El “meu” GUINOVART, si se’m permet

El meu Guinovart es construeix, sobretot, a partir d’una entrevista, però aquesta era també el producte d’anys d’admiració  per una de les figures més reconegudes de l’art català. Josep Guinovart i Bertran ens ha deixat súbitament aquests dies i això fa que la nostra cultura se senti, ens sentim, una mica de dol. Desaparegut ja fa anys Joan Ponç -i sense menystenir  l’admiració que també tinc per l’obra d’un bon amic, Josep Pla-Narbona- el Guino ha estat fins ara, per mi, el pintor català viu més destacat. Per tant, tot i que no és el primer cop que la seva referència surt al bloc, sí que s’escau que ara li dediqui un post en exclusiva.

Feia temps que l’admirava, sobretot a partir de la descoberta del seu muntatge Contorn-entorn, el qual avui podeu gaudir a l’edifici de la Rotonda del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc, on és exposat de manera permanent. N’havia vist algunes exposicions i havia comprat algun llibre sobre la seva obra, singularment la monografia de Daniel Giralt-Miracle editada per Polígrafa l’any 1979.

Un cop desaparegut, el 1984, Joan Ponç, el pintor d’aquí que més em fascinava, em vaig anar adonant que Josep Guinovart tendia a ocupar el seu lloc. És clar, sense menystenir altres creadors plàstics -o visuals, com es diu ara. I sense deixar de considerar valuosa l’admiració que tinc -i l’amistat que he fet- per l’obra de Pla-Narbona, un pintor no tan valorat com caldria per motius dels quals ja en parlarem.

De manera que vaig posar el Guino a la llista de propostes d’entrevistables per a El Temps, i al setmanari li va interessar, tot i que a mi m’hagués agradat disposar de més espai. Cal dir que conservo un bon record de la conversa, publicada el 2005. I estic molt agraït a l’artista pel fet d’haver-me regalat -i dedicat- el rellevant llibre catàleg de l’exposició retrospectiva Guinovart. Obres del 1948 al 2002, exposada a La Pedrera per la Fundació Caixa Catalunya el darrer d’aquests anys i que jo havia contemplat amb delectança. Com també vaig fer-ho amb una pila de litografies que romanien en un racó del terra de l’estudi del pintor, però és evident que jo no era amic, ni tan sols conegut, sinó només recentíssim saludat -per seguir la sàvia distinció de Josep Pla- com perquè me’n donés alguna. 

Al Josep Guinovart físic ja no serà possible d’anar-lo a trobar més a la seva casa i estudi de Can Tieso, a la muntanya de Castelldefels, en un punt singular situat a la vora del castell d’aquesta vila des del qual pot contemplar-se el mar. Recordo ara el nostre encontre com el resultat d’un migdia agradable de març no solament a prop d’un gran artista, sinó d’un home molt conscient d’aportar al món, i a la humanitat, un esperit lliure, una actitud compromesa i una consciència creativa, alhora local i universal. Una frase de l’entrevista que vam mantenir ho condensa prou bé: "Avui, el que no podem perdre, és la utopia individual, en un moment en què es fa més difícil la utopia col·lectiva"

He d’agrair a la seva documentalista d’aleshores, la Núria Poch, l’atenció ben precisa que em dispensà. Prèviament a l’entrevista, va venir especialment a la bústia de casa a portar-me el volum esmentat de la mostra de La Pedrera. No ens coneixíem, però jo sortia al carrer en aquell moment i, gràcies a aquesta casualitat sortosa, vam poder saludar-nos d’una manera breu. Així doncs, gràcies, Núria. Guinovart, artísticament, no ha mort, i segur que la teva dedicació vers la seva obra -ara que em diuen que no fa massa que has emprès nous horitzons en la teva trajectòria professional vinculada a l’art- haurà estat prou valuosa.

I una altra sort, encara: no coneixia l’Espai Guinovart, tot i que hi he estat en contacte a partir de la publicació del meu encontre amb el seu artífex. Fins que finalment, el passat pont del Pilar i en l’avinentesa d’anar a la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d’Agramunt, vaig poder accedir-hi presencialment. Guinovart i la vila urgellenca -d’on era filla la seva mare i la família s’hi va refugiar per la guerra- es deuen molt mútuament.

