterminació i, un pas més enllà, de la in-de-pen-dèn-ci-a. Ja m’agradaria, ja ens agradaria, i us ho diu algú com jo, que em considero independentista des de l’any 1976, quan vaig afiliar-me al Front Nacional de Catalunya (FNC) provinent del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) de l’enyorat Josep Pallach.

La situació d’aquest darrers temps ha donat nou relleu a la figura del que jo en dic el guru de Waterloo, Carles Puigdemont. Al nostre president a l’exili cada cop li veiem menys, d’exiliat. És home de Junts, sí, però sobretot l’artífex del Consell de la República. D’una República Catalana enfrontada a la Monarquia d’aquest Rei tan alt, però ben poqueta cosa, que és Felip VI, Don Felipín, que jo li dic. Això sí, la seva senyora, que em sembla atractiva com a dona, la veig una espavilada

 

 

De manera que, a curt i a mig termini, què pot passar, ni que sigui amb el concurs d’un mediador o verificador  internacional? Doncs jo crec que el pols es mantindrà, i que Catalunya, tot i que no arribi al cim que significaria la plena sobirania, s’afermarà com a subjecte polític, a Europa i també al món. I això, fins a quin punt? Doncs és força imprevisible, a hores d’ara, però una primera cosa sí que s’ha aconseguit: esberlar una mica més l’Estat espanyol a partir de la reacció furibunda, i també destructiva -fins i tot autodestructiva- de les seves dretes. Dretes que provenen -en tots dos casos, PP i Vox- de la referència històrica tan reaccionària que representà el franquisme.

Mirem-ho, si més no. El Partido Popular és el successor d’Alianza Popular, una evolució, en el seu moment ben oportuna, d’aquell Règim malèvol. I Vox és un fill espuri del PP, ja que el seu fundador i principal dirigent, Santiago Abascal, és un basc -no gens basquista, és clar- afiliat al PP fins fa uns quants anys. Amb aquests vímets, tot el que ha passat i passa des de Madrid pot entendre’s millor, i encara més quan la presència de la Corona ajuda a relligar-ho. De tota manera, vaig quedar sorprès, en aquest sentit, quan alguns fatxes -mira que n’arriben a ser!- fins i tot cridaven: “Felipe, masón, defiende a tu nación”. Pobre maçoneria!, combatuda pels Borbons des de sempre, i per Franco -tot i que el seu germà Ramón ho era, de maçó- no cal dir…

 

La Moncloa. Pedro Sánchez Pérez-Castejón [Presidente/Biografía]

 

Dèiem que aniríem de la barbaritat a l’esperança. L’esperança d’un futur millor i no cal dir que a Catalunya molt més sobirà, i en forma de República, per descomptat. De moment, la tramitació de la nova llei d’amnistia no serà gens fàcil, perquè des del poder judicial -ja ho estem veient- sortiran molts entrebancs, i també del deep state. La qüestió del verificador internacional veurem ben aviat si té un paper efectiu o és una manera més d’anar passant l’estona. La millora del finançament és un altre gran repte, i el traspàs de Rodalies a la Generalitat serà, com a mínim, complex.

El gran objectiu, no cal dir, continua sent l’autoderminació com a pas necessari per a obtenir la independència. Ho tenim cru? Potser, a partir dels pactes actuals, ho tenim una mica més fàcil, però no serà senzill. Com es diu sempre en aquest casos, ho anirem veient…

 

Carles Puigdemont - President.cat

 

 

Una Estelada, La Bandera Independentista Catalán, Ondeando ...

 

 

 

 

 

 

 

ISRAEL i PALESTINA: no acabarem mai?

Sense categoria

Estàvem entretinguts -macabrament entretinguts- amb les barbaritats de la guerra d’Ucraïna quan ha esclatat el darrer episodi d’un conflicte que ve durant des de fa dècades i que és, no cal dir, el que protagonitzen l’estat d’Isral i el poble palestí. Focalitzat, aquesta vegada, a la franja de Gaza, una mena de gran i molt poblat camp de concentració d’unes dimensions similars a les de la comarca del Maresme. I amb la intervenció, poc o molt directa, de tercers països i d’uns quans actors de la diplomàcia internacional. Hi ha moltes consideracions a fer al respecte, perquè la qüestió és molt embolicada, i la situació, ben complexa. Els mitjans d’aquests dies, com és ben lògic, en van plens, i a tota hora.

A més de les coordenades històriques -sempre decisives-, un dels aspectes més interessants del tema és la qüestió religiosa, que en aquesta àrea del Pròxim Orient, com en d’altres parts del món, condiciona massa el destí dels pobles i és, sovint, motiu d’odis ancestrals. En el meu cas, el d’un agnòstic interessat per la significació cultural de les religions, he de dir, d’antuvi, que no accepto els principis en què es fonamenta l’Islam, i no per això em considero racista. No accepto, per començar, la seva manca de respecte envers les dones, focalitzada ara mateix, sobretot, en països com l’Iran o l’Afganistan. No accepto la Xaria, o llei islàmica. Com tampoc accepto ni la concepció ni la pràctica de la Yihad, que tant de mal ha fet arreu, amb el seu odi o menyspreu cap a tot el que no és musulmà.

