PONENT titular… i també suplent (1)

A la vida he donat poques conferències, per no dir que gairebé cap, però sempre és una satisfacció que algú et convidi a trencar la tendència. És el que m’ha passat ara gràcies a la gentilesa de l’amic Pau Miserachs, i no descarto del tot que a algun mèrit per part meva… I m’ha passat per partida doble: com a ponent titular, i també per a suplir un altre dels conferenciants previstos, la intervenció del qual no va ser finalment possible.

A l’emblemàtica Llibreria Documenta -que ja sabreu que els darrers anys ha canviat de lloc, del cor de Ciutat Vella a la Dreta de l’Eixample barceloní- hi té lloc actualment un curs de vida política amb un títol ben directe i planer, “Les coses com són”  http://opiniosocialdemocrata.cat/les-coses-com-son-curs-de-vida-politica/. El curs l’impulsa Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics  https://grupdestudispolitics.cat ,  i té lloc cada dissabte, a mig matí, fins al pròxim 1 de desembre.

La primera de les meves intervencions tractava de la Democràcia com a forma d’evitar la concentració de poder. Em vaig referir, entre d’altres qüestions, a com el sistema democràtic s’ha enfrontat històricament a les contra-democràcies, una de les quals –la del Regne d’EspanyaCatalunya i el catalanisme l’estan patint ara mateix. Però hi ha d’altres contra-democràcies o models que poden tenir aquest signe que es troben escampades arreu del món, i que fan -i faran encara, malauradament- molt de mal.

I és que ja veiem que molta gent està desconcertada, perquè té por del futur.  I els bolsonaros de torn -per referir-me al darrer arribat al gran saló de ball-, com els trumps i d’altres, que volen garantir l’ordre i  l’estabilitat a qualsevol preu i de males maneres, tornen a triomfar, per a la nostra desgràcia.

Us he de confessar que jo figurava entre els ingenus que creien que, a la caiguda del Mur de Berlín, no tocaríem el cel, però ens hi acostaríem una mica. Llàstima  que la il·lusió fos tan efímera… En qualsevol cas, és obvi que els camins de la democràcia mai no troben facilitats enlloc, com veiem actualment ara i aquí. I que  de democràcia real no n’hi ha pràcticament enlloc. I és que la Democràcia, per ser-ho en plenitud, ha de ser completa, en el sentit polític, econòmic, nacional, social, cultural, ambiental, de gènere… Fins i tot, anant al límit, hem d’incloure, entre les pràctiques democràtiques, les que fan referència al benestar animal.

I un concepte integral de la democràcia ens remet, és clar, a República, perquè difícilment una Monarquia pot encarnar valors del tot democràtics. I ens remet, és clar, a Socialisme. Però al democràtic, no cal dir, no als socialismes de model autoritari.

En aquest sentit, vaig esmentar, entre els meus mestres polítics, l’enyorat Josep Pallach, un gran polític socialdemòcrata i catalanista als anys 70, líder del PSC-Reagrupament, partit  en el qual em vaig iniciar en la vida política.

En un dels punts del seu llibre La democràcia, per fer què?, l’influent figuerenc deia: “Per als socialistes demòcrates, el camí millor i finalment el més curt, per a arribar al socialisme, és la democràcia (…). El socialisme és la democràcia en el terreny social i econòmic, i no únicament polític”. Han passat ja unes quantes dècades de la publicació inicial de l’obra (1975, reeditada el 2016), i el món ha canviat molt, però aquestes asseveracions -amb tots els matisos que vulgueu- crec que continuen sent vàlides.

L’alternativa socialdemòcrata, correcta en el pla teòric, s’enfronta a les contradiccions i insuficiències d’un món que, 200 anys després del naixement de Marx, s’ha tornat a complicar. Segons un dels historiadors i assagistes actuals més influents, l’israelià Yuval Noah Harari, hi ha arreu un corrent il·liberal –que vol dir no liberal- molt actiu que es mou per posar fi a la sensació de futilitat a la qual aboca a molta gent el sistema econòmic, i que la democràcia no aconsegueix corregir, o no prou.

Al meu entendre, i sense renunciar als avantatges que també ofereix el mercat –com el gran desenvolupament de les forces productives- hauríem de ser capaços de superar els principis del capitalisme –la lluita de tots contra tots- i trobar models molt més solidaris i col·laboratius. Que consolidessin, doncs, un nou entorn que, entre moltes altres mesures, comportés l’establiment d’un sistema de renda bàsica universal. En definitiva, es tracta de recuperar per a la política el control de l’economia, en una nova societat orientada des dels valors de l’esquerra democràtica. Una societat que assegurés un món on viure fos més just, digne, lliure i, per tant, atractiu.

Però aquests i altres reptes agafen l’alternativa socialdemòcrata, a Europa i al món, en hores relativament baixes. Tot i així, nous referents com Jeremy Corbyn, al Regne Unit, o el que Bernie Sanders representa dins del Partit Demòcrata nord-americà ens permeten mantenir l’esperança. Sense menystenir el gran paper que està fent la primera ministra d’Escòcia a qui veieu a la imatge, Nicola Sturgeon, lideressa d’una formació, l’Scottish National Party, que té un  component socialdemòcrata molt destacat.

Abans del debat -enriquidor- amb els assistents al curs, vaig cloure la meva intervenció amb aquestes paraules de Josep Fontana, el gran historiador que ens ha deixat darrerament: “Vivim en un món més desigual, ja que la divergència entre els nivells de vida dels països desenvolupats i els d’aquells que s’acostumava a denominar en vies de desenvolupament, la qual cosa avui sembla un sarcasme, no només és més gran ara que el 1945, sinó que augmenta”.

La citació pertany al celebrat llibre de Fontana Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicat l’any 2011. I m’adono que enllaça molt bé amb la conferència que, el dissabte posterior, vaig donar com a suplent, dedicada als Drets Humans. Us en parlaré un dia d’aquests…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*