Tenim prou PA TORRAT, a la torradora?

Ja ho veieu, faig un joc amb el nom del president Torra -i que Puigdemont, el nostre mandatari legítim que ara vol crear una nova formació, em perdoni- per indicar que, ens agradi o no, és obvi que ens trobem en un nou tombant de la nostra vida col·lectiva. Som en el procés, doncs, o més aviat en el postprocés? Segurament, ni en una cosa ni en l’altra…

Espanya no ha canviat gaire o gens, però, si més no -ara amb el PSOE a la cabina de  comandament-, malda per dissimular-ho. Dins les fatalitats que ens han assetjat els darrers mesos, la caiguda del PP no deixa de ser una sort, tant per als espanyols com per a nosaltres. Però la situació, a partir d’ara, pot dilatar-se, perquè es predicarà molt de diàleg -tal com l’entrevista recent de Quim Torra amb Pedro Sánchez deixa entreveure- però és previsible que s’arribi a pocs acords, i que aquests no siguin massa determinants per als nostres interessos de llibertat i República.

Per començar, tenim un claríssim punt 0, que és la situació dels presos i els exiliats, força afavorida per la justícia internacional però amb totes les traves possibles per part de la justícia espanyola, autèntic poder fàctic de l’Estat, i ara, més que mai… Com reaccionarà el govern socialista davant d’això? El PSOE és, poc o molt, un partit progressista. Poc fidel -això queda clar- als seus orígens republicans i massa submís, doncs, amb la Monarquia, tal com l’afer Corinna, ara mateix, torna a demostrar. Poc valent, en definitiva, i massa condicionat pel seu espanyolisme, que a mi em fa sempre invertir-li les sigles i transformar-lo en PESO (Partido Español Socialista Obrero). I els dos darrers conceptes posar-los, en el seu cas, sovint en qüestió…

Malgrat tot, amb els socialistes espanyols respirem una mica millor que amb els reaccionaris ibèrics -i amb uns altres neoreaccionaris, els de Ciudadanos, ara una mica fora de joc. A mi, que sóc socialista -o socialdemòcrata- català, però ben allunyat del PSC, no em sap greu de reconèixer-ho. Però també me n’adono que el presumpte diàleg entre els governs de Madrid i de Barcelona -admetem que del tot necessari- pot quedar molt en política de gestos, capficat el govern Sánchez en fer-se més presentable, i el govern Torra, en assajar la via pragmàtica amb una mà i, amb l’altra, no descuidar els simbolismes per a no defraudar la pròpia parròquia. La qual cosa -si pensem, per exemple, en els CDR, li costarà…

Ara hem entrat en una etapa en què tant el govern de l’Estat com la pròpia justícia espanyola -representada, entre més, pel sinistre jutge Llarena – voldran demostrar-nos, més que mai, que són poders independents. És clar que la Fiscalia, en principi, depèn del govern… En tot cas, les catalanes i els catalans -i sobretot, els qui aspirem a la independència del nostre país- som custodis d’uns presos que són gent nostra, i tots plegats som ostatges d’un Estat que, tradicionalment, no ha tingut vocació democràtica, i ha de demostrar que en tindrà…

Això no vol dir que els sobiranistes no haguem de fer la necessària autocrítica. Potser a l’anterior torradora del procés no hi havia suficient pa torrat ni prou formatge, i suposo que m’enteneu… Teníem, efectivament, pressa, segurament massa, i no havíem consolidat suficientment les famoses estructures d’Estat ni disposàvem de suports internacionals prou efectius. Ni teníem -malgrat que el referèndum de l’1 d’octubre es va fer com  es va poder- una majoria suficient a favor, prou àmplia, prou sòlida. O sigui, amb menys del 50% de suport, tu no pots intentar de veres assolir la independència del teu país, perquè d’antuvi no ocupes suficients espais de poder, ni de decisió, ni d’influència… Crec que tot això ho han demostrat els fets, i que per tant, en perspectiva, encara és més fàcil d’entendre.