 

Creixent lunar i estrella - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

 

De la mateixa manera, tot i considerar-me descendent de jueus, no comparteixo moltes de les manifestacions de la religió hebraica. Ni els assentaments agressius i inadequats dels colons en enclavaments que no els pertanyen. Ni moltes de les actuacions actuals dels governs d’Israel, ben diferents a l’esperit del sionisme inicial. Ni la deriva, cada cop més dretana, dels seus dirigents, inclòs, no cal dir, Benhamin Netanyahu, que només amb la cara ja paga…

 

Durabol Bandera de Israel Flag 90x150cm Satin

 

A partir d’aquí, destrucció, crueltats, falta del mínim sentit humanitari… L’atac inicial de Hamàs va ser totalment injust, de la mateixa manera que ha estat del tot desproporcionada la reacció israeliana. Un altre grup al nord, el proiranià Hezbollah, també va fent de les seves. Un es pregunta si no acabarem mai, en aquesta guerra eterna…

L’altre dia, el president rus, Vladímir Putin, deia que bombardejar un hospital com s’ha fet aquests dies és una barbaritat. I ho dius precisament tu, maleït criminal de guerra?

 

 

 

 

La NALA, l’última adquisició animal

Sense categoria

 

Resulta que la meva filla Laia, recentment, es va trobar un cadell de gat al recinte de la seva feina, amagat dins d’un cotxe. Gatuna com és -jo també-, se la va voler quedar i el primer pas va ser portar-la al veterinari -és una gata- per tal que la desparassitessin, pobrissona…

La cosa ha anat força bé i ara, entre la Laia i nosaltres, ens ocupem de l’animaló. La Laia li ha posat de nom NALA, en record d’una de les bèsties emblemàtiques del mític espectacle El rey león, que precisament vam anar a veure a Madrid fa uns mesos.

 

Yohana – Adopciones Felinas Valencia

 

La minigateta està progressant força i demostra tenir molt de caràcter. Un biberó, que s’alterna amb menjar humit, l’alimenten de la manera més convenient. He de confessar-vos que mai no havia tingut l’oportunitat de veure de prop un nadó animal d’aquestes característiques. Per tant, la seva evolució constitueix, per a mi i el meu entorn, tota una experiència.

Més endavant intentarem que s’acostumi a conviure amb la LEIA, la nostra gata diguem-ne sènior de la que ja us havia parlat.

 

LEIA, dolça gateta

 

No viuran juntes de manera definitiva, perquè s’estaran en pisos distints…

Però, com us dic, la NALA ha esdevingut una inesperada i positiva sorpresa. Una altra mascota de la qual gaudir plenament i, per què no, aprendre. I és que l’univers dels gats és suggestiu, bell i insondable.

 

 

He votat Junts i Esquerra Republicana

Sense categoria

Sí, perquè la llei ho permet perfectament. Per al Congrés dels Diputats he votat Junts, candidatura encapçalada per la intrèpida Miriam Nogueras. I per al Senat ho he fet pel prestigiós jurista Joan Josep Queralt, que es presentava com a independent per ERC; pel dirigent d’aquest partit Ernest Maragall -supervivent a tantes bofetades-, i pel dirigent de Demòcrates, coaligat amb Junts, Antoni Castellà, que es dóna la circumstància, a més, que viu a dues cantonades i mitja de casa meva.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/11/Candidats_Eleccions_Generals_2015_-_M%C3%ADriam_Nogueras.jpg

Miriam Nogueras.

 

Joan Josep Queralt | Tibidabo Ediciones

Joan Josep Queralt.

 

Ernest Maragall, fotografiat a Barcelona abans de l'entrevista.

Ernest Maragall.

 

El diputado Antoni Castellà, en una imagen de archivo.

Antoni Castellà.

 

Però, d’altra banda, també he emès aquest vot dual d’una manera simbòlica. I és que estic fart de les baralles i la manca d’unitat d’acció de l’independentisme. Tip de tants recels, acusacions mútues, cops de colze, lluites estèrils… Tothom té dret a tenir les seves estratègies, i totes seran legítimes. I un aclariment: no he votat cap candidat de la CUP perquè aquesta formació no es presentava al Senat, actitud que, d’altra banda, em sembla comprensible. I si és que serveix, a la pràctica, de gran cosa, el Senat espanyol…

 

Pel que fa a Catalunya, en aquestes eleccions generals espanyoles s’han reflectit dues coses. D’una banda, l’anomenat vot útil al PSC per tal de barrar el pas a Vox, la qual cosa s’ha aconseguit, per sort, en una part important. De l’altra banda, la presència i el fracàs, dins de l’independentisme, de l’estratègia de l’abstencionisme, actitud errada però respectable i promoguda, ostensiblement, per la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana. Tal com deia l’enyorat Joan Fuster, “la política, o la fas, o te la fan”.

 

Ara, en funció dels singulars resultats de les eleccions, resulta que la paella pel mànec la tenen Junts i, singularment, el tan mític com denostat president a l’exili, Carles Puigdemont.

 

El expresidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un mitin de JxCat en las elecciones del 23J en Amer (Girona)

Carles Puigdemont.

 

La qual cosa ens porta, probablement, a una mena de carreró sense sortida, perquè no sé veure Pedro Sánchez negociant cap cosa amb el de Waterlooo -abans ho faria amb el PP per allò de la “unidad nacional”.  I és que el PSOE difícilment acceptarà cedir en temes com l’amnistia o el dret d’autodeterminació per a Catalunya.

Podem anar, doncs, tal com estan les coses, cap a una repetició d’eleccions. Preparem-nos, si calgués, i que tothom entomi el sentit del seu vot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vingui el LLOP, vingui el XAI… Catalunya, ai!

Sense categoria

Ja tornem a tenir eleccions perquè a Pedro Sánchez se li va acudir, amb dubtós sentit de l’oportunitat, tornar a convocar-ne. Ves què hagués costat de deixar passar el període de vacances i no estressar, per exemple, els funcionaris de Correus…

Sigui com sigui, l’eco de les municipals i autonòmiques ha durat poc, que era el que tocava en aquestes dates. Però, com que és legal, l’home devia trucar de bon matí a Don Felipe tot dient-li: “Majestad, me siento en el deber de comunicarle una noticia muy importante”.

