NOA, del Iemen a ISRAEL, dels Estats Units a Sant Cugat

Noa, cantant israeliana d’ascendència iemenita, ens va delectar divendres passat al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès. Jo no la coneixia prou, i vaig endur-me’n, vista i escoltada de prop, una sorpresa molt agradable. Potser m’atreia, posats a assistir al seu concert vallesà, la meva -presumpta- ascendència jueva. Que encara no he acabat de verificar prou, però de la qual -per què no dir-ho?- me’n sento orgullós… sense necessitat d’haver de justificar determinades i ben discutibles decisions de l’Estat d’Israel.

La Maria, que també li agrada Noa però que tampoc la tenia tan apamada, va quedar-ne igualment sorpresa i complaguda. L’artista del Pròxim Orient, acompanyada només -també a la veu- per Gil Dor, el seu fidel guitarrista, i fent anar ella mateixa les percussions d’una manera tan enèrgica com compulsiva, va omplir l’escenari d’una màgia aconseguida aparentment sense esforç. I amb una gran empatia -i simpatia- amb el públic. Quan torni a cantar en terres catalanes, creieu-me, no us la perdeu!

Potser ja sabeu que Achinoam Nini, àlies Noa, és la cantant israeliana més reconeguda internacionalment , tant per les seves actuacions en directe com pels seus enregistraments. D’ascendència iemenita, i nascuda a Tel Aviv el 1969, va créixer i s’educà a Nova York, una de les capitals del món, des dels 2 als 17 anys. Fins que tornaria a terres jueves, acaronades pel sol i pel vent, flanquejades per sorres, palmeres i deserts, bressolades per la Mediterrània… ni que sigui en conflicte amb el poble palestí.

Entre les influències més notòries d’aquesta artista figuren monstres com Paul Simon, Joni Mitchell i Leonard Cohen. El còctel que combina aquestes sensibilitats amb els antecedents de Gil Dor en els mons del jazz, el rock i la música clàssica -i també les incursions de Noa en el pop i les músiques del món– han fet de la seva una proposta artística tan singular com eclèctica i projectada a ben diversos horitzons.

En el concert santcugatenc -celebrat dins del marc del Guitar Bcn 18-, a més de cançons imbuïdes d’una espiritualitat  gens embafosa, i de ritmes que ens feien retornar, en algun moment, a sons gairebé tribals, Noa va demostrar la seva versatilitat en interpretar, amb lletres de collita pròpia, peces molt reconegudes d’un dels referents més grans del món mundial de la música, un cavaller que responia pel nom de Johann Sebastian Bach...

 

L’amistat de l’artista amb la cantant madrilenya Pasión Vega va fer que Noa hi compartís l’escenari al final del concert. Aquesta vinculació no ens impedeix de veure que són dues dives de registre ben diferent, i per tant, amiga Pasión, aquest cop eres no ben bé apassionada, sinó directament prescindible. Però, és clar, jo sí que no t’havia convidat -si més no en aquesta ocasió- a participar especialment de cap màgia

La qual cosa no treu cap mèrit a una Noa que no em faria res de tornar a escoltar en directe. Amb la seva bona veu, el seu talent escènic, la seva empatia proverbial, la seva herència jueva… Que per molts anys!!

Què, encara no en teniu prou? Ja me’n vaig, tot deixant-vos en companyia d’un web  http://www.noasmusic.com/ que, com és costum en els grans artistes, sempre s’ho val…

3 pensaments sobre “NOA, del Iemen a ISRAEL, dels Estats Units a Sant Cugat

  1. Molt complet el teu reportatge del concert de Noa que vaig tenir el goig de compartir amb tu! I molt d’acord amb les teves valoracions.
    Només hi voldria afegir que la vesant que em va agradar més de la gran cantant va ser la més espiritual. Les seves versions de “Les variacions Goldberg” i de “L’art de la fuga” de J. S. Bach em van emocionar molt. Si Bach ja m’agrada des de sempre, ja sigui en orgue, clavicèmbal o piano, amb la gran veu de la Noa i la guitarra del Gil Dor, va resultar sorprenent i molt molt bonic!.
    També voldria deixar constància de, ja ho dius tu, la seva empatia. Parlant en català, fent picades d’ullet al públic… Taral·lejant “El cant dels ocells”… Creava un clima molt especial.
    I per últim, la seva invitació a Pasion Vega també em va semblar prescindible, però la versió que van cantar juntes de la famosa “Mediterraneo” del Serrat, no va desmerèixer gens el conjunt de l’espectacle que va estar realment molt bé i que, personalment, em va deixar un bon record d’aquesta cantant que encara no coneixia prou.

    1. Molt d’acord amb tot el que dius i amb els interessants detalls que hi afegeixes, i que arrodoneixen una vetllada perfecta, amb ressopó final al mític Mesón santcugatenc. Se m’acut ara que la memòria del teu Jordi -per qui sempre tindré un gran record- també s’ho mereixia…

      1. Sí, i tant! A ell li hauria agradat molt! El concert i… el ressopó també! 😉 Gràcies per pensar-hi. Sant Cugat era casa seva… i en aquella època i des de llavors, també una mica casa meva. Les persones que hem estimat mai moren del tot… perviuen en els nostres records i en molts racons on hem sigut feliços… Les teulades del Monestir (on pujàvem a fer fotos), l’Auditori de S. Cugat, els carrers… i el mateix Mesón!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*