I és que el pintor havia posat Agramunt al mapa artístic del país -amb permís, tanmateix, d’un altre creador important, l’escriptor i poeta visual agramuntí Guillem Viladot. I Agramunt -la imatge del camp i els seus treballs, la sentor i el gust de la terra, la mirada (no necessàriament complaent) a la natura- ha donat a Guinovart una de les vessants més genuïnes i creatives de la seva obra. D’una producció que, segons que denuncia Pilar Parcerisas, "és un escàndol que avui, a Barcelona, no hi hagi cap museu públic, ni el MNAC ni el Macba, que exhibeixi cap obra de Guinovart". Una obra de conjunt que la prestigiosa crítica d’art veu com "sincera i pura, un crit constant a la llibertat".

La passada Setmana Santa -ja us ho havia explicat- vaig visitar, a Vilanova i la Geltrú, la Torre de Ribes Roges que Josep Guinovart va decorar amb motius mariners. Si Agramunt és la terra, el mar i els seus blaus -i el tractament d’aquest color- són un altre dels grans pols de l’obra guinovartiana…. Un altre podria ser el compromís permanent amb les persones, amb les classes socials, amb els pobles, amb el propi país i amb l’època que ens ha tocat viure.

Precisament, ara em cal anar a visitar -i ho faré aviat- l’exposició retrospectiva de cartells del Guino que es presenta actualment al Museu d’Història de Catalunya. El conseller Tresserras la va inaugurar no fa gaire, i hi va saludar un artista i un home compromès amb la  societat i la vida que aparentment, als seus 80 anys, es trobava en plena forma. Però només en aparença, ja que en sortir de l’acte tingué un infart, fou hospitalitzat i, quan semblava que es podria recuperar, va patir un segon atac definitiu. 

Vull veure tots aquests cartells -que conec només molt per sobre- amb calma. El Joan -el criteri artístic del qual sempre considero- ja ha contemplat la mostra i em diu que el Guinovart cartellista es força inferior, en general, al Guinovart pintor, que també valora molt. En fi, vull formar-me el meu propi criteri.

Josep Guinovart i Bertran és mort, però Guinovart és viu. Ignasi Riera ha escrit, tot parlant d’ell, que era "energia, motlles trencats, insatisfacció permanent". Hi estic d’acord, tot i que la meva visió de la seva obra sigui, en conjunt, tan satisfactòria, però l’admirador sempre es troba a l’altra banda del mirall del creador, com és ben lògic. 

En tot cas, el Guino ha estat un gran artista català, i un creador d’ambició universal, de la segona part del segle XX. Ha estat un home que es va formar familiarment com a pintor de parets i va tenir consciència de seguida que, si com a artista podia esdevenir important, mai no calia que se li pugessin, necessàriament, els fums al cap. En aquest sentit, també ha complert amb escreix. La seva filla Maria és qui millor pot recollir el testimoni del pare. 

6 pensaments sobre “El “meu” GUINOVART, si se’m permet

  1. Al meu menjador hi tinc un quadre de gran format d’en Guino, aquesta mescla de rostres i lletres forçats al màxim i alhora transitant amb senzillesa sobre el blanc. Quan el vaig veure a una exposició seva a Pollença vaig saber que era per ca nostra. A més en Guinovart va ser professor meu de dibuix a Secundària i va dirigir-me en un muntatge teatral sobre Federico Garcia Lorca. L’admiràvem molt, el seu art i la força del seu gest i esguard mediterrani.
  2. Benvolgut Joan,

    Soc Maria Guinovart, la filla d’en Guino, i voldria agriar-te molt especialment l’article que acabo de llegir sobre el meu pare. Per nosaltres és molt important saber que la gent l’estimava i apreciava el seu art.
    La meva tasca ara es centrarà en promoure i difondre l’obra de Guinovart.
    Mil gràcies