 

 

I ja hi som de nou. Corre a formalitzar candidatures, a designar candidates i candidats, a establir coalicions, a pensar en possibles pactes… Però, aquesta vegada, hi ha en les eleccions del 23 de juliol un diferencial molt evident.

I aquest diferencial no és altre que la presència d’una extrema dreta explícita, quan fins ara només era implícita. Mitjançant aquesta breu i curiosa paraula -Vox- que abans feia referència, sobretot, a diccionaris lingüístics.

Per tant, i ateses les bones perspectives que moltes enquestes donen al PP i a la possibilitat de la seva coalició amb Vox, aquesta vegada cal anar molt en compte, que ja veiem com les gasten els feixistes. Al municipi castellonenc de Borriana, per exemple…

 

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/cd/%28Alberto_N%C3%BA%C3%B1ez_Feij%C3%B3o%29_Junta_Directiva_Nacional_del_PP%2C_4_de_septiembre_de_2017_Cifuentes-Feij%C3%B3o_%28cropped%29.jpg/1200px-%28Alberto_N%C3%BA%C3%B1ez_Feij%C3%B3o%29_Junta_Directiva_Nacional_del_PP%2C_4_de_septiembre_de_2017_Cifuentes-Feij%C3%B3o_%28cropped%29.jpg

 

El diferencial respecte a d’altres cites electorals d’àmbit espanyol és que, aquest cop, la presència de l’extrema dreta és, insisteixo, ben explícita, i no com abans, que hi era, però romania amagada. És a dir, que amb governs com els de José María Aznar o Mariano Rajoy, posem per cas, no hi havia tant de perill, i ara, sí.

Per tant, Catalunya torna a jugar-se-la en aquesta nova contesa electoral, i molt. I encara més quan els partits independentistes no són capaços de presentar cap mena de front comú. I encara més quan un sector de l’independentisme propugna l’abstenció o el vol dit de l’1 d’Octubre, vot nul, en definitiva. Amb aquestes posicions, o actituds, no es fa altra cosa que facilitar el camí al retorn a l’ambient polític i ciutadà d’aquell general de tan trist record, Francisco Franco. Que molta gent creu que no se n’ha anat mai del tot…

 

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/cf/RETRATO_DEL_GRAL._FRANCISCO_FRANCO_BAHAMONDE_%28adjusted_levels%29.jpg/220px-RETRATO_DEL_GRAL._FRANCISCO_FRANCO_BAHAMONDE_%28adjusted_levels%29.jpg

 

I és que el Partido Popular d’Alberto Núñez Feijóo ho té ben clar: si puc governar en solitari, millor, però si no, els camarades de Vox, com a aliats, m’ajudaran sense cap mania -ni d’ells, ni meva- a fer la feina.

Això no vol dir que, si hi ha clarament un LLOP, el presumpte XAI sigui gran cosa. És a dir, el PSOE, al llarg dels anys i també en aquests darrers, ha incomplert moltes coses amb Catalunya. No li facilita un millor finançament, es nega a traspassar Rodalies al Govern de la Generalitat, va donar suport a l’article 155 com a símbol de la major repressió…

El moment, sigui com sigui, és delicat. En el meu cas, votaré Miriam Nogueras -dona atractiva i independentista de pedra picada- i, per tant, Junts. Però aconsellaria a la candidata que, si no hi hagués més remei, es posés una pinça al nas i oferís el seus vots a Pedro Sánchez.

 

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/11/Candidats_Eleccions_Generals_2015_-_M%C3%ADriam_Nogueras.jpg

 

Després, Miriam, ja seguiràs combatent, tal com has fet amb molt d’impuls i tant com calgui, als socialistes espanyols -amb l’afegit d’aquesta mena de tranquilitzant d’esquerres que es diu Sumar. Que no sé si ho són massa, de socialistes, ja que no accepten del tot el principi de la llibertat, plasmat també en el dret d’autodeterminació dels pobles. Ni, per tant, el de la igualtat, ja que totes les nacions han de tenir els mateixos drets davant la comunitat internacional.

Però ara, en definitiva, ens hi juguem massa. Poder tornar -en sintonia amb alguns dels actuals corrents europeus i a un trumpisme nord-americà encara no vençut, i ja no diguem dels autoritarismes rus, xinès o iranià, per exemple- a temps de tenebres que, potser ingènuament, crèiem superats, però que no desitgem.

El risc, més que mai, hi és. O sigui que vot calent… i després sang freda, si us plau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Menjo DE TOT… i que m’aprofiti!

Quan era jove, recordo que no m’agradava menjar de tot. Però amb els anys, i ara que ja anem cap a la vellesa -amb v baixa, ai!-, el meu paladar ha sabut evolucionar en un sentit jo diria que positiu. Es pot dir que, a més de tenir habitualment molta gana -o potser és deler-, m’agraden totes les menges, inclosa la carxofa, per exemple, que de jovenet, només de veure-la, em creava una clara sensació de rebuig.

 

Beneficis i propietats de la carn de porc – Can Duran

 

Sigui carn, sigui peix, siguin verdures, tot passa bé per la meva boqueta. I ja no diguem els dolços, amb la xocolata i el que no ho és! Això em ve de petit, quan, en la penombra de la tenda de queviures dels meus avis, adjunta a la casa familiar, jo m’enfilava sigilosament, en la quietud de les tardes de diumenge, cap als pots d’anissos, confits, etc.,  i em muntava la meva petita festa…

Igualment, si cal, puc esdevenir vegetarià i vegà sense dificultats, tot i que el gust d’animal mort, sigui de la terra o del mar, em va d’allò més. Però a tot m’acostumo, quan cal i per al que calgui. Fins i tot he sabut fer-ho, darrerament, a una dieta estricta que m’ha estat imposada per raons de salut, tot i que, per sort, les proves pertinents han donat força bé i ja me l’han flexibilitzat una mica.

