JAVIER KRAHE: tendre, irònic, divertit

Ahir divendres, el mateix dia que Lluís Llach començava a retirar-se, vaig anar a sentir a l’Auditori de Barcelona el veterà cantautor madrileny Javier Krahe. I no va ser, precisament, un trist consol pel fet de no haver anat a Verges. 

El coneixia massa poc i, en tot cas, no l’havia sentit mai en directe. De manera que em va semblar que veure i escoltar de prop Javier Krahe era una de les millors maneres de cloure, per part meva, el Barnasants’07.

No en destacaria ni la veu ni les composicions, però són inimitables les seves lletres, el sentit de l’humor i l’actitud damunt l’escenari. Actitud que es va encomanar de seguida a les, aproximadament, 600 persones que omplíem "de gom a gom" platea, laterals i pis de la Sala Oriol Martorell del més nou del sancta sanctorums de l’univers musical barceloní.

Acompanyat d’un guitarrista i un contrabaixista prou dúctils i eficaços, Krahe, com deia el programa general del Barnasants -del que és un habitual-, tornà a "revalidar-se com un mestre de la sàtira feta cançó". D’una sàtira tendra i divertidíssima que no arriba al sarcasme, en un cantautor sempre disposat a fotre’s del mort i de qui el vetlla. D’un personatge d’aspecte quixotesc que, més que riure-se’n dels altres, de qui se’n riu més és d’ell mateix. Un murri i un savi, doncs… 

M’ho vaig passar molt bé, però a la sortida no em va donar per adquirir cap dels discos seus que posaven a la venda -el nou es diu Cinturón negro de karaoke. Vaig pensar que havent-lo sentit ja en tenia prou, i que no descartava de tornar-ho a fer en una altra ocasió. I és que m’agrada més Krahe a l’escenari que no pas enllaunat. El seu nivell musical -que és el que més valoro en un disc, ni que sigui de cantautor- no m’atrau suficientment. La seva personalitat en directe, sí.

I aviat parlarem d’en Llach. Però no perquè toqui…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*