XIRINACS: no el canonitzem

Les vacances definitives -i volgudes, en aquest cas- de Lluís Maria Xirinacs em van agafar de vacances transitòries, que són les que tots acostumem a fer habitualment. Però encara és millor així, perquè el fet de no haver d’escriure tant a cop calent va millor per tal de matisar l’opinió sobre el personatge. Que té més de positiu que de negatiu: 7 a 3, posem per cas.

Lluís Maria, eres d’una coherència extrema, això sí que no t’ho pot negar ningú. Potser l’única vegada que no vas ser-ho tant és -atès que la no-violència era la teva divisa- quan et vas declarar "amic d’ETA". Però jutjar-te -com s’ha fet massa, interessadament, des de Madrid- sobretot per aquest error és de la mena de demagògia barata a què els espanyolistes ens tenen avesats. ¿Què dirien ara si s’hagués arribat a atorgar-te, en el seu moment, un Nobel de la Pau que segurament et mereixies? 

Eres, doncs, tan habitualment coherent que és lògic que no et sentissis massa bé en uns temps en què les incoherències, les defeccions i les contradiccions -fins i tot si es tenen ideals- són monedes d’ús corrent. El que passa és que només els herois -o els profetes, com encertadament t’ha definit Pujol- són capaços de veure-hi més enllà. I l’època que vivim sembla més aviat poc apta per a l’èpica…

Per això mai no vas ser, veritablement, un polític, sinó un català i un ciutadà profundament compromès que vas veure en l’acció política una de les formes més nobles del compromís solidari. No és estrany, doncs, que com a senador rebessis els vots de tantíssima gent, inclòs el meu. I és que, novells com érem en democràcia, no teníem encara una classe política consolidada.

El teu gran moment va ser la plantada davant la Model -i no, ai las, la de la plaça de Sant Jaume! ¿Quin demòcrata d’aleshores, ho saludés amb més o menys entusiasme, podia no estar-hi d’acord? El teu mite -construït a partir d’un coratge indubtable- es va forjar allí, però d’això a creure que arrossegaries el poble cap a la independència nacional hi havia una muntanya gairebé infranquejable.

Des de l’anhel del futur més desitjable per al nostre país, la denúncia darrera que fas contra la classe política i contra la ciutadania mesella no pot ser més adequada. Ara: ¿hi ha massa gent, siguem francs, que estigui disposada a arriscar  vida i hisenda per la llibertat definitiva de Catalunya i la resta de territoris diguem-ne germans, que ja és dir molt? Miro al meu voltant i de Xiris en veig pocs, i d’això cal prendre’n nota. Volem ser nosaltres mateixos, poc o molt, però sense deixar d’anar fent la viu-viu. I tot alhora no és possible. El que tenim -que ja és alguna cosa, però gens suficient- deu ser el que ens mereixem…

La teva, com la de Gandhi, són lluites del segle XX. Però a l’hindú li bufava molt més el vent de cara: els primers que veien inevitable la independència de l’Índia -per impotència, en aquest cas- eren els britànics. Però ara som al segle XXI, tan amarat de pragmatisme com mancat de noves idees. Llàstima que a les idees no s’hi arribi, només, per proclames morals.

Els teus serveis a la causa de la sobirania no cal menystenir-los. Diguem clar, tanmateix, que -de bona fe, o no tant- vas contribuir a què l’esquerra independentista deixés de tenir diputats a la primera legislatura del Parlament de Catalunya. Recordem-ho: l’any 1980, el moviment dels Nacionalistes d’Esquerra (NE) -farcit de figures de la talla dels Carbonell, Espinàs, Llach, Tísner, Oranich, etc.- no va obtenir cap escó sobretot per la competència casolana amb el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) que tu encapçalaves, juntament amb en Fèlix Cucurull i alguns altres. Jo estava adherit aleshores a NE i recordo bé que totes les crides al pacte previ esdevindrien inútils. Ho sento, Lluís Maria: aquí, la solidaritat entre germans també devia ser necessària. 

De manera que sí, però… Comptat i debatut, em quedo, amic, amb les teves coses bones, que són prou acceptables. Has estat, per damunt de tot, un símbol de llibertat, individual i col·lectiva. El teu valuós testimoni ja és històric i esdevindrà una mica llegendari. I tanmateix, ja ha advertit aquests dies el  jove però tan lúcid Heribert Barrera, en relació al teu adéu, que "no estem encara en situació de canonitzar ningú". Doncs això. 

2 pensaments sobre “XIRINACS: no el canonitzem

  1. Ben retornat, amic. De tot el que he llegit i escoltat sobre en Xirinacs aquests dies, el teu comentari és un dels que m’han agradat: per verosímil i positiu. Evidentment, en X. tenia una part de la seva personalitat més íntima molt desconeguda, i així és difícil de fer-ne judicis ajustats. I més amb una decisió que, des de fora, tant ens ha sorprès. Ens queda, crec, una gran lliçó: aquests no són bons temps per a heroïcitats personals. Ens calen, doncs, grups potents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*