 

Bruixa sense taques - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

 

Sóc, això sí, un cuiner discret, però a casa tinc la sort que la meva parella excel·leix en la matèria. Això no vol dir que jo no em sàpiga apanyar, si cal, però els resultats sempre són limitats. Ja m’agradaria ser un influenciador -o “influencer”, que diu tanta gent- de l’estil del Marc Ribas, la Carme Ruscalleda o el Karlos Arguiñano, per assenyalar-ne només tres… Però és que a mi -potser ja ho heu descobert- l’única habilitat que se’m dóna realment bé a la vida és escriure.

 

 

I ja no parlem del món de la restauració perquè molts establiments, per al meu gust, sempre són una festa. Ara mateix, resulta que al meu barri, davant mateix del Mercat del Ninot -on compro habitualment- hi ha el Disfrutar, escollit des de fa ben poc el millor restaurant d’Europa. Encara no hi he anat, però… ho hauré de fer!

Menjo de tot, doncs, i que m’aprofiti. Que per a això també estem i per a això, quan convé, hem de servir…

 

 

 

JOSEP PLA-NARBONA i JORDI SABATÉS, ocells del més enllà

Sense categoria

 

Biografía — Pla-Narbona

Josep Pla-Narbona, dissenyador, pintor, dibuixant..

 

Recentment, he estat partícip de dos homenatges a dos dels nostres referents culturals, aparentment ben diferents. L’un, el dissenyador gràfic, pintor i dibuixant JOSEP PLA-NARBONA, i l’altre, el singular pianista de  jazz i més músiques urbanes que ha estat JORDI SABATÉS. Precisament, un dels discos d’aquest, Ocells del més enllà, em serveix per agermanar les dues figures. Ocells, perquè ambdós creadors han estat aus de vol lliure, i també perquè, més enllà o més ençà, ens representaran sempre.

De JOSEP PLA-NARBONA vaig assistir, a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès -ell vivia a la Floresta-, a la projecció d’un  documental sobre la seva obra i la seva trajectòria, amablement convidat per la vídua, la metgessa Maria León. D’antuvi, us he de dir com és d’agradable, un cop arribat a la ciutat des de Barcelona amb els còmodes i eficaços Ferrocarrils de la Generalitat, passejar pels carrers peatonals de Sant Cugat fins arribar a la plaça d’Octavià, amb el gran monestir de referència al seu fons.

Pla-Narbona va ser, durant força anys, un dels exponents més rellevants de l’art català, a més d’un ciutadà la vida del qual, en alguns moments, va ser complicada. La seva trajectòria en el món del disseny gràfic seria reconeguda per molta gent, però ell, ocell del més enllà, volia volar encara més lliure i va saber també fer-se un nom en els camps del dibuix i la pintura, des d’una vessant surrealista d’arrel ben personal. Vaig poder ser-ne amic -a partir d’una entrevista que li havia fet- i admirar el seu caràcter tendre i amable, des d’una certa timidesa no exempta de gran personalitat.

Actualment, em fa feliç que, com un altre artista que vaig conèixer molt menys, però amb qui gràcies a una col·laboradora seva, Àngels Sans -de qui fa anys vaig ser parella-, hi vaig tenir una relació indirecta, Josep Grau-Garriga, Pla-Narbona hagi esdevingut, com aquest, un referent artístic i cultural de Sant Cugat del Vallès.

 

 

Fallece a los 73 años el pianista Jordi Sabatés, pilar de la ...

Jordi Sabatés, pianista irrepetible.

 

A JORDI SABATÉS, en canvi, ni l’havia conegut, ni tampoc l’havia seguit massa intensament, fins a l’extrem que a l’únic concert d’ell, o sobre ell, que he arribat a anar és a l’homenatge que se li ha retut a la sala Luz de Gas dins del Festival Barnasants 2023. D’antuvi, deixeu-me dir que cada cop que faig cap a Luz de Gas en surto agradablement satisfet. Per la música sempre de qualitat que hi escolto i per la comoditat i placidesa de la sala, amb el seu relativament petit escenari i el poc agobiant pati de butaques. És un lloc, aquest del carrer de Muntaner, on t’hi trobes a gust…

Sabatés, ocell també de vol plenament lliure, ha estat un dels déus del piano a casa nostra, més enllà del jazz. Ens ha transmès un estol de músiques urbanes des d’una gran sensibilitat i una enorme personalitat. És un dels músics més polifacètics i iconoclastes que ha donat l’escena musical catalana, amb una carrera de més de mig segle. Va saber combinar, al llarg de la seva trajectòria, propostes musicals de tota mena de gèneres i d’estils, del jazz al rock, passant per la cançó, el lied, la música de càmera, la música per a teatre i cinema, el flamenc… Un monstre de l’escena, en definitiva, i amb gran crèdit internacional.

Discos com Vampyria, a duo amb el mític Tete Montoliu, el ja esmentat Ocells del més enllà, The Ragtime Dance, Maverick o la recreació de l’històric cineasta Segundo de Chomón fan del pianista barceloní un creador únic i excepcional. L’homenatge pòstum a Luz de Gas, doncs, s’ho valia plenament.

