RAIMON, sempre

Passen els anys i Raimon continua essent l’artista únic i intransferible. Ho vaig poder comprovar novament dissabte a la nit a Terrassa, després d’anys de no haver-lo sentit en directe excepte durant la seva intervenció, breu, a l’acte reivindicatiu del mes d’octubre passat sobre els papers de Salamanca. El cant raimonià és un crit singular esdevingut patrimoni plural, i per això ha contribuït tant a tornar-nos la dignitat i rescatar-nos la memòria. Passaran de nou els anys i crec que l’art i el testimoni del creador de Xàtiva no restaran en l’oblit. 

He d’agrair-li al Pep Coca, el contrabaixista que actualment acompanya Raimon, que m’aconseguís una invitació per assistir a aquest concert. Com que, a més de ser un músic de ja destacada trajectòria, el Pep és germà de la meva cunyada Montse, l’entorn familiar també feia més agradable la trobada a la meva ciutat d’origen, i concretament al Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

Continua estant, com destaca i admira tothom, pletòric de veu i d’una austera però efectiva presència escènica. Va cantar diverses cançons del seu repertori, incloses algunes de les més noves -molt belles- i de tan emblemàtiques com, al final dels bisos, Diguem no i Al vent. Qui sap si no considera tan emblemàtica -per a mi ho és molt, i m’hagués agradat que la cantés- Quatre rius de sang. O també una altra que sempre he trobat molt punyent –Petita cançó de la teva mort, sobre un poema d’Espriu- i que és, probablement, menys coneguda.

En fi, malgrat les moltes cançons que vam escoltar dissabte, Raimon n’hagués pogut cantar tantes d’altres. Qui hagi adquirit, com jo vaig fer l’any 2000, la seva Nova Integral en 10 cedés, ja sap que es tracta d’una obra -tot i que desigual, com passa amb qualsevol creador- molt valuosa en el seu conjunt. D’un artista que sembla que no hagi improvisat ni vacil·lat gaire, que sempre ha tingut molt clar el que tocava a cada moment.

Recordo ara les dues entrevistes que vaig fer-li de jove. La primera, a la revista Canigó, quan jo, més que periodista, n’era un aprenent… L’hi vaig fer al seu pis de la plaça del Bon Succés, a la ciutat vella barcelonina, per la qual passo sovint. La segona, a aquell diari tan representatiu d’un temps, d’un país -per dir-ho raimonianament- que era El Correo Catalán.

Quan, de més gran, he tornat a interessar-me decididament per la Cançó catalana -i la cançó d’autor d’arreu- i n’he fet un cert motiu de dedicació professional, ja no he tingut tanta ocasió de tornar-hi a coincidir. Espero que algun dia… 

Tinc present, també, l’impacte que em va produir la lectura del seu dietari Les hores guanyades (Ed. 62, 1983). He anat a la lleixa corresponent i m’he adonat que no n’havia subratllat línies -com acostumo a fer-, sinó marcat amb petites creus les dates corresponents als textos que més m’havien impressionat. En destaco el següent, perquè crec que representa -i no tothom l’haurà aplaudit- tota una manera de fer:

30 de maig 1981. Hi ha molta gent que vol tornar a fer ús dels cantants com a mobilitzadors de la consciència cívica. Fer-los fer el mateix paper que durant la sortida de la dictadura per tornar-los a oblidar, una vegada les coses, segons ells, es normalitzin. Hom parla d’un acte al Camp Nou en defensa de la llengua. Hom parla de tornar a fer Canet. A diferents pobles de Catalunya volen també fer actes semblants. Ens telefona molta gent demanant la meva participació. No estic disposat a jugar aquest paper.

“No he estat mai un home rancuniós, però tampoc no sóc desmemoriat. No penso participar en cap d’aquests actes.”

Sortosament, davant d’una qüestió com la de l’indispensable retorn als particulars dels “papers de Salamanca”, el nostre artista hauria, al llarg dels anys, flexibilitzat l’actitud…

Obres com la de Raimon -ho he tornat a sentir novament- ens fan creure que, malgrat errors i defallences, tenim una cultura i disposem -també en això es basa el dret de decidir– de l’herència d’un país que hem de saber projectar al futur. Ho pensava igualment, divendres passat, en contemplar al MNAC la magnífica exposició “El romànic i la Mediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa, 1120-1180”. No us puc engrescar a visitar-la, perquè es va cloure aquest diumenge, però sí a consultar-ne i/o adquirir-ne el també notori catàleg.

En canvi, a Raimon sí que us animo a retrobar-lo en les actuacions que -malgrat allò de “a l’any 40, quan jo vaig nàixer…- encara anirà fent. Els que ja el coneixeu i l’heu valorat sempre, sabeu que no us decebrà. I als més joves -malgrat tractar-se d’un històric provist d’una modernitat no pas excitant, però sí serena-, potser us representarà un insòlit estímul…

2 pensaments sobre “RAIMON, sempre

  1. integra és una joia, el seu esguard format pels 10 CD’s té un lloc d’honor a ca nostra i les seves paraules treballades com pedres precioses. Crec com tu que ell ens va donar i ens dóna dignitat i coratge, memòria viva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*