La PRAGA poètica -i per a mi iniciàtica- de JORDI PÀMIAS

La ciutat de Praga protagonitza la segona part d’Al cor del món, el nou recull poètic de Jordi Pàmias. M’ha agradat molt llegir aquests versos, atès que la capital txeca és un dels reptes europeus que tinc pendents, probablement el més desitjat…

Mozart, Kafka i altres referents circulen per aquestes pàgines. I també ho fa, singularment, un segle XX convuls, en el qual la bellesa va ser massa sovint vençuda per la tragèdia… 

No és el primer cop que Praga apareix en aquest bloc: l’altre post que li vaig dedicar, en relació a la famosa i tràgica Primavera del 1968 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103932
ha esdevingut el tercer més llegit d’“A la brasa i al caliu” des dels seus inicis. Tot un rècord, doncs…
  
D’altra banda, vaig parlar-vos fa ben poc de Jordi Pàmias a propòsit de la primera part d’Al cor del món http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242447. Ara, amb la suite dedicada a la capital txeca, el poeta de Guissona ens porta, en clau lírica, al cor d’Europa -o a un dels seus cors més bategants, intensos. I ens fa arribar, novament, al cor de la poesia.

Amb el concurs d’una ciutat emblemàtica, des del punt de vista històric i sobretot cultural:
  
                                 “Passen els anys, en el record,
                                  amb un efímer tremolor de gràcia.
                                  És Praga: la barroca, la imperial
                                  ciutat dels disset ponts.
                                  Fràgil enyor de dies que retornen
                                  a la memòria, vi
                                  dins una copa de cristall serè,
                                  en un matí del fred octubre.”

Praga, una de les ciutats protagonistes del segle anterior i de la seva tragèdia europea:

                               El segle vint comença, a Europa,
                                amb la fascinació d’uns ulls de dona,
                        amb llargues vestidures, com salzes d’ombra verda, 
                                
amb volutes de fum als cartells, amb la porpra
                                d’una rosa a les copes i als gerros de cristall, 
                                
amb ondulades línies als retrats somiosos…

                                
Però tot fou engany.
                        Al cap d’un segle ens queda el sanglot dels vençuts,
                                amb esteles punyents al cementiri,
                                una aurora vermella, rere una nit amb vidres
                                trencats, el suïcidi
                                de Stefan Zweig o la ignomínia
                                del gueto, que va dur a les cambres de gas.”

Per poc que pensem en la capital txeca, ens vindrà de seguida al cap un famós escriptor:

                                 “Kafka: l’adolescent d’ulls clars i tristos.
                                  Cabells fins, engomats, amb una clenxa
                                  al mig del cap, coll fort de la camisa blanca.
                                  I una elegant corbata, mal nuada.”   

I, en un altre poema, se’ns diu del geni:

                                 “Franz, germà gran en l’escriptura
                                  i mestre de la faula, àngel rebel”.

Sense oblidar més autors de prestigi, reconeguts mundialment:

                                 “Milan Kundera ens parla, en la penombra.
                                  Jaroslav Seifert, a la nit,
                                  serà el nostre company, ran del foc hivernal,
                                  amb Tota la bellesa del món.     
                                                                           
I, quasi d’esma,
                                  ens aboquem al pou de llibres,
                                  i ens acull el silenci fervorós
                                  d’una amagada saviesa,
                                  antiga i fraternal, en el centre d’Europa.”


I ara se’ns apareix –al poema Mozart a la vil·la Bertramkaun geni de la música:

                                  “Avui la llum tremola als afores de Praga.
                                  Algú, invisible, fa sonar
                                  l’antic piano, en una sala 
                                 
amb miralls -que, anys enrere,
                                  reflectien un àngel amb perruca,
                                  a la vila Bertramka.
                                  Aquella música tenia, 
                                 
en el goig o en el plany, la transparència
                                  del cristall de Bohèmia.

                                  
Frantisek i la dolça Josefina
                                  acollien el geni
                                  a la casa, vestida de verdor, 
                                  mentre al jardí sonava la flauta d’un cucut.”  

De Mozart -un dels compositors preferits de Pàmias– podeu escoltar-ne el tercer moviment de la Simfonia núm. 38, coneguda com de Praga, una capital a la que el músic austriac se sentia tan vinculat: http://youtu.be/Fyq_xo4IBcc

En definitiva…

                                  “Praga: la quietud meravellada,
                                   l’harmonia difícl, el misteri
                                   d’una Europa convulsa, que retroba 
                                   la pau en l’equilibri de mil forces.”


És possible que a Praga hi vagi aviat. De moment, hi he destacat dues joves enviades especials: l’estiu passat, la meva filla gran, i enguany, une neboda hi està enllestint un Erasmus. Mentrestant, els versos de Jordi Pàmias, tan bells i plens de sentit, m’hauran estat una adequada, i poètica, iniciació…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*