Del més enllà o del més ençà, JOSER PLA-NARBONA i JORDI SABATÉS continuaran volant molt alt, perquè amb la mort, ja se sap, únicament desapareix la traça física del cos, però això no impedeix que, ben alta i ben lliure, continuï,  intensa, la vida…

 

Ja fa 41 anys, del meu TERRASSENCS/TERRASSENQUES…

Sense categoria

La cosa ha anat d’aquesta manera. L’historiador JOSEP PUY, company meu als Escolapis de Terrassa, està preparant un llibre sobre MIQUEL ALMIRALL, i em diu que li ha anat molt bé una entrevista que jo vaig publicar ja fa temps a la desapareguda revista egarenca Al Vent amb aquell prohom d’Esquerra i del període republicà. Penso que m’agradaria rellegir-la, i que potser estarà aplegada al meu llibre TERRASSENCS/TERRASSENQUES,  publicat el 1982, o sigui… ja fa 41 anys. Busco i trobo el volum a la casa que tinc a Matadepera, però no, perquè TERRRASSENCS/TERRASSENQUES no aplega les nombroses entrevistes que a cavall dels anys 70 i 80 vaig fer per a Al Vent, sinó només unes quantes. 20, exactament…

Però, mentre penso que hauré de buscar la col·lecció completa de la revista a la Biblioteca Central de Terrassa, m’enduc el volum al pis de Barcelona i em poso a rellegir-lo, començant pel magnífic pròleg que hi feu el meu amic JAUME COMELLAS, un dels mestres del periodisme egarenc. Un text que, de manera emotiva i sàvia, introduïa -a més d’un altre meu- converses amb el pintor, pedagog de l’art i referent del patrimoni JOSEP RIGOL, el periodista esportiu JOSEP MORERA FALCÓ, l’actriu ROSA MORATA, l’empresari i directiu de la patronal MIQUEL RAMBLA, l’activista i humanista GIORDANO MOYA, el pianista, pedagog musical i mestre dels escacs MIQUEL FARRÉ, el sindicalista RAMON PUIGGRÒS, el primer alcalde de la democràcia MANUEL ROYES, el pintor i activista cultural i social FLOREAL SORIGUERA, la professora de català i referent cultural PAULINA PI DE LA SERRA, l’exjugador i directiu d’hoquei herba MARTÍ COLOMER, el periodista i polític ultraconservador LLUÍS G. VENTALLÓ, el dirigent veïnal BENITO MARTÍNEZ, la bibliotecària MARIA COLL, el poeta AGUSTÍ BARTRA, l’escolapi i activista pro-Tercer Món ALEXANDRE GARCIA-DURAN, el referent falangista i després poeta i comunista FRANCISCO LUCIO,  l’escriptora MARTA PESSARRODONA, el pedagog JOAN ARTIGUES i el pintor i aquarel·lista JOSEP-MARTÍNEZ-LOZANO.

 

A la portada del llibre, un valuós disseny de Delfí Busqueta.

 

Quin luxe de personatges! Quin compendi de l’evolució de la TERRASSA d’aquells anys mitjançant les seves experiències! Els seus eren, aleshores i després, testimonis molt valuosos que jo vaig tenir l’exigència, i també el plaer, de poder recollir…

I deixeu-m’ho dir sense complexos ni cap falsa modèstia: crec que me’n vaig sortir prou bé. Per tal com era capaç de documentar-me prèviament, tal com feia les preguntes, tal com ambientava les respostes… Puc admirar-me, després de tants anys, de mi mateix? Doncs sí, per què no?

 

The Rise, Fall, and Repose of Maria von Herzig

Rosa Morata.

 

Mor el pianista egarenc Miquel Farré - Diari de Terrassa

Miquel Farré.

 

Manuel Royes.

 

Floreal Soriguera.

 

Paulina Pi de la Serra.

 

Agustí Bartra – Montpeita

Agustí Bartra.

 

Marta Pessarrodona: Poeta, autosuficiente, barcelonesa

Marta Pessarrodona.

 

Tornant a MIQUEL ALMIRALL, de moment no puc llegir l’entrevista -a menys que em sortís d’algun arxiu oblidat. Però sí que tinc un record del personatge als darrers anys de la seva vida, quan ja havien passat dècades de la seva tasca com a periodista al diari terrassenc L’Acció, vinculat a Esquerra Republicana, i el seu allistament, durant la Guerra Civil, a la columna Macià-Companys.

 

Miquel Almirall, a l’esquerra, en una foto del 1936.

 

Doncs bé, a finals dels anys 70, jo era afiliat al Front Nacional de Catalunya, un dels precedents històrics de l’independentisme actual. A les eleccions municipals del 1979, vam anar-hi en coalició amb Esquerra i una formació escassament rellevant, el Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Teníem l’oficina electoral a la seu, aleshores, d’ERC, la històrica Casa del Poble del carrer Cremat, i al dia següent d’iniciar-se la campanya electoral, jo, un xicot de 24 anys, vaig a veure els d’Esquerra -MIQUEL ALMIRALL entre ells- i els dic:

“Sabeu que ja som en campanya i no tenim programa electoral?”.

Crec que va ser el propi ALMIRALL que em digué:

“Cap problema. Vós mateix, que sou periodista, agafeu el programa general del nostre partit, l’adapteu a les peculiaritats terrassenques i el farem imprimir de seguida”.

Dit i fet.

Tanmateix, amb programa o sense, recordo que anàvem molt impreparats a les eleccions. Jo, número 5 de la candidatura, ho veia en els debats que s’organitzaven amb els altres partits. Per sort o per desgràcia -per sort, més aviat-, el dia de les eleccions la nostra candidatura no va obtenir cap regidor. D’haver guanyat, potser TERRASSA ja no seria al mapa…

 

Foto

La Torre del Palau, un dels símbols històrics de Terrassa.

 

Però hi és encara, no cal dir. 44 anys després d’aquelles eleccions, torno a presentar-me a unes municipals egarenques en una candidatura un pèl diferent. La nucleada al voltant de Junts, a la qual ens hi hem coaligat el Moviment d’Esquerres de Catalunya -el meu partit actual- i Demòcrates per Catalunya. Jo sóc el número 21 de la llista, o sigui, cap possibilitat de sortir…

Tot plegat, batalletes -les antigues i les actuals- que fa bo de recordar o de tenir en compte. Molt més consistents em semblen les dades i els arguments que els 20 personatges de TERRASSENCS/TERRASSENQUES transmeten al lector. I que ens permeten entreveure per què l’antiga EGARA -mai no m’ha agradat l’accent obert sobre la E- és, actualment. la tercera ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants, i una de les poblacions decisives d’un país que vol ser lliure.