Tanmateix, queda clar que el famós procés no s’ha acabat a condició que, en la nova etapa, maldem per reagrupar forces i intentar-ho de nou. Però hem de ser unes quantes i uns quants més i, sobretot, estar molt atents a les -com es diu ara- finestres d’oportunitat-, nacionals i internacionals, que puguin sorgir. Qui sap si les pròximes, i prou importants, eleccions municipals, en poden ser una, en la qual també buscarà la seva fortuna el nou artefacte polític  que volen crear Puigdemont, TorraSànchez, Mascarell… En tot cas, si parlem, tan insistentment, de fer República, hi ha d’haver entre nosaltres, més que mai, intel·ligència republicana, tal com deia un manifest del 1930 no ben bé independentista que inspirava Joan Lluhí i Vallescà.

Us deixo amb el que, al seu dia, vaig escriure al bloc sobre el tema  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269978. I exhorto als nostres polítics, i als nostres -i les nostres- dirigents socials, a retenir, per la República que no tan sols cal proclamar, sinó implementar, aquest concepte d’intel·ligència. I és que ens calen un seguit de reflexions intel·ligents i  de mirades estratègiques, amb els corresponents fulls de ruta possibilistes. Que no tinguin més pressa que l’estrictament necessària, sense dilatar massa la pausa

 

3 pensaments sobre “Tenim prou PA TORRAT, a la torradora?

  1. De progressista el PSOE, ni poc ni gens. No oblidem el suport explícit que van donar al 155 i el diàleg que ofereixen ara no passarà d’un protocol d’intencions. Els cal quedar bé, fer veure que són més dialogants, més d’esquerres i més demòcrates, però tot plegat només és gestual. No crec que per aquesta via anem enlloc. Ara mateix tornem a estar encallats en una “comunitat autònoma” com l’anterior al 155, o encara més retallada. No s’han restablert els càrrecs ni els funcionaris separats del seu lloc pel PP. Els presos encara que estiguin a Catalunya, segueixen essent presos. Ja sabem que no anirem enlloc amb Espanya. Ni amb el PSOE, ni amb cap altre.
    Necessitem la República i la necessitem urgentment. Ara no és moment de partidismes ni de filar prim. Cal que anem tots junts, totes juntes, sense protagonismes ni antagonismes. Ara més que mai cal anar tots a una. Quan tinguem la República ja serà el moment de votar cadascú el partit que més li plagui, però ara mateix, si us plau, el país, el nostre somni, necessita molta unitat! I sí, amic Joan, com bé dius tu, intel·ligència republicana.
    Que tinguem sort!!! Llum als ulls i força al braç!

    1. Estic d’acord amb la teva anàlisi “de màxims”, però això no desdiu la meva “de mínims”. La situació és -com he intentat demostrar- més complexa que el que les hiperventil·lades i hiperventil·lats creieu… Tot i així, seria bo que totes i tots acabéssim trobant-nos al mateix lloc, en aquesta República no solament “proclamada”, sinó efectiva… i eficaç!!

      1. Ja ho sé que és tot molt més complexe… I és fa molt difícil opinar perquè no tenim (crec que ningú té) tota la informació. Però entre tots, sigui com sigui, hem d’intentar que la República -proclamada com dius tu, encara que fou per poca estona- es faci efectiva i eficaç. I és clar que ningú sap com es pot fer, però s’ha de poder!. Hem de poder, des de baix i amb l’absoluta col·laboració de tots els polítics independentistes, tots a una, fer-la efectiva i tirar-la endavant. Si ens tornem a encallar en una autonomia i anem parlant i negociant… Per arribar a on? A un altre… Referèndum??? Uix! Com diria el Llach, no és això, amic meu, no és això…
        No hem arribat fins aquí per tornar a començar a negociar, quan ja es ben clar que des d’Espanya no hi ha voluntat de democràcia, ni tan sols de drets humans, ni de drets fonamentals…
        Tant de bo m’equivoqui i surti -ben aviat i no sé d’on- una solució que ara per ara no s’albira ni es pot intuir… Tot sembla indicar que el camí serà llarg i dificultós, però no podem deixar de caminar ni per un instant!
        Una fraternal abraçada republicana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*