El PSC ja s’ha DECIDIT: gràcies, PERE NAVARRO!

Després de nedar i guardar la roba durant uns quants mesos, la majoria del Partit dels Socialistes de Catalunya ha imposat una estratègia sobre el dret a decidir que més aviat el deixaria en via morta. No diré, demagògicament, que els sociates siguin el mateix que el PP o Ciutadans, però, a la pràctica, el seu és un camí que porta al mateix lloc i afebleix -confiem que no massa- el procés sobiranista català.

La cara més visible de l’operació és la del terrassenc Pere Navarro, un primer secretari que és capaç d’emocionar-se quan a Madrid el raspatllen. Ai, Pere! Et vols fer el milhomes, però has aconseguit que el teu partit -en caiguda lliure electoral- esdevingui PSC-PSOE més que mai…     

No cal entendre-hi massa, de política, per adonar-se que, de totes les formacions que els últims temps han postulat la famosa consulta, el PSC era la baula més feble. Per trajectòria, composició social, target de gent a qui s’adreça, els socialistes catalans eren els més dubtosos en aquest procés. Ei!, els socialistes que entre nosaltres monopolitzen aquesta marca, perquè jo també me’n sento, de socialista o socialdemòcrata, almenys des dels 20 ays, quan militava al PSC-Reagrupament de l’enyorat Josep Pallach. Però ja fa força temps que no puc dir-me’n…

Són batalletes meves, què hi farem! El cas és que el PSC -o una majoria d’ell prou qualificada- ha decidit que l’actual Govern espanyol li ha de donar alguna mena de permís, i els del PSOE -tan federalistes com són- també han de veure-ho clar. Angelets! La qual cosa no vol dir que tota la gent que apostem per la independència ho tinguem tan fàcil. Ara, qui sap si una mica menys.

Com a terrassenc, no deixa de saber-me greu que l’exalcalde de la meva ciutat d’origen, Pere Navarro i Morera, sigui el principal referent de l’actual deriva sociata. Quatre anys més jove que jo -ell és del 59-, no vam coincidir quan, de jove, em movia força per la ciutat. Només l’he saludat una vegada, en el marc d’un sopar col·lectiu. Em va semblar un home amable, però més aviat gris…

Que és el que, tots aquests mesos, ha demostrat com a primer secretari del partit. Això sí, s’ha cregut líder d’alguna cosa, i ha ficat la pota en més d’una i de dues ocasions, amb el concurs d’ajudants tan qualificats com Antoni Balmón o Maurici Lucena. Ai, Pera!, com et diu, quan et raspatlla, el rubalcaba de torn. Ai, pobres de nosaltres!, que havíem fet virtut de la necessitat de confiar en els socialistes catalans -exclosos uns crítics massa dubitatius per al meu gust.

Ara hem de prosseguir un procés prou complicat en ell mateix, però sembla que ja sense vosaltres. Si realment canviem de futur, com diu la imatge, no us haurem d’agrair gran cosa. Això sí, si la gent us vota cada cop menys -com és la tendència dels darrers anys-, la teva victòria d’ara, Pere, esdevindrà pírrica del tot…