TERRASSA: una ciutat molt egarenca i ben catalana.

 


 

PS- Finalment, gràcies a l’eficaç servei bibliotecari concentrat, en el cas de Terrassa, a la Biblioteca Central, he trobat l’entrevista que havia fet a la revista Al Vent amb MIQUEL ALMIRALL, exactament al número 42, d’agost del 1981. M’ha agradat molt rellegir-la i rememorar l’interès i la consistència del personatge. D’un republicà que jo vaig conèixer molt digne, però ja gran, i que ja tenia, no cal dir, una llarga i valuosa trajectòria. Justament la que l’amic JOSEP PUY posarà, aviat, al nostre abast…

 

Xavi TÚRNEZ no és BRUCE SPRINGSTEEN

Sense categoria

Ben pocs dies després dels dos concerts a Barcelona, tan difosos, celebrats i ben acompanyats, de BRUCE SPRINGSTEEN, vaig anar a sentir al Casinet d’Hostafrancs el cantautor i guitarrista Xavier Túrnez, Xavi per als amics. Per a les moltes i molts que suposo -i m’agradaria equivocar-me- que no el coneixeu, qui és XAVI TÚRNEZ? Jo el vaig descobrir ja fa anys, quan era la veu -preciosa, d’altra banda- del duet TÚRNEZ I SESÉ, format per ell mateix i pel guitarrista Daniel Sesé, que viu casualment a pocs metres de casa meva. El Daniel, amb qui vaig coincidir al concert del Xavi, em confirmà que el duet continua actiu, amb nous i interessants projectes.

Però ara, la qüestió és: què tindrà Bruce Springsteen que no tingui Xavi Túrnez? Quina bestiesa que és aquesta comparació, direu! A més de pertànyer a cultures ben distintes, el primer és universalment conegut, i al segon només el coneixen uns quants. El primer omple recintes, amb més de 100.000 persones en conjunt, a l’Estadi de Montjuïc, i el segon, també, amb unes 300, còmodament assegudes al Casinet d’Hostafrancs, en el marc del festival Barnasants…

 

Biografia | Xavi Túrnez

 

D’Springsteen no n’he de dir gran cosa. La seva trajectòria, habitualment, no l’he seguit massa, però en veure que, de sobte, se’n parlava tant, me’n vaig posar unes quantes cançons al Youtube. I sí, és habitualment bo -uns temes més que d’altres-, i la seva posta en escena és potent, però considero que, en conjunt, no n’hi ha per a tant, ni que vinguin per acompanyar-lo a Barcelona Barack i Michelle Obama, Steven Spielberg i la seva dona Cate Kapshaw i Tom Hancks, i els Obama -amb un president que va ser bo, però que ja fa temps que no governa- vagin a Montserrat. No n’hi ha per a aquesta idolatria.

Per cert, Xavi Túrnez també ha estat -no sé si encara ho és- això que s’en diu un “músic de metro”. Els darrers anys de la meva vida laboral vaig donar-li moltes monedes -i considero que són poques- quan jo feia l’enllaç a Barcelona entre les línies 5 -la blava- i 3 -la verda.

Però sol en un escenari -en tot cas, potser una vegada, però amb Túrnez i Sesé- no l’havia sentit mai. És un cantant i autor, insisteixo, amb una veu preciosa, un bon sentit del ritme i de la melodia i, entre cançó i cançó, un sentit de l’humor excel·lent. Ben complementat per qui és també la seva parella, la corista i violinista Laia Rius -a més dels altres músics-, el Xavi em va fer gaudir -ens va fer gaudir- d’un concert magnífic. I dues diferències importants amb Springsteen: pràcticament totes les seves cançons em van agradar, i no tant en  el cas del ianqui. I la facilitat d’entrar al recinte: si amb el “born in the USA” t’has d’espavilar per a adquirir les entrades mesos abans, i matinar molt el dia del concert, amb el de Barcelona és tan senzill com arribar al lloc pocs minuts abans, passar per caixa i… ja ets a dins!

Què tindrà l’Springsteen, doncs, que no tingui  en Túrnez? Doncs, en primer lloc, pertànyer a una llengua i una cultura d’abast internacional, molt més projectades al món que no pas la catalana. Això, automàticament, li dóna moltes més facilitats de promoció, amb un màrqueting i un management  més consistents i una publicitat considerable. Les diferències no són poques, però el que importa és que tots dos s’esforcen per agradar als seus públics respectius i segur que ho aconsegueixen, perquè són bons artistes, al marge que un arribi a més de 100.ooo espectadors i l’altre, pocs dies després, arribi a 300…

Conegueu més, doncs, Xavi Túrnez i deixeu-vos seduir pel seu art. Vinga, al Youtube i a l’Spotify!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IN-DE-PEN-DÈN-CI-A? Ai!

Sense categoria

L’acord de claredat anunciat recentment ho és tot menys clar, i una nova manera de marejar la perdiu. Em sap greu pel seu principal impulsor, el president Pere Aragonès. Un noi -perquè encara és jove- que no em cau del tot malament, perquè és seriós i normalment no diu tonteries. Però aquesta vegada s’ha ficat en un vesper, i la seva proposta ha estat rebuda amb una certa hostilitat o, pel cap baix, amb indiferència.

