NEUS AGUADO, la bellesa paradoxal del DESAMOR…

 

Neus Aguado_1

Tal vez el Tigre, el darrer recull de la poeta argentina i catalana Neus Aguado, atractiu com tots els seus, ens transmet magistralment la bellesa del desamor, que és una mena de seducció paradoxal i sobretot distintiva. Un estat d’ànim que comporta habitualment una pèrdua però que, de la mà de versos com aquests, fins i tot es pot transmutar en riquesa…

Vaig anar a la presentació del poemari, fa unes setmanes, al Consolat Argentí de Barcelona. Hi oficiava també una altra argentina i catalana, la prestigiosa crítica i assagista Nora Catelli. Tot plegat una altra singular i grata paradoxa, ja que un no trepitja sovint les legacions d’aquí, i encara menys empès per la poesia. Però aquestes visites s’haurien de convertir, més que no pas fins ara, en bones costums, perquè els consolats no han de servir únicament per a resoldre problemes.

Deixeu-me dir d’antuvi que la Neus potser no ho sap, però ho encerta de ple: el tigre és la meva mascota des de sempre, juntament amb la seva deriva domèstica, el gat

tigre,-gatitos-167017

Preferències animals a banda, el nou llibre de l’amiga Neus Aguado -poeta amb qui comparteixo generació, nascuda a l’Argentina però vinguda a la meva Terrassa ja fa força anys, tot i que hem confluït de nou a Barcelona– torna a deixar un bon regust a l’ànima. I no és gens estrany… http://www.artepoetica.net/Neus_Aguado.htm

Tal vez el Tigre constitueix, tal com jo ho veig, una recreació poètica suggestiva sobre el desamor, aquesta situació a voltes ofegadora de la vida, i sovint difícil.

Publicat per in-VERSO  http://www.inversopoesia.com/, al recull hi trobem, no cal dir, versos tan intensos com aquests: 

“¿Recuerdas? Todo ángel es terrible,/ y yo deposité mi alma en la tuya/ como la preceptiva obliga a la amante/ y lo hice sin saberlo cumpliendo con los cánones./ Resultaste un ángel aparentemente sin ansias,/ cuán desmesurado fue después el despliegue de energías:/   las tomabas sin que yo lo advirtiese de mi alma”. 

I és que cal entendre que:

“El sufrimiento fue lo único que parecía unirnos, / como una sombra incómoda incapaz de aportar el mínimo de luz. / Borré, como si hubiese sido una contingencia,/ cualquier huella que demostrase que había habitado el amor”.

Tot plegat és amarg, angoixant, si més no incòmode, malgrat les sensibles cures pal·liatives contingudes en poemes tan bells… Que també troben la manera d’expressar-se en un to encara més greu, més cruel:

“Te contemplo como al cadáver de mí misma,/ eres mi propia muerte/ consumiste mi luz y la derrochaste sin piedad (…).  

  (…) yo que adoraba las espigas amasaré un pan amargo/ y lo iré consumiendo lentamente, como la vida que no pudo ser./ Reservaré algunos mendrugos para los cuervos/ y te mandaré por correo postal mi propia vida”.

Tot i que l’amor, quan no és possible que tingui continuïtat, també pot comportar -com a la guerra, i l’amor també ho és- un armistici:

“Quizá deberíamos instaurar un canto de paz/ para los momentos en que el silencio corta como vidrio./ Un canto de abubilla o de leona herida/ que fuese capaz de acortar el trayecto/ entre las personas que decidieron no amarse”.

Si l’amor suposa -sobretot quan s’expressa en plenitud- explosió, eufòria, orgasme, el desamor esdevé malenconia, trencament, quan no destrucció:

“De acuerdo, fui la cazadora furtiva/ y caíste como un tigre en las redes/ pero después qué caro fue el precio,/ acabamos como animales enjaulados en el zoo: tristes”.

 

Neruda

Els versos de la Neus em porten a la memòria l’obra del  gran Pablo Neruda i del seus preuats  Veinte poemas de amor y una canción desesperada  (1924). Amb moments del resplendor i el to tan emotiu com:

  “Puedo escribir los versos más tristes esta noche./ Pensar que no la tengo. Sentir que la perdido.

    Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella. / Y el verso cae al alma como el pasto el rocío.

   Qué importa que mi amor no pudiera guardarla. / La noche está estrellada y ella no está conmigo”.

Aguado, Neruda… Com diria el fa poc desaparegut Eduardo Galeano en un títol no pròpiament poètic -però poèticament fascinant-, als seus llibres i als de més autors de l’altra banda de l’Atlàntic també hi podem contemplar Las venas abiertas de América Latina.

Tan arrelades, sovint tan tràgiques, tan vitalistes, tan universals…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*