NOIES que esteu canviant el món, no del tot en silenci…

El sociòleg Alain Touraine, un dels gurús del progressisme francès, ha estat recentment a Barcelona per tal de presentar-nos el seu llibre El món de les dones, traduït al català per Paidós. Un dels eixos de la seva reflexió és que, per a les noies d’avui, “el més important és construir-se elles mateixes”. Touraine veu, en aquesta mena de “revolució silenciosa”, un dels signes més clarament positius del nostre temps. Malauradament -i més val que no anem més enllà del món occidental-, encara hi ha homes del tot incapaços de suportar aquest procés  i per això els noticiaris apareixen, massa sovint, tacats de sang…
“La dona està canviant el món en silenci”, és el títol de l’entrevista que publicava l’Avui el dia 21 de maig. Si aneu a www.avui.cat i entreu a “Avui paper” col·locant-vos en el dia de referència, la localitzareu a la secció de “Cultura i Espectacles” i crec que sabreu copsar-ne l’interès.

És clar que alguna de les idees que apunta Touraine és ambivalent. Per exemple: “No és que les dones s’hagin d’esforçar per arribar al nivell dels homes, sinó que han de convèncer els homes perquè abandonin el somni de dominació del món que prové del segle XVII, perquè així no anem enlloc”. O bé: “El canvi profund és que el més important no és triomfar en el món, sinó en les nostres vides”

Estic d’acord amb aquesta crítica al poder… però les dones tampoc no poden renunciar a manar, quan cal, ni que sigui fixant un estil propi. Que els ho preguntin, si no, a Rosa Cullell o Mònica Terribas, per pensar només en els dos canvis més recents a la Corpo… I no vull parlar de Carme Chacón perquè, tot i el seu coratge, ni em sembla una dona amb idees pròpies ni la matèria actual del poder que deté és santa de la meva devoció…

Visc a casa envoltat de dones -incloses dues adolescents, amb les quals ja se sap que la convivència no sempre són flors i violes- i sempre em vanto de tenir més amigues que amics. Fins i tot mantinc relacions excel·lents amb alguna antiga novieta, perquè el reciclatge, en aquest sentit, m’ha sortit prou bé. Admiro les dones integralment, sense deixar de fixar-me en els encants que puguin tenir, perquè aquesta, ben administrada, és una de les sals de la vida…

Bellesa i sensualitat a banda, no m’han fet mai por, ans al contrari, la intel·ligència, l’autonomia, el coratge, la creativitat, la determinació de les dones. He estat manat per elles més d’una i de dues vegades i no crec que puguin tenir queixa del meu sentit del deure… no mancat de la crítica, si s’escau.

Però hi ha, malauradament, la cara foscaSimone de Beauvoir, també francesa i una de les icones del pensament feminista, declarava, pocs anys abans de la seva mort a París el 1986: “S’ha produït una hostilitat dels homes davant l’emancipació de les dones que els tornarà molt més agressius i perillosos del que hagin estat mai. Bé, prou que ho veieu: també estem en això.

Per tant, no em cansaré de fer algun comentari cada vegada que na Maria Victòria Secall, al seu bloc El pèndol de petites oscil·lacions que tinc entre els meus enllaços, denunciï algun nou cas de violència domèstica… que és barbàrie masclista pràcticament sempre.

4 pensaments sobre “NOIES que esteu canviant el món, no del tot en silenci…

  1. i en paraula, aturades o en ruta, amb goig o preocupació. L’amarga constatació de na Simone de Beauvoir s’escampa com un parany – bé dius –
    fosc. Si aconseguim girar la truita en el sentit de tombar el somni de dominació, haurem contribuït a fer un món millor, si no és el cas totes i tots hi sortirem perden. Sempre en construcció…com diu n’Alain T., totes i tots, és inevitable, millor fer-ho bé.

  2. pel llibre. Queda pal.lesa malauradament, aquesta creixent agressivitat. Les dónes, haurem de tenir, més que mai, molta mà esquerra per poder adreçar la nostre vida. Gràcies un altre cop.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*