 

Pere Aragonès, fotografia oficial 2021.jpg

 

Quan et disposes a emprendre un viatge llarg i qui t’ha de rebre et diu que ni hi serà ni l’interessa rebre’t, ja es veu que la cosa té poc recorregut. Aleshores…

Tot plegat s’esdevé en un moment de crisi o, si més no, de replantejament de l’independentisme català. D’entrada, perquè els principals partits d’aquest signe estan massa barallats, i les entitats -bàsicament Òmnium i l’Assemblea Nacional (aquesta ja ho veiem, en crisi)- no van tant a la una com a voltes podria semblar. Jo sóc soci dels uns i dels altres, però ja fa temps que la línia d’Òmnium m’agrada més, perquè la veig menys erràtica i més inclusiva. De la mateixa manera, sóc independentista, si més no, des de l’any 1976, quan em vaig afiliar al Front Nacional de Catalunya, i no deixaré mai de ser-ho, a més de socialista democràtic. Però també m’adono de la gran dificultat que té assolir la independència.

És clar -em direu-, la via unilateral va fallar, i m’ho dirà també el president, i m’ho dirà Esquerra. Quina és la solució, doncs? Difícil, tenint al davant un Estat amb la capacitat repressora com és l’espanyol, i amb un passat feixista i uns deliris imperialistes encara massa presents. I comptant amb una Unió Europea que sembla que “ens miri” però, a la pràctica, si ajuda, que no diré que no, mai ho fa d’una manera decisiva. I a la que Espanya se la rifa. Mireu, si no, què ha passat recentment amb el Catalangate…

 

Foto

 

Potser el que cal és no desanimar-se i ser capaços d’emprendre, col·lectivament, noves iniciatives entorn de la catalanitat i el catalanisme. Per exemple, ara n’hi ha una que, segons com vagi, pot ser interessant, i és que s’està preparant una nova edició d’aquell Congrés de Cultura Catalana que va tenir lloc durant la Transició, i concretament entre els anys 1975 i 1977. Ara: del nou Congrés, més que amb el terme, una mica reduccionista, de Cultura, jo en diria Congrés d’AFIRMACIÓ CATALANA. O sigui, un replantejament i un nou impuls del país -i dels Països Catalans, no cal dir- des de tots els àmbits i sectors d’activitat.

I si teniu més idees i iniciatives de present i de futur, les exposeu. Estaré encantat de saber-les i, si s’escau, contribuïr a impulsar-les.

A veure si, entre totes i tots, hi veiem clar…

 

 

 

 

 

Des del meu republicanisme, reivindico els REIS DE L’ORIENT

Sense categoria

Monument als Reis de l’Orient a Natal, al Brasil.

 

En el marc de les cavalcades de Reis, he sentit darrerament per la ràdio alguns  intents, més aviat aïllats, d’organitzar cavalcades alternatives. D’una banda, sectors de la CUP rebutjaven que fossin, diguem-ne, “monàrquiques”. De l’altra, sectors de la comunitat musulmana no en volien el vincle cristià.

Crec que estem confonent la  gimnàstica amb la magnèsia, tant pel que fa a l’allunyament -del tot justificat- de corones i monarquies com de renunciar a les tradicions d’aquesta terra. Home, no matem la il·lusió de la canalla! De la que es fa en nom dels únics Reis dignes d’una corona… Dels únics monarques que mereixen respecte i admiració.

A més, en el cas que aquests reis haguessin existit, la llegenda diu que més  aviat eren mags, o astròlegs. Una metàfora, doncs, de la transmutació entre el diví i l’humà, entre el cel i la terra.

Per fortuna, sembla que aquestes “cavaldades alternatives” no han tirat endavant, i esperem que no ho facin en els pròxims anys. Més ben dit, mai!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El meu COTXE són les meves CAMES

Sense categoria

 

Raons de salut no massa afortunades m’han dut, quan encara no sóc a la setantena, a haver de deixar de conduir automòbils. Una desgràcia? Sortosament, no ho veig així, la qual cosa no vol dir, necessàriament, que me n’hagi d’alegrar…

De manera que ara el meu cotxe són les meves cames, tot i que l’auto d’ús familiar no és el de la primera imatge ni les cames siguin, ni de lluny, tan nerviüdes ni potents com les de la segona. Conservo, això sí, el carnet de conduir, perquè mai no se sap en quina situació et pots trobar.

 

Cómo Ganar Músculo en las Piernas - Consejos Profesionales Efectivos

 

Quan ja no condueixes, la vida se’t converteix, segurament, en menys trepidant, però potser també en menys perillosa. Això sí: el meu “anar a peu”, tot i que procuro practicar-lo en sentit literal, pot tenir unes quantes extensions: metro, autobús, autocar, taxi, tramvia, tren de rodalies, TGV quan calgui, avió quan convingui… A més, familiarment disposo, per sort, de “xoferesses” que em cobreixen itineraris concrets, com avui el dinar de Nadal a la Costa Brava.

 

Estació Pubilla Cases 2020.jpg              La flota de autobuses | DBUS                  Ventajas de alquilar un autocar para excursiones - Autocares Luis Raposo          Un taxista de Barcelona reconoce robar a los usuarios

 

No portar cotxe també suposa percebre les coses en una altra dimensió. Des del seient del copilot, i encara més des del darrera, es poden contemplar sense tensió els entorns, rurals o urbans. I no cal dir des de la finestra de l’autobús o la del ferrocarril…

 

Tram de Barcelona - Wikipedia, la enciclopedia libre          Unidad 447 de Renfe con los colores de Rodalies de Catalunya, esquema que lleva desde que se hiciera la primera fase del traspaso de Rodalies a Cataluña. MIGUEL BUSTOS.      AVE París-Barcelona en seis horas? Francia no invertirá más en alta velocidad hasta 2030      Un avió ha d'aterrar d'emergència perquè... no funcionen els lavabos!

En definitiva, a la vida passes per diverses circumstàncies, i cada una té els seus requeriments, no sempre òptims. Però tot depèn de com t’ho prenguis, i creiu-me que, si el fet de no conduir et pot fer perdre graus d’autonomia, també té, us ho asseguro, els seus al·licients.

 

Tinc les cames cansades. Consells per alleujar-les | BLOG | Clínica Sagrada Familia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

QATAR no és JÚPITER

Sense categoria

Se n’ha parlat molt, de les contradiccions -més aviat indecències- que arrossega el Campionat Mundial de Futbol de Qatar. Per això cal desintoxicar-se’n tant com sigui possible. Jo, entre d’altres mesures, ho he fet anant al camp d’un dels meus equips preferits, el Club Esportiu Júpiter.

 

¿Qué partidos hay? Horario y cómo ver en vivo y en directo este...

 

Tot la gran moguda qatariana, m’agrada prou el futbol per a poder dir que sóc del Barça i segueixo l’Espanyol i el Júpiter, i fixeu-vos en el matís verbal. Sóc del Barça perquè és el club més representatiu del meu país. Segueixo l’Espanyol perquè considero que una ciutat com Barcelona ha de tenir, si més no, dos equips situats al primer nivell. I segueixo el Júpiter perquè tot allò relacionat amb el gran planeta gasós m’interessa des de sempre, començant per la fascinació pel nom…

De manera que fa uns quants dies vaig decidir no veure ni escoltar cap partit del Mundial, més enllà del ressò informatiu. I, més recentment, he volgut tornar al camp del Júpiter, del barri barceloní de la Verneda i la Pau. Un equip que exhibeix samarreta grisgrana però que té un escut molt semblant a la bandera estelada. Un dels clubs històrics del nostre futbol, fundat el 1909 i que ara juga a la categoria, ben modesta, de la Segona Catalana.

 

Tot gira - Himne Club Esportiu Júpiter

 

En el partit de diumenge passat, l’equip jupiterià va guanyar, per gairebé golejada (4-0) al Club de Futbol l’Ametlla, de l’Ametlla del Vallès. La superioritat del Júpiter va ser, doncs, manifesta. Amb uns jugadors molt joves  que no viuen, òbviament, del futbol, i un equip en el qual només cobren -poquet- alguns d’aquests esportistes…

Aquí tot té, en relació als grans clubs, una altra dimensió. Les instal·lacions del CE Júpiter són força correctes, i l’herba del camp no és natural. Em va sorprendre molt que, per a accedir-hi, no et facin pagar entrada, tot i que vaig ser convidat a adquirir loteria de Nadal del club, la qual cosa vaig acceptat ben de gust.

Queda prou clar, dons, que Qatar no és Júpiter. És possible, tal com diu la periodista Marta Roqueta al setmanari La República, que el que calgui sigui repensar el futbol masculí -al femení, deixem-lo créixer. Tasca, tal com va el món pels interessos que el mouen, difícil, gairebé impossible. Gairebé seria millor que la Terra esdevingués un planeta gasós, com Júpiter

 

Júpiter (Planeta) | Información, Datos y Características

 

En tot cas, jo no vull ser còmplice del gran muntatge en un país on són menyspreats els drets de les dones i dels homosexuals, i on milers de treballadors migrants hi deixen la pell construint estadis futuristes. Un entorn on el conjunt dels Drets Humans encara és massa ignorat, amb el concurs de la Federació Internacional d’Associacions de Futbol (FIFA) i de les federacions estatals i els governs.

Tot i així, jo, com tothom, també tinc contradiccions. La primera, que sí que seguiria algun partit del Mundial si hi jugués la Selecció Catalana. La segona, que el calendari de paret que he adquirit per a l’any 2023 serà el del Futbol Club Barcelona. I és que m’agrada prou, el joc de la pilota als peus…

 

 

 

 

 

LEIA, dolça gateta

Sense categoria

Tota la vida he estat  gatú, o felí, però no és fins fa poc que he pogut complir el meu anhel animalista. Des que els meus avis, a la casa inicial on vivíem, tenien gats -i tortugues- em ve aquesta dèria, ara feta realitat.

 

 

Un senyor de Tàrrega se la va trobar, presumptament abandonada -algun malànima?-, en un revolt de carretera, i se la va endur a la ciutat ponentina. Va donar avís mitjançant els entorns animalistes i la JÚLIA, oportunament, el va recollir. De manera que, per anar-la a buscar, vam viatjar un dissabte a la capital de l’Urgell.

 

 

LEIA li van posar -en record de Leia Organa, la princesa d’Star Wars– i LEIA es diu ara. O sigui que ja tenim -en significacions mamíferes ben diferents-, una LEIA i una LAIA, a més de la JÚLIA i, en versió alada, el periquito PETIT. No és poc…

 

 

 

Els gats tenen fama d’esquerps, però és evident que no ho són tots. Sí que tenen l’habilitat de saber, habitualment, anar per lliure. La gateta LEIA -li poso el diminutiu perquè encara és molt jove- és extremadament mimosa, i encara ho era més durant el seu allargat període de zel. Calia operar-la, doncs, i és el que vam fer. Un descans per a ella i també per a nosaltres.

 

 

Al pis de casa es comporta d’una manera serena i també sensible, o sigui com el que és, una  bèstia molt intel·ligent. La seva voluntat, el seu impuls, la porten habitualment a ser ben propera. I és que resulta, en definitiva, un animaló que dóna gust d’haver adoptat, amb l’afegit del xip i del que calgui. Es mereix, doncs, que s’estigui per ella, perquè la LEIA dóna molt… a canvi de ben poc. Tan sols, a més de carícies, un bon pinso i d’altres menjars per a felins, inclosa l’herba gatera

 

Tiada huraian foto disediakan.

 

En definitiva, és allò que se’n diu un amor d’animal…